Xile

De Viquipèdia


(Bandera)	(Escut)

Lema nacional: Por la razón o la fuerza (Per la raó o la força)

Idiomes oficials

Castellà

Capital Santiago
33° 00' S 71° 00' O

Ciutat més gran Santiago

Govern

President

República
Michelle Bachelet

Superfície
- Total
- Aigua (%) 756.950 quilòmetres quadrats¹ km² (37è)
1,07%

Població
- Estimació 2005
- Cens 2002
- Densitat 15.980.912 (60è)
15.429.036
21 hab/km² (153è)

Moneda Peso xilè (CLP, $)

Fus horari
- Estiu (DST) CHT (UTC-4) (UTC-3)
No, CHT (UTC-3) (UTC-3)

Independència d'Espanya 18 de setembre de 1810

Himne nacional Himno nacional de Chile
Himne nacional de Xile

Domini internet .cl

Codi telefònic +56

Gentilici Xilè, xilena

¹ Xile també reclama 1.250.000 km² de l'Antàrtida.

La República de Xile està situada a la franja costanera sud-occidental d'Amèrica del Sud, entre els Andes i l'Oceà Pacífic. Limita amb l'Argentina, Bolívia i el Perú.

[edita] Història

Article principal: Història de Xile

El 1531 els espanyols van prendre el control del govern central de l'imperi inca (l'actual Perú) i a partir d'aquest fet s'inicien campanyes per a prendre el control dels territoris al sud de l'Imperi.

Un dels primers conqueridors espanyols va ser Diego de Almagro, el qual el 1535 va encapçalar una expedició cap al sud des del Perú, després de disputes territorials amb Francisco Pizarro. Almagro és considerat per això el "descobridor de Xile", malgrat que abans ja era habitat per altres persones. No obstant això, no va deixar cap senyal perdurable sobre el territori, ja que no va ser fins al viatge de Pedro de Valdivia 1540-1541 que s'hi va establir una presència permanent espanyola. De camí cap al sud, després de travessar el desert d'Atacama, Valdivia hi va fundar una sèrie d'establiments: el primer i més important, el 12 de febrer de 1541, va ser Santiago de la Nueva Extremadura -la futura Santiago- als peus del cerro Santa Lucia.

Valdivia no es va conformar amb les magres riqueses obtingudes fins aleshores i decideix iniciar una campanya militar cap als territoris de més al sud, on va trobar la mort. Aquesta campanya esdevingué la guerra d'Arauco, que Alonso d'Ercilla relataria magistralment en la seva obra "La Araucana" (1576). La guerra es va allargassar fins al 1609, quan Felip III i els cacics maputxes celebren el Parlament de Quilín en què el primer reconeix als segons una ambigua autonomia com a nació dintre del Regne de Xile. Periòdicament, des de llavors, cada nou governador xilè designat pel rei celebrava aquests "Parlaments", que buscaven de resoldre les diferències entre ambdues parts i perllongar la pau, fent servir el riu Bío-Bío com a límit natural d'ambdós territoris, una zona encara coneguda com "La Frontera". Aquest sistema perdurarà fins a les guerres que, en el segle XIX, enfrontaren l'estat xilè i l'argentí, ja lliures del domini espanyol, procés que culmina amb la Pacificació de l'Araucanía el 1881.

Xile va ser una colònia espanyola fins a la fi de la dècada de 1810. Des de la independència, Xile ha intentat d'establir un sistema democràtic diverses vegades, en períodes que han estat interromputs per accions de força. El més llarg i recent va ser el Govern Militar de Pinochet, que va comportar la tortura i la mort de milers de ciutadans, des de 1973 fins a 1990, any que es van restaurar les llibertats i institucions democràtiques. L'octubre de 1972 Salvador Allende nomenà comandat en cap interí de l'exercit a Augusto Pinochet, substituent al General Carlos Prats qui s'havia fet càrrec del ministeri de l'Interior. Quan es produeix la dimissió de Prats, el 25 d'agost de 1973, Pinochet esdevé comandant en cap de l'Exercit. Setze dies després va trair al govern d'Allende, qui s'atrinxera al palau de la Moneda, i es nega a rendir-se. Després del bombardeig del palau per l'aviació, pareix ser que Allende es suïcidà amb un fusell Ak-13 que li havia regalat Fidel Castro.

[edita] Política

La constitució de Xile va ser aprovada en un referèndum el setembre de 1980 i va entrar en vigor el març de 1981. Després de la derrota de l'últim dictador, Augusto Pinochet en un plebiscit el 1988, la constitució va ser modificada per a permetre noves modificacions en el futur, ja que la classe política considerava que n'eren necessàries per a completar la transició a la democràcia.

La branca legislativa està representada per un congrés bicameral compost per un Senat amb 48 membres, i una Cambra de Diputats amb 120 membres. La seu del Congrés és a la ciutat del Valparaíso, 140 km a l'oest de la capital, Santiago.

Xile és un estat unitari, és a dir, el sistema d'administració política es basa en el centralisme. Les regions, com a sub-entitats de la divisió política i administrativa, no gaudeixen d'autonomia, i llurs governants són designats directament pel president de la república.

[edita] Subdivisió administrativa

Mapa de Xile

Xile està dividit en tretze regions governades per un intendent designat pel president de la república. Cada regió està dividida en províncies. Les regions es designen amb un nombre romà, de nord a sud del país. L'única excepció n'és Santiago, que es designa amb les lletres RM, que volen dir "Regió Metropolitana"

I Regió de Tarapacá (capital Iquique)
II Regió d'Antofagasta (capital Antofagasta)
III Regió d'Atacama (capital Copiapó)
IV Regió de Coquimbo (capital La Serena)
V Regió de Valparaíso (capital Valparaíso)
Regió Metropolitana (capital Santiago)
VI Regió del Libertador General Bernardo O'Higgins (capital Rancagua)
VII Regió del Maule (capital Talca)
VIII Regió del Bío-Bío (capital Concepción)
IX Regió de l'Araucània (capital Temuco)
X Regió de Los Lagos (capital Puerto Montt)
XI Regió d'Aysén del General Carlos Ibáñez del Campo (capital Coyhaique)
XII Regió de Magallanes i de l'Antàrtica Xilena (capital Punta Arenas)

[edita] Geografia

Xile administrativo

Xile s'estén de nord cap al sud, a l'est dels Andes 4.630 km, però només 430 km d'est cap a l'oest en la seva regió més ampla. Xile és el país més llarg (de nord-sud) del món.

La regió del nord és desèrtica (desert d'Atacama), i és rica en minerals, principalment en coure i els nitrats. La petita vall central, la qual inclou la capital, Santiago de Xile, domina el país en termes poblacionals i en producció agrícola. La regió del sud conté nombroses boscos i llacs. També reclama part del territori de l'Antàrtida.

Xile també controla l'illa de Pasqua, la qual va incoroporar al seu territori el 1888 i l'illes de l'arxipèlag Juan Fernández.

[edita] Economia

Article principal: Economia de Xile

Xile posseeix una de les economies més desenvolupades de tota Llatinoamèrica. L'economia xilena ha estat reconeguda com una de les més estables de la regió; la formalitat de la política macroeconòmica i l'estabilitat democràtica han convertit Xile en un país altament atractiu per a invertir a l'Amèrica Llatina. Santiago, la capital, ha rebut la distinció, en dos anys consecutius, de millor ciutat per a fer negocis a l'Amèrica Llatina, fins i tot superior a la ciutat de Miami, inclosa en l'estudi.

Economia
PIB (PPP)	$161 mil millons
PIB per càpita	$10.700
Creixement real PIB	5,8%
RNB per càpita	$4.910
Inflació anual	2,4%
Taxa d'atur	8,5%
Importacions	$22.500 milions
Exportacions	$29.200 milions
Font: CIA Factbook i el [1]

Xile compta amb poques riqueses naturals: solament la zona nord és rica en jaciments minerals com coure, ferro i molibdè. La zona central del país viu de la indústria del vi i de la indústria agropecuària en general. A l'àrea del sud predomina l'activitat forestal i pesquera, específicament de la indústria del salmó. És important mencionar que el 40% de la població del país viu a l'àrea metropolitana de Santiago. Per això l'activitat econòmica es troba fortament concentrada a l'àrea central del país, on hi ha la capital.

Xile va experimentar un impressionant creixement econòmic sostingut (7% en terme mitjà), des de mitjan dels vuitanta fins al 1997, quan es va iniciar una desacceleració a causa de la crisi Asiàtica. No obstant aquest entrebanc, el país ha recobrat ràpidament la sendera del creixement i l'any 2004 va ser del 6,1%. El país va complir i superar les estratègies de reducció de pobresa i control de la inflació. El repte més gran del govern és diversificar l'economia, ja que el creixement està molt relacionat amb els alts preus del coure, i l'economia depèn força de l'exportació d'aquest mineral així com del gas natural importat de l'Argentina.

L'economia xilena és reconeguda internacionalment pel seu grau de competitivitat (el més alt d'Amèrica Llatina) i la seva liberalització. Xile i Mèxic són els únics dos països d'Amèrica que han signat un Tractat de Comerç Lliure amb la Unió Europea. Xile també ha signat un tractat similar amb els Estats Units, amb els quals Xile vol diversificar la seva economia. Xile és membre associat del Mercosur.

[edita] Demografia

Demografia
Població	16 milions
Taxa de natalitat	15,44/1000
Taxa de mortalitat	3,76/1000
Taxa de creixement	0,97%
Taxa de fecunditat	2,02 fills
Taxa neta de migració	0/1000
Esperança de vida	76,6 anys
Mediana d'edat	30 anys
Alfabetisme	96,2%
Font: CIA Factbook

Comunitats indígenes reconegudes (2002)
Alacaluf	2.622	0,02%	Maputxe	604.349	4,00%
Atacameny	21.015	0,14%	Quítxua	6.175	0,04%
Aimara	48.501	0,32%	Rapanui	4.647	0,03%
Colla	3.198	0,02%	Yámana	1.685	0,01%

Demogràficament, Xile és força homogeni: el 90% de la població és mestissa, és a dir, d'ascendència mixta, europea i indígena. A Xile van arribar un nombre considerable d'alemanys i italians en el segle XIX. Els pobles indígenes representen el 5% de la població. Encara que només el 5% de la població és d'origen europeu, en general, la població mestissa prefereix de considerar-se europea.

Encara que els xilens d'ascendència europea no-espanyola no són nombrosos, alguns grups d'immigrants van canviar l'aspecte demogràfic i fins i tot arquitectònic d'algunes regions. Xile va rebre onadas d'immigrants irlandesos i anglesos abans de la independència (Bernardo O'Higgings, un cabdill de la independència, era d'ascendència irlandesa). El 1848 el govern va començar un programa per a promoure la immigració alemanya. Els immigrants alemanys van transformar les províncies del sud, com ara Valdivia, Llanquihue i Osorno, que encara mostren la influència alemanya en la seva arquitectura. Altres grups d'immigrants inclouen als italians, francesos i de l'Orient Mitjà.

Els pobles que s'identifiquen com a membres de grups indígenes (identificació basada en la auto-adscripció) representen el 5%, o 700.000 habitants. El 80% d'aquests són maputxe, i viuen a l'àrea sud-central del país. Els pobles aimara i quítxua viuen a la frontera nord amb el Perú i Bolívia. Hi ha 5.000 habitants d'ascendència polinèsia, que viuen a l'illa Rapanui.

La llengua oficial de Xile és el castellà, però també s'hi parlen diverses llengües indígenes. Endemés dels maputxe o mapudungun, també hi ha altres indígenes com aimara, rapanui, yàmana, quítxua, atacameny i altres

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Xile

Govern de Xile. (castellà)
Ministeri de l'Interior. (castellà)
Centre Català de Santiago de Xile. (català)(castellà)

[edita] Periòdics

Estats de l'Amèrica del Sud
Argentina Bolívia Brasil Colòmbia Equador Guyana Paraguai Perú Surinam Uruguai Veneçuela Xile
Dependències: Illes Malvines \| Guaiana Francesa