Sublevaci?? del 17 de juny

De Viquip??dia

Els dies propers al 17 de juny de 1953, a la Rep??blica Democr??tica Alemanya (RDA) es gener?? tota una s??rie de vagues, manifestacions i protestes, que es coneix com a Sublevaci?? del 17 de juny (Volksaufstand des 17. Juni) o simplement Disset de Juny (Siebzehnter Juni).

[edita] Antecedents de la crisi

El juliol de 1952 va tenir lloc a Berl??n Est la 2a convenci?? del SED, el partit ??nic. Sota el lema de Walter Ulbricht "Construcci?? planificada del socialisme", el proc??s de sovietitzaci?? de la societat havia de prosseguir i refor??ar el paper de l'estat.

Aix?? significava, per exemple, la reordenaci?? dels cinc lands existents en 14 prov??ncies m??s Berl??n Est; per?? sobretot un atac contra les classes mitjanes que encara quedaven, especialment pagesos, petits empresaris i botiguers, que havien de ser obligats a renunciar a la seva independ??ncia econ??mica mtijan??ant forts augments dels impostos.

Aquest acord va ser pres enmig d'una situaci?? econ??mica nacional desastrosa. A causa de la militaritzaci?? for??ada des de la URSS, les despeses militars tant directes com indirectes creixien constantment i el 1952 ja suposaven un 11% dels pressupostos generals de l'RDA. Nom??s l'ex??rcit i les compensacions de guerra sumaven un 20% de la despesa p??blica. La pol??tica econ??mica del SED privilegiava la ind??stria pesada, cosa que debilitava cada vegada m??s la ind??stria aliment??ria i la producci?? de b??ns de consum, amb les conseg??ents dificultats per a abastir la poblaci?? de productes de primera necessitat.

Tamb?? va cr??ixer dram??ticament el nombre d'emigrants que fugien cap a la zona occidental, la qual cosa generava greus problemes socials i econ??mics a l'RDA. Una altra q??esti?? que empitjorava la situaci?? era el gran nombre de presos del pa??s, aix?? com la repressi?? contra les Junge Gemeinde (Parr??quies Juvenils), grups de joves evang??lics la finalitat dels quals era difondre el cristianisme. Els EUA i els altres pa??sos occidentals van decidir de no fer res, per por que no fos interpretat com una provocaci?? de guerra.

[edita] Enduriment de les condicions laborals

El Comit?? Central del SED va decretar els dies 13 i 14 de maig de 1953 un enduriment de la legislaci?? laboral que incloia augmentar un 10% el nombre d'hores a la jornada laboral mantenint el mateix sou). Aquestes reformes, aprovades pel consell de ministres el 28 de maig, van ser considerades per la poblaci?? com una provocaci??.

Aquestes mesures, que havien de durar fins al 30 de juny, pretenien alleugerar les dificultats econ??miques del pa??s. Tot i que foren fetes com a recomanacions, la veritat ??s que eren ordres a aplicar a totes les empreses estatals i estatalitzades i que, al final, comportarien una baixada general dels salaris.

[edita] Nou rumb

Mentrestant, el govern de l'URSS havia analitzat la situaci?? de l'RDA i disseny?? a finals de maig unes "Mesures per al sanejament de la situaci?? pol??tica de l'RDA", que foren comunicades a una delegaci?? del SED que viatj?? a Moscou el 2 de juny de 1953. Les peticions del govern alemany oriental de fer un canvi de rumb pol??tic d'una manera m??s cautelosa i lenta van obtenir la seg??ent resposta de Vlad??mir Semi??nov, representant de l'URSS a Berl??n Est i amb m??s poder que el govern alemany mateix: "En 14 dies potser ja no tindran estat".

L'11 de juny es va donar a con??ixer el Nou Rumb del Politbur?? al diari Neues Deutschland, en una publicaci?? excepcionalment plena d'autocr??tica. Algunes mesures de la "construcci?? del socialisme" eren retirades; es derogaven les pujades d'impostos i de preus; els treballadors, botiguers i empresaris podien sol??licitar que els retornessin els negocis; totes les sent??ncies i els empresonaments s'havien de revisar; es posava fi a la persecuci?? de les Junge Gemeinde. Les reformes del Nou Rumb beneficiaven principalment les classes mitjanes i els pagesos, mentre que els obrers seguien perjudicats per les reformes laborals, cosa que va provocar els primers descontentaments.

El canvi de rumb del govern, per??, va ser rebut per la poblaci?? amb molt d'inter??s i m??s o menys positivament. Tanmateix, la gent va passar a anomenar els canvis "Declaraci?? de bancarrota de la dictadura del SED" i en els dies seg??ents van sorgir les primeres concentracions de protesta i manifestacions.

El 14 de juny va apar??ixer publicat a Neuen Deutschland un article titulat "Ja ??s hora de deixar de banda el mall", que criticava la mala aplicaci?? de la nova legislaci?? laboral en el sector de la construcci??. Aquest article va tenir molta repercussi??, que es va sumar a la protesta causada per un altre escrit publicat al diari sindical Trib??ne dos dies despr??s , que considerava la reforma laboral "del tot correcta".

[edita] Dimarts 16 de juny

El 16 de juny es van produir els dos primers abandonaments del lloc de treball a dues bastides de Berl??n Est: al n??mero 40 de l'avinguda Stalinallee i a la construcci?? d'un hospital al barri de Friedrichshain. Els obrers de totes dues bastides es van ajuntar i van formar una petita marxa de protesta que es dirig?? cap a la Casa dels Sindicats (Haus der Gewerkschaften).

Els dirigents dels sindicats es van negar a escoltar les demandes dels obrers, aix?? que aquests ??ltims es dirigiren cap a la seu del govern al carrer Leipziger Stra??e. La muni?? de manifestants anava creixent. En arribar a l'edifici governamental, se'ls va comunicar que el Politbur?? havia acordat, al migdia, fer-se enrere en l'enduriment de les condicions laborals. Les demandes populars, per??, ja no es limitaven a aquest aspecte concret: les masses reclamaven ara la dimissi?? del govern i la cel??lebraci?? d'eleccions lliures. A continuaci??, els protestants, cada cop m??s nombrosos, van tornar a trav??s del centre de la ciutat a l'Stalinallee, van requisar una furgoneta amb altaveus, i van convocar una vaga general per al dia seg??ent a les vuit a la pla??a Strausberger Platz.

El 15 de juny al vespre, la r??dio del sector americ?? de Berl??n (RIAS) ja havia informat ??mpliament sobre disturbis a l'Stalinallee. Tota la tarda del 16 de juny, l'emisora havia informat fil per randa de les vagues i les protestes. Representants del moviment vaguista van dirigir-se a la r??dio perqu?? emetessin la convocat??ria de vaga general del dia seg??ent. La cadena RIAS s'hi va negar, per?? al dia seg??ent permet?? que el l??der berlin??s de la Confederaci?? Sindical Alemanya, Ernst Scharnowski, deman??s a tots els ciutadans que busquessin una Strau??berger Platz arreu de Berl??n. Malgrat que aquell dia les not??cies radiof??niques eren bastant moderades, van contribuir decisivament que les protestes s'estenguessin de la capital a tota l'RDA.

[edita] Dimecres 17 de juny

Al mat?? del 17 de juny, el personal sobretot de les grans empreses va decidir fer vaga i es van formar concentracions de protesta als centres de les ciutats orientals. Tot i que els mitjans de comunicaci?? occidentals no van poder informar amb detall de totes les protestes, les recerques hist??riques han demostrat que va haver-hi manifestacions i actes violents a m??s de 500 municipis de l'RDA.

Els revoltats van ocupar 11 consells comarcals (Kreisr??te), 14 ajuntaments i 7 delegacions locals del SED. Tamb?? van irrompre a 9 presons, a 2 edificis d'oficines del Ministeri de Seguretat i a 8 comissaries , 4 centrals i un lloc de control de la policia. Tamb?? es va intentar la ocupaci?? d'uns 100 edificis m??s sense ??xit.

Els nuclis centrals de les protestes van ser Berl??n Est i la ind??stria qu??mica de Halle i Leipzig. El nombre de manifestants oscil??la entre 400.000 i 1.500.000. Els actes de protesta va sorgir d'una manera for??a espont??nia i no hi havia cap planificaci?? ni horaris de protestes planificats ni l??ders que coordinessin les accions entre les diferents regions. A les presons abans mencionades, es van deixar anar molts empresonats. En algun lloc es van produir incendis a??llats; el m??s espectacular fou el dels grans magatzems Columbus de Berl??n. Entre els ferits cal comptar 46 policies, 14 dels quals de gravetat, i destrosses per valor de 500.000 marcs.

La majoria dels protestants eren treballadors. En molts llocs s'ha comprovat que, en veure el caire violent que prenien les manifestacions, moltes persones van decidir abandonar els actes i tornar a la feina. Fins al 1989, aquests dies s'havia analitzat com unes protestes laborals, per?? actualment es considera m??s aviat que el 17 de juny es va activar tot el potencial d'oposici?? a la dictadura comunista. Els canvis en la legislaci?? laboral nom??s van ser la guspira que, sumada a la baixa moral de la poblaci?? i el Nou Rumb del 10 de juny, van encendre tota una sublevaci?? popular contra el r??gim. Una part important dels protestants eren membres d'aquelles classes socials que a l'RDA havien perdut privilegis o propietats, com ara terratinents, arrendadors d'habitatges, propietaris de petits tallers, metges, mossens, funcionaris i professors purgats en la desnazificaci??, oficials militars, i classe mitjana en general. A m??s a m??s, molts berlinesos occidentals van travessar la frontera per participar-hi.

La policia es va trobar superada pels esdeveniments i fins i tot alguns es van passar al cant?? dels protestants. En alguns llocs de Berl??n Est fins i tot va haver-hi enfrontaments violents amb la policia. El govern va haver de fugir a Karlshorst, on hi havia una base militar sovi??tica. D'aqu?? se'n sol extreure la conclusi?? que, si no hagu??s estat per l'ex??rcit sovi??tic, molt probablement la sublevaci?? hauria triomfat (i normalment s'estableix una comparaci?? amb la caiguda de la dictadura del SED el 1989, que en aquest cas no reb?? ajuda de l'URSS).

A les 14:00 el primer ministre Otto Grotewohl va anunciar de nou a la r??dio oriental que la reforma laboral havia estat suspesa el dia anterior. "La sublevaci?? era una eina dels provocadors i dels agents feixistes estrangers i un suport al monopoli capitalista". Va demanar a tots "els treballadors i ciutadans honrats" que ajudessin a "combatre els provocadors i lliurar-los a les autoritats". Aquesta presentaci?? dels fets com un intent de cop d'estat contrarevolucionari orquestrat des de l'estranger esdevingu?? la versi?? oficial de la historiografia de l'RDA.

[edita] Fi de la sublevaci??

Les autoritats sovi??tiques van decretar l'estat d'excepci?? a 167 dels 217 districtes (Kreise) de l'RDA. A les 13:00 el general de la divisi?? de Berl??n, P??vel Dibrova, va decretar tamb?? l'estat d'excepci?? a Berl??n Est, que no va ser aixecat fins a l'11 de juliol. Amb aquesta declaraci?? de la llei marcial, la Uni?? Sovi??tica va assumir oficialment el govern de l'RDA. Els tancs i carros de combat, que a les deu ja corrien pel centre de Berl??n, van dirigir-se a altres barris de la ciutat al migdia, i la seva pres??ncia ja va reduir bastant la for??a de les protestes i no va haver-hi enfrontaments greus. En total van entrar en acci?? 16 divisions sovi??tiques amb uns 20.000 soldats, ajudats per 8.000 policies alemanys.

Malgrat que les autoritats sovi??tiques ja tenien controlada la situaci?? al vespre del 17 de juny, en els dies seg??ents encara quedaven alguns petits focus de protesta que a poc a poc van anar desapareixent.

Intensa s?? que fou, per??, la primera onada de detencions. Unes 6.000 persones, acusades de ser "provocadors", van ser detingues per la policia, l'Stasi i l'Ex??rcit Roig. La majoria van ser posats en llibertat poc despr??s i, de fet, els judicis contra molts d'ells van ser m??s aviat suaus. Segurament hi va fer un paper important la solidaritzaci?? de molts treballadors amb els seus companys empresonats.

[edita] V??ctimes

Fins avui encara no se sap del tot quantes persones van morir en els enfrontaments i les penes de mort posteriors. Oficialment, la xifra ??s de 51 persones.

34 manifestants i observadors van ser cosits a trets per la policia i pels soldats sovi??tics o van morir per les ferides dels impactes de bala. Set persones van ser condemnades a mort pels fets. Quatre persones van morir per les males condicions dels centres penitenciaris i quatre presoners m??s es van suicidar. A l'Oest es parlava, generalment, de 507 morts i a l'Est, de 25. A m??s, 18 soldats russos van ser afusellats per haver-se negat a disparar contra els manifestants.

La v??ctima m??s famosa ??s un manifestant que va ser atropellat per un tanc. Com que l'escena ??s una de les poques que es va poder filmar, acostuma a apar??ixer sovint en aquest context.

[edita] Dia de la Mem??ria

En record de la sublevaci??, el 17 de juny va ser declarat Diada Nacional a la Rep??blica Federal d'Alemanya. Despr??s de la reunificaci?? de 1990, la festa nacional va ser traslladada al Dia de la Unitat Alemanya, el 3 d'octubre. Tanmateix, el 17 de juny segueix sent un Dia de la Mem??ria nacional.

A m??s, Berl??n ha mantingut el nom de l'avinguda que va de la Porta de Brandenburg a la pla??a Ernst-Reuter-Platz passant per la Columna de la Vict??ria (Siegess??ule), que s'anomena Carrer del 17 de Juny (Stra??e des 17. Juni).