Tija
De Viquipèdia
La tija és un terme de la botànica que es refereix a la part de l'eix del cos de les plantes superiors o cormobionts d'on surten les fulles.La tija és un òrgan habitualment aeri que creix cap a la llum i porta una gemma terminal que s'encarrega del seu allargament. Té la missió de suportar les fulles i les flors i és responsable del transport dels nutrients entre la rel i les fulles.
En diversos nivells de la tija trobem els nusos on neixen les fulles. La zona de tija compresa entre dos nusos s'anomena entrenús. Hi ha plantes la tija de les quals té els entrenusos molt curts, la qual cosa fa que les fulles es trobin en forma de roseta arran de terra; en aquest cas la planta s'anomena acaule.
La tija pot prendre diferents peculiaritats. El tronc dels arbres és una tija lignificada i de grans dimensions. La canya, en canvi, és una tija aèria, fistulosa, balmada amb envans transversals als nusos, lignificada i de grans dimensions de les poàcies. Les tijes subterrànies s'anomenen rizomes.
Les tiges acostumen a ser de forma cilindrocònica i amb simetria radial. Des de la germinació tenen geotropisme negatiu i fototropisme positiu.
Filogenèticament deriven del caulicle (petita tija) de l'embrió, i continua creixent a causa de l'activitat de l'àpex vegetatiu.
Taula de continguts |
[edita] Estructura
- Primària: Apareix en les tiges joves composada de fora ca a dins per l'epidermis, l'escorça (amb col·lènquima cortical i parènquima cortical) i el cilindre central (constituït per la medul·la i els radis medul·lars, de parènquima medul·lar, i pels feixos liberollenyosos).
- Secundària: Es forma en les tiges de més d'un any amb creixement en gruix per l'acció dels meristemes secundaris. El càmbium origina internament lleny i externament líber. El fel·logen produeix súber cap a fora i fel·loderma cap a dins, i aquests dos teixits constitueixen el periderma, que substitueix l'epidermis.
[edita] Ramificació
En les plantes vasculars la ramificació té lloc a partir d'una tija principal, de la qual s'originen tiges laterals. En el cas de l'avet (Abies alba) i les coníferes en general, la tija principal creix indefinidament per l'acció d'una única gemma apical que resta funcional any rera any, es parla aleshores de ramificació monopòdica. Les rames laterals creixen menys que la tija principal. Moltes altres plantes es ramifiquen d'una forma diferent. La gemma apical actua només durant un any, i són les gemmes més pròximes a l'apical les encarregades de prolongar la tija. Aquesta ramificació s'anomena simpòdica.
Podem trobar dues menes de rames: els braquiblasts, de creixement limitat, amb els entrenusos molt curts i les fulles molt aproximades; i els macroblasts, de creixement il·limitat, amb entrenusos llargs i les fulles espaiades.
[edita] Tipus de tiges
- Herbàcies. Tenen consistència d'herba, com el blat (Triticum vulgare).
- Llenyoses. Tenen consistència de llenya. En aquest grup trobem les mates, que no superen el metre d'alçada, com el timó o farigola (Thymus vulgaris), els arbusts, que fan entre un i cinc metres d'alçada, com el boix (Buxus sempervirens) i els arbres que fan més de cinc metres d'alçada, com els pins (Pinus).
- Hipogees. Es desenvolupen de manera subterrània. En aquest apartat destaquem els rizomes, tiges de llargada i gruix variables que creixen horitzontalment a profunditats diverses segons les espècies. Als nusos porten fulles menudes, i cada any produeixen rels que penetren en el sòl i tiges aèries de vida curta; en proporciona un exemple la canya (Arundo donax). Els tubercles, més gruixuts que els rizomes, se'n diferencien perquè tenen creixement limitat, no presenten habitualment rels i solen durar només un sol període vegetatiu. Molts tubercles són utilitzats en l'alimentació humana, com la patata (Solanum tuberosum). Els bulbs són òrgans en la formació dels quals intervé una tija ampla molt curta i diverses fulles de vegades carnoses, que l'embolcallen, com en els alls i les cebes (Allium).
- Epigees. Es desenvolupen a l'aire. Entre les tiges epigees destaquem les erectes o ascendents, que creixen de forma vertical; les decumbents o prostrades, que són tiges no erectes que s'arrosseguen per terra; i les procumbents, que quan neixen solen ser erectes i després solen ajaure's al terra. Si són brots llargs, prims i tenen rels en diversos punts s'anomenen estolons com per exemple en la maduixera (Fragaria vesca). Les enfiladisses són tiges que s'entortolliguen a altres vegetals, com les lianes tan abundants a les selves tropicals o la vinya (Vitis vinifera) amb els seus circells. Els fil·locladis són tiges aplanades amb aspecte de fulla, com les del del galzeran (Ruscus aculeatus) o la figuera de moro (Opuntia ficus-barbarica). El terme cladodi pot usar-se com a sinònim del precedent, bé que pot precisar-se que aquest s'aplica als macroblasts i aquell als braquiblasts.
[edita] Formacions especials
- Agullons: formacions epidèrmiques que salten fàcilment en pressionar-les lateralment; cal no confondre-les amb les espines. L'esbarzer (Rubus ulmifolius) i els rosers (Rosa) presenten aquestes formacions.
- Emergències: formacions no estrictament epidèrmiques, com els tentacles de dròsera (Drosera) o les espines de l'argelaga (Genista scorpius).
