Vila-real

De Viquipèdia

Aquest article tracta sobre el municipi. Per a altres significats, vegeu «Vila-real Club de Futbol».

Vila-real
Vila-real

(En detall) (En detall)
Localització
Municipi de la Plana Baixa
Plaça de la Vila.
Estat • CCAA • Província • Comarca • Partit judicial	Espanya Comunitat Valenciana Província de Castelló Plana Baixa Vila-real
Gentilici	Vila-realenc, Vila-realenca
Predom. ling.	Valencià
Superfície	55,10 km²
Altitud	42 m
Població (2007)   • Densitat	49,045 hab. 0,89 hab/km²
Coordenades	39° 56′ 16″ N, 0° 06′ 05″ O / <span class="geo-dec geo" title="Mapes, fotos aèries i altres informacions de 39.93778 Error de l'expressió: Operador * inesperat">39.93778, Error de l'expressió: Operador * inesperat(i) 39° 56′ 16″ N, 0° 06′ 05″ O / <span class="geo-dec geo" title="Mapes, fotos aèries i altres informacions de 39.93778 Error de l'expressió: Operador * inesperat">39.93778, Error de l'expressió: Operador * inesperat
Distàncies	60 km de València 8 km de Castelló
Sistema polític Ajuntament • Alcalde:	11 PP, 8 PSOE i 2 BLOC Juan José Rubert Nebot (PP)
Agermanament	Borriana, Michalovce Vilanova i la Geltrú

Vila-real és un municipi del País Valencià de la Plana Baixa. El darrer cens li assignava 49.291 habitants. És la catorzena població valenciana per número d’habitants i la tercera al nord de l’Àrea Metropolitana de València, només superada per Castelló i Sagunt.

[edita] Toponímia

Representant de Vila-real als tapissos del Palau de la Generalitat Valenciana

La denominació tradicional d’aquesta ciutat és Vila-real en valencià i Villarreal en castellà. Des de la seua fundació (1274) el nom més utilitzat en la documentació era la forma llatina "Villae Regalis" o la valenciana, com s’aprecia al llenç de la Sala Nova del Palau de la Generalitat Valenciana (1592), on el topònim que acompanya el representant local davant el Regne diu "Vilareal", alternant des de la castellanització iniciada al segle XVI amb la forma "Villarreal" com es pot comprovar en l'abundant documentació conservada a l'Arxiu Històric de la ciutat i en altres. A partir de la segona meitat del segle XVIII s'empra de manera oficial la forma castellana, mentre que la forma valenciana se manté intacta popularment, pronunciada “Vilarrel”, segons afirma Sanchis Guarner.

Al 1938, després de la Guerra Civil la Corporació Municipal acordà la forma pseudoerudita de Villarreal de los Infantes^[1], per distingir-la d’altres topònims homònims com ara Villarreal de Urrechua o Villarreal de Huerva. Després de l’oficialització bilingüe del topònim el 1983 durant el govern de l'UCD, bona part de la població recuperà la forma Vila-real, tant en la forma parlada com, sobretot, en l’escrita. Al febrer de 2006, l’Ajuntament optà de manera unànime per la forma oficial exclusivament en valencià (Vila-real).

[edita] Situació

Situada a 8 km de la costa de la mar Mediterrània, a 7 km al S de Castelló de la Plana i a 60 al N de València. El riu Millars fa de límit amb els municipis d'Almassora i Onda, amb els quals fita pel nord. Per l'oest, limita amb Onda i Betxí, al sud amb Nules i les Alqueries i a l'est amb Borriana.

El seu terme fa part de la Plana, comarca natural de la costa valenciana que a efectes estadístics era dividida entre la Plana Alta, al nord del riu Millars, i la Plana Baixa, on es troba Vila-real.

El terme es troba en una secular cruïlla de camins: de SO a NE el travessen la N-340, l'AP-7, la CV-10 (autovia de la Plana) i el ferrocarril de València a Barcelona, i d'O a E la CV-20, que ve d'Onda i de l'Alt Millars, i la CV-185, que va a Borriana i al seu port. A més compta amb camins rurals que van a Borriana (camí del Cedre), la platja de la Pola (camins de Vora Riu i la Mar), Almassora (camí d'Almassora, pel pont del Secanet), Borriol (camí Real, que travessa el Millars prop de l'ermita de Santa Quitèria d'Almassora sobre un pont del segle XIII), l’Alcora (camins de l’Ermita de la Mare de Déu de Gràcia i Fondo), Onda (camins Vells de Vila-real a Onda i de Castelló a Onda), Betxí (camí de Betxí), Artana (camí de les Voltes) i la Vilavella (camí de la Carretera).

[edita] Nuclis

El poblament de l’actual Vila-real és compacte al voltant del nucli urbà, però històricament tingué un nucli dispers, les Alqueries de la Plana, que se segregaren del municipi el 1986.

Les sis partides històriques del terme de Vila-real (67,7 km2) són les Solades (NE), el Madrigal (NO), Pinella (O), Carinyena (E), el Pla Redó (SO) i el Cap de Terme (SE). Hui dia aquesta darrera configura el terme de les Alqueries (12,6 km2), i el de Vila-real suma per tant els 55,1 km2 restants.

Les Solades i Carinyena es corresponen amb l'horta tradicional, regada per les séquies que deriven del Millars. Madrigal, Pinella i el Pla Redó es corresponen amb l'antic secà, hui transformat en regadiu gràcies a l'aigua de les sénies.

En la partida de Madrigal hi ha hagut tradicionalment una zona de cases d'erbarjo (anomenades a Vila-real masets), prop del Termet (zona de l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia) que en els darrers anys s'ha desenvolupat notablement. Hui dia els masets del Madrigal han format una zona urbana més o menys compacta i unida a la població per la banda del NO, a través dels camins Vell de Castelló a Onda i de l'Ermita.

[edita] Relleu i hidrografia

Als dos terços occidentals del terme -el secà tradicional (entre els 100 i els 25 m d’altitud)- el relleu està constituït per un enorme glacis plistocènic que descendeix de les muntanyes interiors (Onda, Betxí) i forma un extens mantell de rebles procedent de l'aportació fluvial que ha generat una crosta de cudols (eliminada artificialment i secularment per les intenses roturacions per antropitzar el territori). Per davall de la crosta del glacis hi ha una potent mantell freàtic, procedent de les aigües de pluja de la Serra d’Espadà que fan cap al subsòl de la Plana i que han estat aprofitades mitjançant l'obertura de nombrosos pous (sénies) per a la captació d'aigua per al regadiu. Al terç oriental del terme (per sota dels 25 m) desapareix el mantell de rebles i les terres d’horta de l'Holocè afloren amb una mínima pendent fins perdre's a la mar de Borriana.

El glacis descendeix suaument de NO a SE i està tallat en la mateixa direcció pel riu Millars, al nord, els barrancs de l’Hospital, Ràtils i Espaser (aquests dos son afluents del riu Sec de Betxí), al centre, i del riu Sec de Betxí pròpiament dit, al sud. Tant aquest com el riu Millars presenten depòsits de fons de rambla de cudols solts.

[edita] Clima i vegetació

El clima es caracteritza pels hiverns temperats (10,5ºC el gener) i humits i els estius càlids i secs (24,5ºC l’agost). La mitjana de temperatures és de 17ºC i la de precipitacions de 450 mm anuals, amb màxima pluja a l'octubre (99 mm) i mínima al juliol (7 mm).

La vegetació, restringida al llit dels rius i barrancs, és la pròpia del domini Querco-Lentiscetum (màquia de carrasca i margalló), amb restes de pinades en la zona del Termet, prop de l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia.

[edita] Història

[edita] Abans de Jaume I

En la contornada de la ciutat són bastant freqüents els testimonis de la cultura eneolítica (Vil·la Filomena), ibèrica i de la dominació romana. La llarga ocupació musulmana de la Plana de Borriana va deixar alguna herència de topònims que encara romanen vius i de petits nuclis rurals dispersos (alqueries) escampats per l'horta.

[edita] Època foral medieval. Fundació

Retrat imaginari de Jaume I, fundador de Vila-real (Palau de la Generalitat Valenciana)

No fou però fins el 1274 que, en els últims anys de la seua vida, el rei Jaume I la fundà, en segregar-la del terme de Borriana, la primera gran vila valenciana d’origen musulmà que havia estat presa i poblada per cristians, el 1233.

La carta pobla de Vila-real, datada a la ciutat de València a 20 de febrer de 1274, diu així:

"(...) correspon a reis i prínceps assignar termes certs a les poblacions que funden, i concedir als seus pobladors furs o costums, amb els quals han de viure i ser regits: per això, Nós, Jaume, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d’Urgell, i senyor de Montpeller, per Nós i pels nostres successors, donem i concedim a vosaltres, tots i cadascú dels pobladors de la població de Vila-real, que hem decidit establir en terme de Borriana, termes certs, és a dir, des de la sèquia Major de Borriana amunt cap a la dita població, i des d’enllà, així com afronta amb el terme de Nules, i d’allà fins a l’antigament anomenada Misquitiella, que està cap a Betxí, i d’allà fins al molló del turó cobert, on es talla la pedra, i cap al riu Millars." (traducció del document original en llatí al valencià a Vilapèdia [1])

Dels vora 115 km2 del terme general de Borriana, prop de 68 –els ubicats més a ponent- configuraren el nou terme de Vila-real, a la qual el rei li atorgà els mateixos furs i privilegis que a Borriana, incloent-hi l'ús de les aigües del riu Millars. Així ho diu la carta pobla: “…en el qual terme (de Vila-real) tingueu ús d’aigües, i de llenya, i d’herbes, i de pedra, i de calç, i de totes les altres coses necessàries per a vosaltres o per al vostre ús i dels vostres ramats, lliurement i en pau, i en tot açò ningú tinga força per fer-vos impediment o perjudici de cap manera.”

El lloc triat per a l’emplaçament de Vila-real fou un pla en un interfluvi entre el riu Millars i el riu Sec, però bastant allunyat de tots dos per protegir-se de les riuades, i al costat d’una important ruta en el camí entre la ciutat de València i Tortosa. L'objecte de la seua fundació va ser, d'una banda, assegurar el poblament en una extensa zona de la Plana que havia quedat deserta després de l'expulsió dels musulmans i, d'un altre, com denota el seu topònim, enfortir el braç reial, perquè des de la seua creació va tindre representació en les Corts i en la Diputació del General del Regne de València, on va participar molt activament, i va tindre el privilegi d'usar com a propi el penó quadribarrat distintiu d’aquest.

La carta pobla de Vila-real diu que a penes hi havia unes alqueries disseminades pel terme, fet que confirma la voluntat reial de crear una vila preconcebuda i amb un plànol elaborat, de planta rectangular, propi del racionalisme renaixentista avant la lettre. Aquest plànol comptava amb un eix longitudinal de major extensió, corresponent al Camí Reial de València a Tortosa i Barcelona (actual carrer Major) i un altre de transversal, corresponent a l'actual camí d’Onda a Borriana que es troben perpendicularment i formen una plaça porticada quadrangular: l'actual plaça de la Vila.

En 1329 canvià els furs d'Aragó, amb els que es va fundar, pels furs del Regne de València, i se li reconegueren i augmentaren els privilegis. En 1379 Vila-real reunia la notable xifra de 590 focs, més de 2.500 habitants, amb la que el seu recinte murallat ja s'havia completat, i començaven a créixer els ravals: el València, on es van instal·lar els artesans, i el de Castelló, on residia l'escassa població mudèjar.

El segle XV és un període de regressió demogràfica i econòmica. Les caresties i les epidèmies, especialment la pesta negra, feren estralls en la població, que descendí de manera notable. El 1427 sumava 475 veïns i el 1499 només 290.

[edita] Època foral moderna. Expansió agrícola

El segle XVI i sobretot el XVII foren d’auge econòmic. Entre 1556 i 1675 s'amplià l'horta tradicional regada per la Séquia Major, separada després de passar a prop la vila entre la Séquia Sobirana i la Séquia Jussana, i altra menor anomenada la Sequiola, fins a les prop de 2.500 ha que la conformen. Els cultius que hi predominaven eren hortalisses i cereals per a l'autoconsum i el cultiu comercial del cànem. A més hom va rompre la major part del secà tradicional, on es van plantar sobretot oliveres i vinya, però també garroferes i moreres.

El 1510 hi havia 328 veïns, però els conflictes amb els moriscos dels senyorius veïns i la participació curta però molt activa a favor de les Germanies, van impedir el desenvolupament demogràfic, de manera que el 1565 només hi havia 327 veïns, menys d'1.500 habitants.

Des del punt de vista cultural el XVI és un segle de progrés, per tal com, d’una banda, l'humanista local i catedràtic de gramàtica de la Universitat de València Francesc Joan Mas fou l'últim editor valencià de les obres d'Erasme i, de l’altra, el Consell municipal contractà els serveis de Paolo de San Leocadio perquè pintara el retaule de Sant Jaume que es troba a l'església arxiprestal, i va encarregar el traçat del plànol de la vila al cronista borrianenc Rafael Martí de Viciana.

Dibuix de Vila-real segons Rafael Martí de Viciana (1564).

Cal destacar també que el 1592 va morir al convent del Roser el frare alcantarí Pasqual Baylon, el sepulcre del qual en la ciutat fou un focus de forta influència religiosa, especialment després que s'hi construïra el 1681 sota el reial patronatge de Carles II la capella barroca de la basílica de Sant Pasqual, cremada el 1936.

Vila-real va deixar sentir la seua veu també en les Corts Valencianes amb l'activitat exercida pel notari Jeroni Marc Mascarell. Aquest apogeu econòmic es va traduir en un augment de la població, que va arribar a 459 veïns en 1609, moment de l'expulsió morisca, que pràcticament no li va afectar, perquè en 1646 sumava 474 veïns i 527 el 1692.

[edita] De 1700 a 1850. Primeres manufactures

Campanar de Vila-real de 1682, però seguidor de la tradició del gòtic català de fer un prisma octogonal, com ara el Fadrí de Castelló, el Salvador de Borriana o el Micalet de València.

Prou greus per a la població van ser els efectes de la Guerra de Successió. El 12 de gener de 1706 les tropes borbòniques de Felip V, comandades pel comte de les Torres de Alcorrín que des de Sant Mateu pretenien arribar a València, ocupada per les tropes de Joan Baptista Basset, davant la resistència presentada al seu pas per un grup de veïns partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria que els varen atacar des de les murades, en contra de la decisió del Consell de la Vila que intentà prudentment mantenir-se al marge del conflicte, van assaltar Vila-real, en un combat que va provocar quasi 500 morts entre els combatents dels dos bàndols i l'incendi d'alguns edificis particulars.

A pesar del tràgic inici, les reformes iniciades al segle XVIII varen afavorir un gran creixement social i econòmic, perquè la població de Vila-real va assolir 1.500 veïns el 1795, uns 7.000 habitants. Aquesta ràpida expansió es degué a la consolidació del cultiu, manufactura i comerç de la seda i el cànem. Gràcies a certs comerciants, alguns dels quals d'origen francés com ara Sichet i Sarthou, Vila-real es va convertir en un gran centre de distribució de productes al detall en el mercat espanyol.

El creixement econòmic es va reflectir en la construcció de l'església parroquial de Sant Jaume, de grans dimensions i importants obres pictòriques, construïda entre 1752 i 1779 en estil barroc i rematada amb ornaments neoclàssics, la construcció del Pont Nou sobre el Millars, obra de Bartomeu Ribelles, la de la capella barroca a l'Hospital de la vila, unes noves Cases Consistorials, el desenvolupament de l'Ermitori de la Mare de Déu de Gràcia i altres diverses construccions. En un dels cantons de l'església parroquial es troba la torre campanar, bastida al 1682 i de forma octogonal.

El segle XIX, oscil·lant entre el liberalisme i el conservadorisme, es va caracteritzar a Vila-real pels motins de caràcter polític, la invasió napoleònica (1808-1814) en la qual els vila-realencs varen participar en una heroica defensa al pont del Millars, les conspiracions liberals o realistes, la repressió absolutista i les guerres carlines, durant les quals pateix successius atacs i incendis.

[edita] De 1850 a 1950. La taronja

Durant la segona meitat del XIX l'economia va prosperar notablement. De 1839 a 1843 es van iniciar les primeres plantacions regulars de tarongers, i gràcies a personatges com José Polo de Bernabé i Borràs, a partir de 1856 es van millorar les tècniques de cultiu, explotació i comerç de la taronja, fet que li donà un gran impuls econòmic a la ciutat. El 1857 la població superava els 10.000 hb. El cultiu del taronger va transformar l'horta tradicional, primer, i ja en el segle XX el secà, que es va convertir en regadiu en excavar-hi pous per extraure l'aigua de reg.

La segona meitat del XIX fou un període d'assentament del capitalisme agrícola en què es va forjar un nombrós grup de comerciants emprenedors preocupats per millorar el comerç exterior i finançar la indústria auxiliar de la taronja. A pesar de les epidèmies de còlera de 1854, 1865 i 1886, Vila-real sumava 12.000 hb en 1887 i 15.000 el 1910.

La Primera Guerra Mundial fou un període de crisi per a l'agricultura, per tal com es van tallar els enviaments de taronges cap a Europa. Durant els anys 1920 i 1930 hi va haver una lleugera recuperació, i una part de la indústria local s'havia especialitzat en la producció de bombes per a l'elevació i captació d'aigües, en plena transformació del secà.

Després de la Guerra Civil la població es mantingué estancada en 17.000 habitants durant els durs anys de postguerra. El 1950 el motor de l'economia local continuava sent el cultiu i comercialització de la taronja, i la principal indústria local era la fabricació industrial de motocultors i cavadores de dimensió reduïda, a banda d'alguna que altra empresa tèxtil.

[edita] De 1950 fins avui. La indústria ceràmica

La gelada de 1956, que arruïnà molts comerciants i llauradors, féu reflexionar els empresaris locals que decidiren invertir en un nou sector diferent de la taronja: la indústria ceràmica, i més concretament la del taulell, çò és, la rajola de València. El mateix 1956 es va fundar la primera empresa ceràmica, i de llavors ençà el nombre de fàbriques no ha deixat d'incrementar-se'n pertot arreu del terme.

La proximitat a una zona de gran tradició taulellera com Onda va facilitar sens dubte el naixement de la indústria ceràmica durant les dècades de 1950 i 1960, ja que els inversors locals van considerar aquest subsector com un negoci relativament segur, atés que en tenien referències abundants. Però aquest veïnat no sols va resultar determinant com a factor d'imitació: també va servir per a reclutar tècnics especialistes en la gestió i producció procedents d'Onda, als quals els accionistes vila-realencs confiaven la part tècnica.

La principal font de finançament de la indústria taulellera a Vila-real va ser l'estalvi derivat de l'agricultura: diners acumulats per comerciants i terratinents locals a partir d'excedents i especulacions en l'exportació de taronges, al qual es van unir notables masses d'estalvis de particulars. D'altra banda, l'esperit emprenedor dels vila-realencs de mitjan segle XX, forjat durant més d'un segle al voltant del comerç i de la indústria citrícoles, va influir decisivament en l'èxit de la indústria ceràmica taulellera local.

El taulell ha estat dels anys 60 encà el gran motor de l'economia vila-realenca. Gràcies a l'impuls d'aquesta indústria la ciutat ha crescut ràpidament, arribant a 21.000 habitants el 1960 i a 30.000 en 1970. Hi van vindre atrets per aquesta indústria milers d'immigrants del rerepaís (Alt Millars, els Ports, el Maestrat, sud d'Aragó), però també de la Manxa i d'Andalusia.

Durant les dècades de 1970 i 1980 el creixement es va alentir lleugerament per causa de la crisi econòmica internacional, que provocà un estancament de la producció citrícola i ceràmica. El 1981 s'arribava a vora 35.000 habitants i el 1991 a prop de 38.000.

Fruit de la nova embranzida econòmica dels 1990 i del que portem del segle XXI, gràcies a un desenvolupament industrial sense precedents del taulell i indústries auxiliars, la ciutat ha tornar a créixer a gran velocitat. El 2001 superava els 42.000 habitants i a hores d'ara ja s'acosta als 50.000, dels quals vora el 10% son estrangers, sobretot de Romania i magrebins.

¹ Entre el cens de 1991 i l'anterior, minva la població perquè s'independitza les Alqueries (3.625 hab. el 1991).

[edita] Evolució urbana

Vila-real és un dels municipis de la Plana –juntament amb Castelló, Nules, Almenara i Almassora- que, a partir d’un recinte medieval geomètric i en escaquer, ha desenvolupat la trama urbana en quadrícula d’una manera més o menys aproximada.

Creat de nova planta el 1274 pel rei Jaume I, només dos anys abans de la seua mort, en el disseny del plànol de la vila hom veu les mans d’un expert urbanista, que dissenyà una rectangle perfecte tallat per quadrícules perfectes, tal com algunes dècades després aconsellava Francesc Eiximenis: amb quatre portes, una cap al nord (portal de Castelló, al final de l’actual carrer Major de Sant Jaume), una cap a ponent (portal d’Onda, al costat del qual s'obria l'esplanada de celebració de la fira anual), una cap a migjorn (portal de València, al final de l’actual carrer Major de Sant Doménec) i una cap a llevant (portal de Borriana, al final de l'antic camí de Borriana). Successivament varen ser oberts altres portals, com el d'Enmig, o el de la Sang (al costat de la vella jueria).

Angle NE de la plaça de la Vila

Cadascun dels angles que tancaven el recinte rectangular estava coronat per una torre: al SO la de Martorell, al NO la d’Alcover, al NE la d’en Folch Miquel i al SE la Torre Motxa, que encara es conserva parcialment, i que, junt amb un tros de la part oriental de la murada (a l’avinguda anomenada precisament de la "Murà"), dins la "Casa de l’Oli" on es troba l'Arxiu Històric Municipal, és l’únic testimoni extern que resta d’aquell llenç rectangular que durant segles envoltà la ciutat, fent que bona part ha quedat integrat a l'interior de les edificacions que l'envolten[2].

El carrer Major és l’eix longitudinal de l'antiga vila, travessat perpendicularment pels carrers del Comte d'Albai i el de Ramon y Cajal (camins d’Onda i de Borriana, respectivament); a la confluència dels dos eixos principals es forma una plaça porxada quadrangular, la plaça de la Vila, lamentablement mutilada el 1966 en un dels seus angles (SE) per tal d’edificar l’actual plaça Major.

Durant el segle XIV ja s’havien format dos ravals: al sud de la vila, el de Santa Llúcia (hui del Carme), i al nord el de Castelló (hui de Sant Pasqual). Posteriorment, fins al segle XIX, el creixement es concentrà sobretot cap a ponent, al voltant del raval d’Onda (segle XVII), mentre que l’alt valor agrari de les terres que hi havia a llevant impedia el desenvolupament urbà per aquesta banda. La ciutat s’ordenava d’una manera més o menys regular i en quadrícula llevat de la zona NO, on el camí Reial trencava en diagonal l’escaquer del plànol.

Fins a mitjan segle XX la ciutat seguí desenvolupant-se principalment a ponent i depassà àmpliament l'antiga carretera N-340 i assolí fins i tot el carrer del Calvari; cap al sud la ciutat també conegué un creixement important, més enllà del Barranquet (barranc de l'Hospital o de Santa Llúcia), a l’altra banda del qual es formà a finals del XIX el barri anomenat de Mislata (o de València).

El traçat del ferrocarril de via estreta, anomenat popularment la "Panderola", es va sobreimposar al plànol: procedent de Castelló circulava pel llit del vell barranc de Santa Llúcia una vegada que va ser reomplit parcialment i a l’altura del carrer Sant Joaquim girava a ponent, per buscar l’actual plaça del Llaurador i girar novament pel carrer del Comte de Ribagorça, fins arribar a l’estació de la Panderola (actual parc homònim). Des d’allí un ramal s’enfilava a ponent cap a Onda, i un altre cap al S-SE, buscant Borriana. Aquest darrer traçat de la Panderola va condicionar la formació de dues grans avingudes al S i SO de la ciutat: les d’Alemanya i d'Itàlia.

Mes enllà dél recorregut de la Panderola es van formar a partir de mitjan segle XX alguns barris segregats de la resta de la població, sovint enmig de les fàbriques, i sempre seguint camins rurals com ara el de la Carretera, el d'Artana, el de Betxí, el de les Voltes o la Senda de Pescadors.

Calgué esperar a la segona meitat del segle XX present perquè Vila-real començara a desenvolupar-se cap a llevant, al voltant de dos eixos: el camí o avinguda del Cedre i el camí o passeig de l’Estació. És entre l’avinguda de la Murà, a l’est de la vila medieval, i el ferrocarril, límit oriental del casc urbà, que més s’ha construït dels anys seixanta ençà, principalment en altura. També cap al N-NE, al voltant de l’avinguda de Francesc Tàrrega s’ha edificat molt dels anys 1980 ençà, sempre en altura.

En l’actualitat Vila-real continua el seu desenvolupament urbà en forma d’escaquer, especialment cap al nord i l’est, on els carrers ja són construïts i a poc a poc van sent edificats. En l’última dècada s’ha obert un nou eix viari -l'avinguda de França- paral·lel al ferrocarril, que travessa la població de N a S. i forma un vial perimetral enllaçant amb les avingudes de França i Itàlia, així com les noves de Grècia i de Portugal. A ponent d'aquesta avinguda la ciutat està compactant-se, ja no necessàriament en altura, sinó també en habitatges unifamiliars.

[edita] Economia

[edita] Agricultura. Monocultiu citrícola

L'economia de Vila-real ha sigut de predomini agrari fins als anys 1960, quan s’assoliren les 5.100 hectàrees de cultiu. De llavors ençà l’expansió urbanoindustrial s’ha desenvolupat en detriment del sòl agrícola, que el 2006 era de menys de 3.300 ha. En l'actualitat, un 60% del terme continua sent agrícola, en un 99% dedicat als cítrics i, doncs, en regadiu. Destaca poderosament el cultiu del mandariner (85% del total), millor adaptat al sòl i el microclima de la Plana, i més rendible que el taronger pròpiament dit.

La major part dels magatzems de manipulació i exportació de cítrics es trobaven a l'oest, junt a l'estació del tren de via estreta (la Panderola), i a l'est, a l'entorn a l'estació de ferrocarril, destacant entre ells el modernista i recentment remodelat magatzem de Tomás Cabrera, que com molts altres magatzems, ha tancat durant les últimes dècades per la crisi estructural que pateix la citrícultura.

Magatzem de Cabrera (Avinguda de França/Passeig de l'Estació).

[edita] L'horta. El Millars

L'origen del regadiu vila-realenc és molt antic, probablement musulmà (terme general de Borriana), encara que la primera regulació de les aigües del Millars es remunta a 1346, quan el Comte de Ribagorça Pere d'Aragó va determinar l'actual base jurídica de repartiment que establia que quan l'aigua fora escassa es farien 60 files o parts, de les quals 14 correspondrien al terme de Vila-real.

Durant el XVI i XVII es va ampliar el regadiu fins a les prop de 2.500 hi ha que conformen l'horta històrica, on predominaven les hortalisses i cereals per a autoconsum i el cultiu comercial del cànem fins mitjan del XIX. Cap al 1850 es va iniciar l'auge comercial citrícola i Vila-real va ser –juntament amb Borriana, Carcaixent i Alzira- un dels primers pobles valencians que va realitzar plantacions de taronges a gran escala, que en 1860 ja ocupaven un 9% de l’horta, en 1882 més del 60% i quasi el 90% en 1907. Al llarg del segle XX i llevat de períodes de carestia com la guerra i la postguerra, el taronger ha tingut caràcter de monocultiu en l'horta vila-realenca, si bé cal mencionar que entre el 1960 i el 1980 el cultiu de bajoques era notable i el cèlebre mercat "de les bajoques" a la plaça de Sant Ferran va ser referència a escala espanyola fins que aquest cultiu perdé la seua rendibilitat i s’abandonà.

[edita] El secà. Les sénies

Pel que fa al secà, durant el XVI i el XVII es van rompre moltes fanecades per plantar-hi oliveres, vinyes, moreres i garroferes, cultius que hi van predominar fins a la primeria del XX, quan començà la transformació al regadiu. Vila-real fou el primer poble de la Plana que la inicià gràcies a la perforació del sòl a gran profunditat a la cerca d'aigua i a la creació d'una xarxa de canalització de reg i de camins delimitats per ribassos (parets fetes amb la pedra que s’extreia per fer el pou). Durant les primeres dècades el procés de transformació era manual, només ajudats de la dinamita quan la penya es resistia, i en homenatge a aquest esforç sobrehumà Vicent Llorens Poy escolpí el monument que presideix la plaça del Llaurador, on un grup d'agricultors mouen una gran roca. El primer pou es va obrir en 1898 i va ser batejat amb el nom de Sénia "dels Atrevits", per la gosadia que van tindre els seus executors, que van haver d'excavar fins a 65 de profunditat per a trobar aigua. En 1912 ja s'havien obert 38 pous que elevaven l'aigua de la capa freàtica per mitjà de l'ús de màquines de vapor i regaven ja 723 ha., quasi 1/5 del secà tradicional. Es van crear nombroses societats per a l'obertura de nous pous, i per facilitar els préstecs i canalitzar els estalvis el 1919 es fundà la Caixa Rural.

[edita] Indústria auxiliar de la taronja

Poc abans de la Guerra Civil unes 2.000 ha de secà ja s'havia transformat, i una part de la indústria local s'havia especialitzat en la producció de bombes per a l'elevació i captació d'aigües. L'obertura de pous es va reprendre després de la postguerra i en la dècada de 1960 quasi tot el secà s'havia transformat en tarongerar. Hui el nombre de pous o sénies sobrepassa el centenar, tots electrificats, i amb cabals que reguen els camps a través de minúsculs conductes anomenats reguers.

A mitjan segle XX tota l'economia local encara girava al voltant del cultiu i comercialització de la taronja, aconseguint la seua indústria auxiliar un alt grau d'especialització a partir de 1950, amb la fabricació industrial de motocultors i cavadores de dimensió reduïda, adaptades als horts de tarongers locals i comarcals, on l'espai entre arbres és mínim.

[edita] Estructura agrària

Encara que hui el pes econòmic de la citricultura ha disminuït notablement, encara hi ha diverses empreses de manipulació i exportació de cítrics de grandària notable, el 2001 prop d'un miler d'ocupats es dedicaven a la producció agrícola (5% de la població activa). La propietat de la terra a Vila-real està molt compartimentada, perquè de les vora 3.000 explotacions agràries, 2.850 no superen les cinc hectàrees. No hi ha terres en arrendament i, per tant, els camps es treballen en règim de propietat, encara que els seus propietaris rarament es dediquen en exclusivitat a esta tasca; normalment preferixen altres activitats més lucratives i les tasques del camp les deleguen en empleats agraris o les realitzen com a activitat secundària, a temps parcial.

[edita] Indústria. El taulell

[edita] Empori ceràmic dins la U.E.

Segons el Cens de 2001, la indústria era el principal sector d'activitat amb prop de 8.500 empleats, un 43,8% de la població activa. La posició central de Vila-real dins de la Plana ha beneficiat la seua actual aglomeració industrial. No obstant aquesta no haguera estat posible sense la notable tradició i esperit empresarial dels locals.

Segons l'INSS, a l’inici de la dècada del 2000 Vila-real sumava 9.388 empleats industrials, quasi tants com Castelló (9.631), a pesar que la capital de la Plana la tripica en població. La major part dels treballadors són de la ceràmica taulellera i auxiliars (química, maquinària, expositors de fusta, etc.) però també hi ha dedicats a la fabricació de components d'automòbils, paper, gèneres de punt i altres branques industrials.

Segons l'INSS Vila-real era el municipi d'Espanya amb més empleats en el sector industrial 26 (CNAE), el de fabricació d’altres productes minerals no metàl·lics (bàsicament productes ceràmics), amb 5.334 empleats, per davant de l'Alcora (4.993) i Onda (4.251). Aquestes tres localitats valencianes, juntament amb les emilianes de Fiorano i Sassuolo són les líders en producció taulellera a escala europea.

[edita] Origen de la indústria taulellera

La primera indústria del taulellet no es va instal·lar a Vila-real fins a 1956, en una conjuntura econòmica completament monopolitzada per la taronja fins aquell moment. El factor desencadenant de la industrialització taulellera va ser la gelada de 1956, que va provocar el tancament de molts comerços citrícoles i va portar als principals terratinents de Vila-real a diversificar l'economia local.

La proximitat a una zona de gran tradició taulellera com Onda va facilitar sens dubte el naixement d'aquesta indústria, ja que els inversors locals van considerar aquest subsector com un negoci relativament segur, atés que en tenien referències abundants. Però aquest veïnat no sols va resultar determinant com a factor d'imitació: també va servir per a reclutar tècnics especialistes en la gestió i producció procedents d'Onda, als quals els accionistes vila-realencs confiaven la part tècnica.

La principal font de finançament de la indústria taulellera a Vila-real va ser l'estalvi derivat de l'agricultura: diners acumulats per comerciants i terratinents locals a partir d'excedents i especulacions en l'exportació de taronges, al qual es van unir notables masses d'estalvis de particulars. D'altra banda, l'esperit emprenedor dels vila-realencs de mitjan segle XX, forjat durant més d'un segle al voltant del comerç i de la indústria citrícoles, va influir decisivament en l'èxit de la indústria ceràmica taulellera local.

[edita] Empreses de gran dimensions

Del 1956 ençà no ha deixat d'incrementar-se el nombre de fàbriques, sobretot a partir de la dècada de 1980, quan la bicocció ceràmica fou substituïda per la monococció, i de 1990, quan la producció del taulell de la Plana es va triplicar i l'exportació es va quintuplicar.

Vila-real compta hui amb algunes de les majors fàbriques de taulells d'Espanya, una de les quals supera el miler d'empleats, i tres més el mig miler. Entre les indústries auxiliars ceràmiques hi destaquen les de decoració ceràmica al tercer foc, les de frites i esmalts ceràmics, les d'expositors per a ceràmica, les de banys, hidromassatges i saunes i les de maquinària ceràmica.

[edita] Construcció i servicis

El carrer Major de sant Jaume és un dels més comercials de la ciutat

La construcció, en auge durant l'última dècada, segons el cens de 2001 reunia a més de 1.800 actius, un 9,4% del total.

Els servicis concentraven més de 8.000 empleats, un 41,7%. En aquest grup destaca el comerç, amb quasi 3.000 empleats. Vila-real s'ha convertit en els últims anys en la capital comercial de la Plana al sud del Millars o Plana Baixa. Després del comerç se situen a molta distància els empleats en educació, servicis empresarials, sanitat i assistència social, transport i hoteleria.

Cal ressenyar que en els últims anys s'ha desenvolupat una important concentració terciària que dóna servici a tota la Plana al sud del Millars i a la Serra d'Espadà, i inclou un gran centre comercial, diversos hipermercats i botigues especialitzades, cines, hotels, cinc centres d'educació secundària, seu provincial de la Universitat Nacional d'Ensenyament a Distància, i l'Hospital de la Plana, que dóna servei als habitants de la Plana Baixa.

[edita] Política i administració

[edita] Fires i festes

Celebra festes patronals la setmana del 17 de maig (Sant Pasqual Baylon) i la que segueix al primer diumenge de setembre (Mare de Déu de Gràcia). La fira d'origen medieval, que se celebrava al mes de novembre durant quinze dies perdura ara traslladada al mes de maig durant les festes patronals de sant Pasqual Baylon, així com en el mercat popular del darrer diumenge de novembre popularment conegut com "fireta de santa Caterina". També al mes de febrer recorda amb un seguit d'actes socials i culturals el fet del seu origen i fundació.

[edita] Atractius turístics

[edita] Monuments religiosos

• Església de la Sang (Avinguda de la Murà) Del segle XVI. Només resta la façana, construïda sobre solars de cases habitades per jueus i de la que es manté l'arc de mig punt amb alguns motius de la Passió.

• Ermita de la Mare de Déu de Gràcia (el termet). És un edifici molt representatiu de l'arquitectura popular mediterrània que alberga un gabinet d'arqueologia, una mostra de taulells medievals, renaixentistes i barrocs i un museu etnològic. És interessant, per la decoració barroca, l’oratori que guarda la imatge de la Patrona. L’actual ermita es començà en el segle XVI i després han tingut nombroses modificacions i ampliacions.

• Convent del Carme (Raval de Carme). Hui parròquia i seu d'una comunitat franciscana. Compta amb un claustre manierista de mitjan segle XVII.

• Església Arxiprestal de Sant Jaume(Carrer Sant Roc). Monumental església dedicada a Sant Jaume, primer patró local i nom del fundador de la vila. Construïda entre 1752 i 1779 amb planta de tradició barroc i revestida d’ornamentació neoclàssica. Consta de tres àmplies naus d’igual alçària. Les capelles laterals, situades entre els contraforts, es cobreixen amb volta d'aresta i les naus amb volta de canó. En el creuer s'alça una cúpula sobre tambor. El campanar octogonal fou erigit el 1682, quan encara hi havia l'antiga església medieval. L'ornamentació de les petxines de la cúpula amb temes del martiri de Sant Jaume és obra del pintor Josep Vergara de final del XVIII, qui va fer també els frescos de la capella de la Comunió. Des de novembre del 2007 es troba tancada al culte, a causa d'una intensa restauració, després de la qual acollirà la mostra d'art religiós "La llum de les imatges", el 2008.

• Basílica de Sant Pasqual Baylon (Raval de Sant Pasqual). Guarda les restes del sant, en el centre de la capella, dins un sarcòfag de granit fosc sobre el qual descansa la imatge jacent de Sant Pasqual, d’argent, obra de Vicent Llorens Poy. Darrere de la capella es troba la cel•la on va morir, amb un retaule de catorze metres de cinquanta figures, esculpides en alt relleu, on es representen escenes i personatges relacionats amb Sant Pasqual i l'Eucaristia. Els escuts de Carles II i Joan Carles I, en la predel·la, simbolitzen el Patronat Reial. El temple actual és de recent construcció ja que l'anterior, magnífic testimoni del barroc valencià, va ser destruït en la Guerra Civil.

• Capella de Crist de l'Hospital (Carrer de l’Hospital), darrer vestigi de l’hospital concedit pel rei en Jaume a la vila, amb interessant decoració barroca. Erigida en el primer terç del XVIII, consta d’una sola nau amb volta de canó. El presbiteri està decorat amb talles d’àngels, garlandes i medallons daurats, i conserva una còpia de l’antic crucifix hospitalari, de gran valor sentimental. L’edifici que hui l’alberga é monestir de religioses dominicanes, amb una notable col•lecció pictòrica.

[edita] Monuments civils

• Plaça de la Vila. Data del període fundacional. Plaça porticada enmig de la vila de la qual només es conserven tres costats, dos del quals amb porxes medievals.

• Murades. Romanen el llenç de l'anomenada Casa de l'Oli (avinguda de la Murada), amb una sala gòtica, i l'angle corresponent a la "torre Motxa" (avinguda de la Murada), reedificada cap a 1424 i restaurada en profunditat en 1988, i que és l'última resta dels baluards de defensa de la vila.

• Pont Nou sobre el Millars (N-340). Construït de 1784 a 1790, sota la direcció de Bartomeu Ribelles. Un dels millors representants del neoclassicisme valencià, relacionat amb l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Amb tretze arcs de nou metres i mig de llum i deu d'amplària, fet tot de pedra de Borriol. Cada tram està dividit per cubículs semicirculars. Decoració sòbria i clàssica. Separant els arcs de l'àmpit corre un motlura sobre mènsules. El 1952 fou ampliat fins els quasi 17 metres d'amplària actual per a servir de suport a la N-340, fou declarat Bé d'Interès Cultural (BIC) en octubre del 2000.

• Pont de Santa Quitèria sobre el Millars (camí Reial). Del segle XIII, i construït per concessió del rei Jaume I a Pere Dahera.

• Séquia de les Argamasses (el Termet). El traçat d’aquesta séquia d’origen romà es manté encara a trams. Des de la Mare de Déu de Gràcia eixint, la senda s'endinsa avall vora Millars de camí a Santa Quitèria. Ací i allà, hom descobreix ara un perfil insinuat, ara un fragment de mur, que revelen el pas antic de les aigües per aquell indret. Però el tram més espectacular aguaita des de dins del pantanet de Santa Quitèria. Allí, la sèquia ja ha guanyat altura i s'enlaira al cim d'uns murs escalonats d'argamassa que li donen el nom. L'obra original fou realitzada en època romana, per proveir d’aigua l'Horta. La sèquia de les Argamasses ha estat en ple ús fins l'any 1869. Aquesta utilització continuada durant dèneu segles ha provocat que l'obra presente hui aportacions d'èpoques distintes, sobretot pel que fa a la maçoneria. Tot i això, les excavacions fetes en la roca no han patit cap modificació des que foren practicades en època romana.

• Séquia del Diable i els Arquets (Barranc de Ràtils). Nom popular d’un aqüeducte fet amb la intenció que la séquia del Diable salvara el barranc de Ràtils i continuara fins a prop de Sagunt. Hui, dels tres ulls que antigament configuraren l'obra, ja només en resten dos. Per damunt dels arcs discorre encara perfectament visible un tram de vora uns trenta metres d'allò que fa temps fou la sèquia del Diable.

• Casa de Polo (carrer de Polo de Bernabé). Alqueria construïda per la família Polo de Bernabé en el segle XIX, rehabilitada i adquirida per l'Ajuntament com a patrimoni municipal. Actual seu del Museu de la Ciutat, dedicat al guitarrista Francesc Tàrrega, l'escultor Josep Ortells i als pintors Gimeno Barón, Fernando Bosch i José Gumbau.

• Gran Casino (carrer Major de Sant Jaume). Obra de 1910, d’estil neobarroc, relacionat amb el Casino de Múrcia de 1902. Cal destacar també els edificis, també al mateix carrer, que alberguen el Casino Carlí i la Caixa de València, ara Bancaixa, així com l'antic casalot dels Mundina, actualment seu de la Universitat Popular Municipal.

[edita] Altres llocs d'interés

• El Termet. Paratge natural a les vores del riu Millars a 2 km. de la ciutat. Tot l'espai natural que cenyix la revolta del riu Millars entorn del promontori de l'Ermita de la Mare de Déu de Gràcia ha estat des del període medieval propietat del municipi i utilitzat amb distintes aplicacions. Hui, cobert de frondós arbratge, és un focus d'afluència de visitants durant tot l’any, bé per motius devocionals, com educatius, esportius, o pel contacte amb la natura. El bosc superior alberga la seu del Centre d'Educació Ambiental "El Termet", on els estudiants valencians i de fora estudien el medi natural. Compta amb espais per a la pràctica esportiva, notablement la piscina olímpica, i amb restaurant i cafeteries. El recorregut per vora del riu, el passeig "Botànic Calduch", notablement afectat per les riuades, és ara objecte de plans de millora per recuperar-lo.
• Les Goles del Millars. Paisatge protegit.

[edita] Personatges destacats

Entre els personatges destacats fills de Vila-real cal citar:

• Juan Bautista Bono Boix, director general d'Aviació Civil
• Fernando Bosch Tortajada,pintor i dissenyador gràfic.
• Francisco Broch Llop, lingüista i escultor.
• Alejandro Font de Mora Turón, polític.
• Francesc Gimeno Barón, pintor.
• Vicent Llorens Poy, pintor i escultor
• Francesc Joan Mas, erudit del segle XVI
• Diego Mas i Mas, filòsof, metafísic.
• Josep Jordi Mezquita García, Mezquita, pilotari.
• Josep Pasqual Ortells López, escultor.
• Carles Sarthou Carreres, historiador.
• Francesc Tàrrega i Eixea, guitarrista.

Entre els personatges destacats lligats a Vila-real, no nascuts a la ciutat, cal citar:

• Pasqual Baylon Yubera, sant patró.
• Vicent Enrique i Tarancón, eclesiàstic.
• Rafael Martí de Viciana, historiador.
• Josep Polo de Bernabé i Borràs, polític.

[edita] Bibliografia

• "Datos para la Historia de Villarreal", José Maria Doñate Sebastiá, 6 volums.
• "Efemèrides de Vila-real, cronologia històrica", Jacinto Heredia Robres, 2006.
• "Els carrers de Vila-real", Jacinto Heredia Robres, 2007.
• "El repartiment de Villarreal y Burriana", P. Ramón de María.
• "Vila-real, ciutat industrial", Joan Carles Membrado i Tena, 1995.
• "La indústria ceràmica de la Plana de Castelló", Joan Carles Membrado i Tena, 2001.
• "El modelo de localización industrial de Weber y Alonso aplicado a la actividad azulejera: el caso de Vila-real", Emili Obiol Menero, 1985.
• "Geografía urbana y del poblamiento en la Plana de Castelló", Vicent Ortells Chabrera, 1987.
• "Solar y Hábitat: el medio físico en la construcción de los núcleos castellonenses", Vicent Ortells Chabrera, 1992.

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vila-real

• Enllaç a la Vilapèdia de Vila-real
• Web amb tota la informació local.
• Institut Valencià d'Estadística.
• Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat.