Sardana
De Viquipèdia
La sardana és una dansa popular catalana i és el ball nacional de Catalunya. Es balla en cercle i corresponent amb ritme i dinàmiques a la música d'una cobla. El nom pot fer referència tant al ball com a la música.
Taula de continguts |
[edita] Introducció
Un nombre indeterminat de balladors formen un cercle agafant-se de les mans i mirant al centre, ballant en rotllana cap a dreta i esquerra amb tempo canviant, encara que principalment lent i concentrat. Els components han de ser preferiblement parelles formades per home-dona però només cal un mínim de dues persones agafades per les mans per considerar que ja han creat una rotllana. La sardana és una dansa no excloent, de manera que qualsevol persona pot afegir-se individualment o en parella en qualsevol moment del ball (a no ser que es tracti d'un concurs o una exhibició).
El ball és més complicat del que sembla. Els balladors han de comptar el número de passos, així com identificar els canvis de ritme, de volum i d'altres motius musicals per a interpretar-ho correctament amb els passos, amb recursos com el salt, passos de moviment més ample, etc.
La música de la sardana és tocada per una cobla, consistent en 12 instruments tocats per 11 músics. Quatre d'aquest instruments (tenora, tible, flabiol i tamborí) són instruments típicament catalans; els altres són més convencionals (contrabaix, trompeta , trombó i fiscorn). La música de la sardana (que forma part del que genèricament es coneix per música de cobla) té generalment un compàs de 6/8 i pot ser escoltada en forma de concert. Algunes composicions afegeixen un acompanyament coral. Hi ha més de 25.000 partitures per sardana però només les versions instrumentals són usades per ballar.
La sardana fou prohibida durant la dictadura de Franco com a símbol nacional.
[edita] Estructura del ball
La sardana es composa d'una determinada successió de compassos, cada compàs és un punt o pas que cal fer. Els passos s’agrupen en tirades. Una sardana consta generalment de deu tirades detallades amb la següent estructura:
- Introit
- 1a tirada: 1a tirada de curts
- 2a tirada: 2a tirada de curts
- 3a tirada: 1a tirada de llargs
- 4a tirada: 2a tirada de llargs
- 5a tirada: 3a tirada de curts
- 6a tirada: 4a tirada de curts
- 7a tirada: 3a tirada de llargs
- 8a tirada: 4a tirada de llargs
- Contrapunt
- 9a tirada: 5a tirada de llargs
- Contrapunt
- 10a tirada: 6a tirada de llargs
- Final
A part de saber puntejar un punt a cada compàs i fer els desplaçaments a dreta i esquerra adequadament, els balladors han de saber comptar, interpretar i repartir, ja que cada sardana és diferent i per tant té diferents ritmes i números de compassos en la tirada de curts i la de llargs.
[edita] Tirada de curts o curts
Habitualment té de divuit a quaranta compassos i es caracteritza perquè en aquestes tirades els balladors mantenen les mans avall. Amb el primer compàs de la tirada de curts el peu esquerre s’avança, fa un punt a terra i retrocedeix. Amb el següent compàs el ballador es desplaça cap a la dreta i seguidament marca un nou punt amb la dreta. El segueix un nou desplaçament i punt cap a l'esquerra i així successivament alternant la dreta i l'esquerra. Dins una mateixa sardana la tirada de curts és única i es repeteix la mateixa melodia en les quatre vegades que sona.
[edita] Tirada de llargs o llargs
Habitualment té de cinquanta-cinc a vuitanta-cinc compassos i en aquest cas els balladors alcen els braços. Els desplaçaments a dreta i esquerra són idèntics a la tirada de curts, la diferència és que en els llargs el número de punts a marcar són tres, en lloc de un, de manera que es marca un punt amb cada compàs.Dins una mateixa sardana la tirada de llargs és única i es repeteix la mateixa melodia en les sis vegades que sona.
[edita] Introit i contrapunt
- Introit: Cada sardana s'obre amb un curt refilar de flabiol acabat amb un toc de tamborí que serveix per a anunciar als balladors que la sardana és a punt de començar.
- Contrapunt: Entre les dues últimes tirades hi ha una petita pausa del ball, en la qual els balladors abaixen els braços deixant de ballar,i el flabiol toca de nou unes breus notes com a solista.
[edita] Comptar
La primera i segona tirada tant de curts com de llargs es ballen d'una manera continuada, sense acabar amb els peus junts al final de cada tirada (només cal acabar amb els peus junts al final de la segona tirada). La primera raó per la que es fa d'aquesta manera és per comptar quants compassos té la tirada de curts i la de llargs respectivament, per tal de poder repartir la sardana. La segona raó és per poder interpretar-la.
[edita] Interpretar
Cal memoritzar en quins compassos hi ha canvis de ritme, per tal de ballar pausadament o saltar segons la música. Podem distingir clarament dos tipus de salt durant la sardana, tot i que la interpretació dependrà de cada sardana i ballador:
- salt petit o saltiró: en els llargs, fragment posterior a la presentació del tema musical per part de la tenora en el qual els tibles tenen una melodia de caràcter picat que es reflecteix amb aquest pas interpretatiu de la colla, idèntic al salt però, tal com indica el nom, més petit.
- salt o "amunt!": el tema presentat per la tenora a l'inici dels llargs sona intrepretat per tota la cobla, lògicament amb un volum fort. Mentre es punteja se salta 3 cops per puntejada, corresponents a les 3 subdivisions ternàries de la música de sardana.
En concursos i exhibicions cada colla sardanista, formada per sis parelles, té una persona encarregada de dir a la resta de balladors en quin compàs han de executar aquests salts i la resta d'interpretació, que pot ser el mateix cap de colla o un altre membre. En aquestes competicions s'avalua la sensibilitat en la interpretació de la sardana i la capacitat de coordinació de la colla per tal d'executar-ho alhora. En aplecs i ballades populars la interpretació és més lliure però es procura interpretar com a mínim el salt fort.
[edita] Repartir
Una vegada comptada la tirada de curts i de llargs es diu que el ballador ja sap quan "tiren els curts i els llargs". Amb el coneixement d'aquestes dues xifres ja es pot "repartir la sardana", la qual cosa significa calcular quants passos de curts (passos de "dos") i de llargs (passos de "tres") cal fer al final de cada tirada per acabar-la amb els peus junts i a l'esquerra (l'estil selvatà es diferencia de l'empordanès, que és el més estès, perquè en lloc d'acabar a l'esquerra, acaba a la dreta).
[edita] Punt Final
Acabada la sardana, a l'últim compàs de la sisena tirada de llargs, la cobla toca un acord amb cop sec, en el qual els balladors avancen els braços en direcció al mig de la rotllana en signe de comiat.
[edita] Tipus de sardanes
La sardana actual té dos estils, la sardana empordanesa o la sardana selvatana, en funció de la direcció en que s'inicia i acaba el ball (l'estil empordanès ho fa per l'esquerra i el selvatà per la dreta).
La sardana es balla a nivell popular en festes majors, celebracions i aplecs o bé a nivell de competició i exhibició. Així doncs, en la sardana actual podem distingir-ne els següents tipus:
- Sardana de concert: tot i que pot ser ballada, és més apropiada per escoltar en un concert.
- Sardana coral: la cobla té l'acompanyament d'una coral, de manera que la sardana permet ser cantada.
- Sardana obligada: en la cobla destaca la melodia d'un instrument que és protagonista per sobre dels altres, bé sigui la tenora, el tible, el fiscorn o el flabiol.
- Sardana de lluïment: generalment es tracta d'una colla sardanista que balla de manera uniformada i homogènia i se sol ballar en concursos i exhibicions. Si es tracta d'un concurs l'objectiu és competir entre diferents colles per valorar quina balla millor, tant en la interpretació com en l'execució de la mateixa.
- Sardana revessa: el compositor posa a prova els oients i dificulta la distinció entre els curts i els llargs, de manera que suposa un repte pels dansaires que han d'endevinar quina tirada i repartiment té la sardana en qüestió. Generalment es balla en concursos i fins i tot hi ha competicions que específicament només consten d'aquest tipus de sardana.
- Sardana de punts lliures: els dansaires introdueixen jocs de peus sense deixar el compàs o la rotllana. La dificultat rau en que tots els dansaires han d'estar coordinats i atents per ballar els passos que prèviament s'han inventat i memoritzat. Un dels dansaires va anomenant els diferents noms dels passos i tota la colla els ha d'executar en el moment precís. Generalment es balla en concursos i es valora no només la coordinació sinó la sincronia amb la música i els diferents punts ballats.
- Sardana de germanor: aplega a la totalitat de participants, formant una única rotllana. Es sol ballar al final d'un concurs, festa o aplec.
- Sardana manresana: també anomenada sardana de 7 tirades. És una sardana que té 3 tirades de curts i 4 de llargs, amb l'esquema 2 curts-2llargs-1curt-1llarg-1contrapunt-llarg. Últimament es fan moltes audicions de 9 sardanes a l'estil manresà. També s'empra aquesta modalitat com a "sardana de lluïment" i de colles improvisades en molts concursos de sardanes.
[edita] La cobla
La cobla es l'orquestra popular catalana de la sardana. Aquesta orquestra posseeix des de principis del segle XX la següent configuració amb onze músics i dotze instruments:
- El flabiol, flauta de dimensions reduïdes que serveix per interpretar l'inici i els contrapunts de la sardana (primera fila; un músic; es toca amb la mà esquerra).
- El tamborí, tambor menut altrament conegut per tabal que també toca el flabiolista (primera fila; un músic; es lliga al braç esquerra i es toca amb una baqueta a la mà dreta).
- El tible, un instrument de vent i fusta amb llengua doble (primera fila; dos músics).
- La tenora, és un instrument català de fusta la part davantera i de llautó la part de darrere (primera fila; dos músics).
- La trompeta (segona fila; dos músics).
- El trombó (segona fila; un music).
- El fiscorn (segona fila; dos músics)
- El contrabaix (segona fila; un músic)
[edita] Origen
L'origen de la sardana és desconegut. La seva forma, la manera de ballar-la, el fet d'agafar-se de les mans, denoten, segons alguns autors, una antiguitat que es pot remuntar a èpoques preromanes. Per això són tan abundants les llegendes que fixen el seu principi a l'antiga Grècia, on les danses circulars, donant-se les mans, ja abundaven, segons es desprèn d'algunes representacions escultòriques. Posteriorment van ser adoptades per pobles ibèrics i ballades a les riberes de la Mediterrània. Sense arribar al mateix grau de normalització coreogràfica i elaboració instrumental, similars danses circulars enllaçades en compàs de 6/8 es troben també en altres zones de Provença, Galícia, Astúries, Castella i Portugal.
També hi ha qui veu en la sardana orígens ancestrals. Així, l'historiador Josep Pella i Forgas (1852-1918) propugna l'origen remot de la sardana, i la identifica basant-se en la semblança de la sardana que llavors es ballava (sardana curta), amb les hores del dia (8 compassos de curts a la nit i 16 compassos de llargs durant el dia).
Buscant respostes, s'ha derivat cap a l'estudi etimològic de la paraula sardana, trobant els seus orígens en la paraula llatina "Cerretana", que, segons Plini (escriptor llatí), és el nom del territori pirinenc de la regió de Girona anomenada Cerdanya. Degut també a les familiaritats etimològiques, hi ha qui ho ha associat a l'illa de Sardenya a Itàlia, encara que no s'ha pogut demostrar cap vincle amb el ball.
Així doncs, no és fins el segle XVI que apareix el terminologia sardana fent referència concreta a una dansa que es ballava en forma de cercle tancat o rotllana.
[edita] Història
Tot i que la denominació sardana com a ball apareix ja al segle XVI, no tenim informació de com era aquest ball ni tant sols amb els documents que la citen fins el segle XIX. Així doncs és a partir del segle XIX que es considera que es crea la sardana, amb el contrapàs.
[edita] Contrapàs
El contrapàs era una dansa semi litúrgica ballada en cadena, bàsicament per homes, que representava la organització jeràrquica i social d'una comunitat. Els balladors dansen en semi cercle i el primer ballador de l'extrem esquerra domina el grup, impulsant-los a fer passes més o menys llargues, amb l'objectiu d'acabar al mateix lloc on ha començat. Si s'aconsegueix aquesta fita, els balladors deien que havien aconseguit treure el contrapàs. La jornada de ball contenia vàries seccions i figures, una de les quals era una coreografia de ball en rodona: la sardana.
[edita] Sardana curta
Durant la primera meitat del segle XIX el contrapàs sofreix una davallada, i es redueix el nombre de les seves representacions. Al mateix temps, aquella última figura del contrapàs agafa personalitat pròpia i substitueix el contrapàs mateix. Aquesta primera versió independent s'anomena sardana curta, té una forma musical de vint-i-quatre compassos amb una extensió melòdica definida i fixa que no representava cap dificultat pels balladors, que repartien de forma igual els passos a totes les sardanes.
[edita] Sardana llarga
Durant el segon terç del segle XIX la sardana curta experimentà una progressiva modificació i es va allargant, donant lloc a la sardana llarga. Les melodies comencen a copiar el model d'òperes italianes, de manera que els balladors, no acostumats a tenir més passos que els habituals, no poden acabar correctament la sardana i treure el ball en el moment que s'acaba la música. Per contextualitzar aquest canvi, cal tenir en compte que les cobles no eren estables, variaven sovint els seus components i no eren professionalitzades. Això feia que els agradés incloure músiques de moda d'aquella època per a fer el ball més popular i festiu. La sardana curta va representar una nova actitud social, posant la sardana com a nou ball de moda, per contra de l'antic contrapàs.
El pas de la sardana curta a la llarga té com a precursor Pep Ventura (1817-1875) que reforma l'estructura musical (bàsicament allargant la sardana) i reestructurant i ampliant la cobla. Pep Ventura, també conegut com a Pep de la tenora, fou sens dubte el principal responsable que la sardana s'afirmés i propagués a finals del segle XIX, especialment per les comarques empordaneses, on ell tenia els seus orígens familiars.
Va ser un altre empordanès,Miquel Pardàs, nascut el 1818 qui l'any 1850 va publicar a Figueres el que es coneix com el primer Método per aprendre a ballar sardanes llargas. Amb el coneixement del nou mètode per a repartir s'aconsegueix major difusió d'aquest nou estil de sardana, tot i que era poca la gent que aconseguia treure les sardanes, la qual cosa era motiu de lluïment envers la resta de dansaires.
La sardana llarga es va propagant des de l'Empordà, la Selva i des d'allà a tot Catalunya, arribant també a Barcelona. En documents del 1870 es ballava el contrapàs a les festes majors de Santa Coloma de Farners, Banyoles, Besalú, Palamós, Olot, Tordera...etc però quan realment va aconseguir gran difusió fou per les Festes de la Mercè de Barcelona el 1871, en la programació de les festes d'aquest any el cartell detallava: «empordanesos ballen sardanes llargues al so de la cobla» i en el de l'any 1872 figurava la cobla de Pep Ventura «tocant contrapassos, sardanes llargues i altres balls».
L'any 1860 es va oferir un espectacle a la reina Isabel II en visita al monestir de Montserrat, amb sardanes tocades per una cobla baixada expressament de l'Empordà i ballades per una colla de Torroella de Montgrí dirigida pel gran ballaire i trobador del sistema de repartiment, Miquel Pardàs[1].
L'Associació d'empordanesos també va contribuir enormement a la difusió de la sardana a Barcelona, organitzant ballades de sardanes a diferents llocs. L'Orfeó Català va dedicar especial atenció a la música popular catalana i el 1892 va aconseguir l'estrena en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona de l'òpera Garín del mestre Tomás Bretón, en la qual figura una sardana que el dia de l'estrena va haver de repetir-se tres vegades davant la persistent insistència del públic.
A partir d'aquest moment la difusió de la sardana a la resta de comarques és remarcable i entra ja en el segle XX.
[edita] La sardana actual
Durant el primer quart del segle XX hi ha una intensa activitat sardanista. Sorgeixen ateneus, casals i associacions que es reuneixen periòdicament i amenitzen les trobades amb cançons populars i ballades de sardanes. La dansa va arrelant en la consciència col·lectiva com a símbol de solidaritat i germanor, a més a més s'hi afegeixen interessos polítics i intel·lectuals que l'aniran convertint en la dansa nacional de Catalunya. Un dels polítics que va ajudar a la propagació i simbolització nacionalista de la sardana fou Francesc Cambó que des de la regidoria de l'Ajuntament de Barcelona, va incloure la sardana en les programacions oficials i va enfortir l'associació de conceptes catalanisme-sardanisme.
La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i la Guerra civil espanyola (1936-1939) frena momentàniament la intensa activitat sardanística d'inicis de segle, però el símbol ja està establert i adopta connotacions reivindicatives, d'afirmació patriòtica i nacionalista.
A partir del 1945 i fins els inicis dels 60 el moviment sardanista es recupera i s'expandeix. Es constitueixen noves entitats, concerts, aplecs i colles sardanistes que treballen per a la recuperació del patrimoni cultural i les llibertats democràtiques. El 1959 es celebra la Primera Jornada d'Estudis Sardanistes a Montserrat i a Girona es celebra la primera Ciutat Pubilla. També s'instauren aplecs que encara avui són de gran tradició, com el de Calella, Cardedeu, Granollers, Figueres, La Bisbal...etc. Al Rosselló i a Andorra hi ha també un cert desplegament sardanista impulsat per l'Escola Nacional de Música de Perpinyà i per l'Agrupació Sardanista Andorrana respectivament.
A finals dels anys 70 i inicis dels 80 la sardana entra en un període d'incertesa degut a la situació política i econòmica que dóna poc recolzament, sobretot econòmic, als aplecs i actes sardanístics. Hi ha una progressiva desaparició i encariment de cobles que cada vegada tenen més problemes per a subsistir. En aquest context hi haurà l'esclat de les cobles juvenils, iniciada el 1976 amb el naixement de la Cobla Jovenívola de Sabadell. Aquest nou impuls és rebut amb moltes reaccions positives que animen noves iniciatives particulars i escoles de música a tornar a implicar-se amb la sardana. Gràcies a aquests moviments, la sardana entra amb bon peu a la dècada dels 80.
El 1990 es funda la Federació Sardanista de Catalunya que té la vocació de reunir totes les entitats i treballar per la normalització del fet sardanista, donant assessorament a les entitats que en formen part i difonent la formació i informació sobre el món sardanístic.
El 1992 la sardana té representació en els Jocs Olímpics de Barcelona en l'acte inaugural. Més de 600 dansaires van formar cinc anelles olímpiques gegants i van ballar la sardana Sou Benvinguts de Joan Lluís Moraleda, cantada per Josep Carreras i Montserrat Caballé i interpretada per la cobla La Principal de la Bisbal.
El 1993 el músic català Santi Arisa crea i presenta la sardanova a Manresa, la seva ciutat natal. Es tracta d'un tipus de música que segueix els elements melòdics i rítmics de la sardana però incorpora un grup de jazz. Així doncs, la cobla Els Montgrins (amb la tradicional formació de onze músics) i el grup de Santi Arisa Els Laketans (piano, baix, guitarra, bateria i percussió) interpreten un nou ball que passa a la història de la sardana com una experiència innovadora però que no arrela en la cultura popular.
La situació de la sardana a principis del segle XXI és analitzable a través de dades de la Federació Sardanista de Catalunya: la sardana té una limitada presència en premsa escrita (unes 17 publicacions de les que només 3 són setmanals), més de 100 programes de ràdio i més de 30 programes televisius, però en ambdós casos la majoria d'àmbit local i en hores no prioritàries en quant a audiència. Comparant dades d'un període de 106 anys (1900-2006) cal destacar que l'any 2004 és el que més sardanes s'han estrenat assolint la xifra de 379 estrenes, tot i que el número de compositors vius està en descens des dels anys 50-60 i el 2006 n'hi ha 572. En quant al número de cobles, es veu un clar descens des dels 50 fins els 80 però a partir d'aquell moment hi ha una clara recuperació fins els anys 90 i un manteniment fins a l'actualitat en el nombre de cobles actives, que el 2006 són 97.
L'any 2007 s'ha celebrat el vintè aniversari de l'Aplec Internacional de la sardana.
[edita] Algunes sardanes populars
S'ha de tenir en compte que hi ha més de 25.000 composicions de sardanes i més de 2.000 compositors, de les quals la majoria no tenen text i només són instrumentals, per tant en general no hi ha temàtica i només el títol de la sardana indica a qui o a què esta dedicada o inspirada. En qualsevol cas, les poques que tenen text solen ser de motius propers al paisatge i poble català.
L'Empordà: sardana en la que es relata un paisatge fèrtil, pla i proper a la Costa Brava explicat a través d'una història d'amor entre una sirena del Mediterrani i un pastor dels Pirineus, tant el poeta del text (Joan Maragall) com el compositor d'aquesta sardana del 1908 (Enric Morera), demostren així el seu amor per Catalunya.
La Santa Espina es la sardana més emblemàtica i constitueix un himne patriòtic pels catalans. Fou prohibida durant les dictadurs de Primo de Rivera i de Franco. El text és d'Àngel Guimerà i la composició d'Enric Morera.
[edita] Anècdotes
- El poeta Joan Maragall defineix aquest ball dient que La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan en el poema La Sardana.
[edita] Vegeu també
- Portal de la Sardana
- Llista de compositors de sardanes
- Ciutat Pubilla de la Sardana
- Aplec internacional de la sardana i mostra de grups folklòrics
[edita] Enllaços externs
- Federació Sardanista de Catalunya
- Unió de Colles Sardanistes
- Boig per la sardana
- Nydia (programa de sardanes de la CCRTV)
- Josep Pla sobre la sardana
[edita] Referències
- ↑ AMADES 1930, p.85
