Sòcrates

De Viquipèdia

Aquest article tracta sobre el filòsof grec Sòcrates. Per a altres significats, vegeu «Sòcrates (desambiguació)».

Filosofia occidental Filosofia de l'edat antiga

Nom:	Socrates (Σωκράτης)
Naixement:	cap a 470 aC
Mort:	399 aC
Escola/tradició:	Filosofia grega, escola socràtica menor
Interesos principals:	epistemologia, ètica
Idees destacades:	mètode socràtic, ironia socràtica
Influències:	Anaxàgores, Parmènides, Pròdic, Diotima
Influencià:	Plató, Aristòtil, filosofia occidental

Sòcrates (Grec: Σωκράτης, Atenes, c. 470 aC - 399 aC) fou un filòsof grec, fill d'un escultor i d'una llevadora, i a qui es considera el fundador de la filosofia occidental. Plató és la font d'informació més fiable sobre Sòcrates de la què es disposa, no obstant, els estudiosos de l'antiguetat estan en desacord sobre si es pot obtenir o no una descripció exacte a partir d'aquestes fonts. Fins i tot acusen a Plató de fer una descripció incompatible de Sòcrates: en els seus diàlegs descriu a Sòcrates com a un mestre què nega tenir disciplina, com un home de raó que obeix una veu divina dins el seu cap i com a un home devot a qui l'estat executa per la seua propia conveniència; Sòcrates menosprecia els plaers dels sentits, encara que s'emociona per la bellesa; es consagra a l'educació dels ciutadans d'Atenes, però es indiferent amb els seus propis fills.

[edita] Biografia

Segons alguns, va rebre ensenyament dels sofistes a les places d'Atenes en un època inestable marcada per la Guerra del Peloponès (431 aC-403 aC) i la dictadura dels 30 tirans (404 aC). Segons alguns historiadors i deixebles, des de jove va cridar l'atenció dels que l'envoltaven per l'agudesa dels seus raonaments i la seva facilitat de paraula. També destacava la ironia que utilitzava en els discursos (apreciada per alguns, però que causà el malestar que facilità la seva condemna a mort). Als ciutadans joves aristocràtics d'Atenes els preguntava sobre la seva confiança en opinions populars, encara que ell sempre afirmava que no els oferia cap ensenyament, que "les seves preguntes només ajudaven a trobar veritats al seu interior" (tractava la ètica i les emocions, fins a cert punt, com un sistema al qual s'hi arribava amb el seu sistema de dialèctica: la maièutica). S'oposava (en paraules de Plató a l'Apologia de Sòcrates) a "la ignorància popular i al coneixement dels que es deien savis" (incloïa en la seva crítica governants, savis, sofistes i fins erudits en escultura i art). Ell no s'anomenava a si mateix savi, ni quan l'oracle de Delfos li va respondre que "Sòcrates és el més savi dels mortals".

Sòcrates com esementen Plató, Xenofont i Aristòtil, va crear la maièutica, un mètode inductiu que li permetia portar els alumnes a la resolució dels problemes que es plantejaven per mitjà de preguntes, la lògica de les quals arribava a un coneixement innat (com asseguraria després Descartes en el racionalisme). Pensava que el coneixement i l'autodomini haurien de permetre restaurar la relació entre l'ésser humà i la naturalesa (afirmava, a diferència dels sofistes, que hi havia poques diferències entre la divinitat, les convencions socials, la felicitat, la virtut i el concepte de veritat).

No va deixar res escrit i els seus pensaments es coneixen gràcies sobretot a Plató, però també a Antístenes d'Atenes, Xenofont i Esquimes, a més d'alguns apunts d'Aristòtil (també se sap de l'existència d'una literatura socràtica, avui perduda i coneguda només indirectament). Malgrat això, Sòcrates és un personatge important en la cultura europea, com a mestre de Plató i com a pioner d'algunes idees bàsiques del pensament.

Va morir als 70 anys d'edat, l'any 399 aC, acceptant suïcidar-se i ingerir la cicuta, metzina a la qual l'havia condemnat el tribunal que el va jutjar per no reconèixer els déus atenencs i per, segons ells, corrompre la joventut (segons Xenofont, Sòcrates era practicant de la religió tradicional de Zeus i Atenea). Plató descriu els darrers moments de Sòcrates en tres dels seus diàlegs (Apologia de Socrates, Crito i Fedó); en els darrers moments de la seva vida assistiren Critó i d'altres; també, algun temps abans de la seva condemna, sembla que es trobà amb el jove Eutifró. A la seva mort sorgeixen les escoles socràtiques, l'Acadèmia Platònica, les dues menors de moral i dues de dialèctica, que van tenir en comú la recerca de la virtut a través del coneixement del que és bo.

En contra, hi hagué Protàgores, membre de la sofística. Tot i que no és segur que Protàgores conegués personalment Sòcrates, és un fet que Plató, com a deixeble del filòsof de la maièutica, polemitzà durament contra el pensament de Protàgores i dels sofistes en general en els seus diàlegs i escrits. El còmic Aristòfanes escrigué, en polèmica amb Sòcrates, la seva obra Els núvols, on parodia el savi atenenc en una metàfora improbable on li asocia característiques pròpies més aviat dels sofistes (l'obra d'Aristòfanes, tot i que fou un fracàs i atragué poc públic, al llarg dels anys anà augmentant els rumors i la impopularitat de Sòcrates, fins al punt que pogué ser una motivació parcial del transfons de la seva condemna de mort, tal i com menciona Plató en l'Apologia).

Independentment de les teories filosòfiques, Sòcrates destaca per la longevitat, en una època on l'esperança de vida rondava amb prou feines els 40 anys, sobretot en gent de classe baixa. El filòsof visqué en total 70 anys; igualment Demòcrit, vora de 100 i Gòrgies de Leontins, vora 109.

[edita] El mètode socràtic (o mètode maièutic)

Sòcrates i els seus alumnes, de Johann Friedrich Greuter (gravat del segle XVII)

Partint de la inscripció de l'oracle de Delfos que deia Coneix-te a tu mateix, Sòcrates remarca, com els sofistes, l'aspecte subjectiu de la reflexió filosòfica, en la qual fa servir dos instruments:

El raonament inductiu
Les definicions universals

El procediment que fa servir és la pregunta "què és?", que configura el fonament de la ciència. Però la seva forma de preguntar el que fa és examinar el que creu saber el seu interlocutor mitjançant:

La ironia, que consisteix en mostrar a qui parla la ignorància que s'amaga darrera el seu suposat saber.
La maièutica, que conmpleta el procés irònic en portar al descobriment de la veritat a través d'una colla de preguntes orientades a aquesta finalitat. Així, la ment humana genera el concepte que es concreta en la definició i que constitueix el moment essencial del saber.

La finalitat de la ironia i de la maièutica no era cap altra que l'educació de l'home en la recerca del bé, identificat en la ciutat (polis) amb el bé col·lectiu i la justícia. Conèixer el bé és el mateix que fer el bé, segons Sòcrates (definició molt optimista de la naturalesa humana i de la capacitat del coneixement intel·lectual a l'hora de tenir efectes sobre la moral). Aquesta recerca del coneixement és el principi del plaer i de la felicitat atès que ningú obra malament, en contra del seu propi profit (doncs, segons Sòcrates, no hi ha cap benefici que sigui malvat, excepte si l'ésser humà s'enganya a sí mateix).

Aquesta ètica, que té com a punt de sortida la intimitat de l'ésser humà, pren una dimensió col·lectiva en acceptar cada ésser humà la veritat en la qual se sustenta la comunitat a la qual pertany i que es manifesta en les lleis. Això implica l'acceptació, per part de Sòcrates, de la llei que el condemnà a mort, ja que és preferible patir una injustícia que cometre-la (segons l'Apologia de Sòcrates de Xenofont, el tabà d'Atenes acceptà la mort, no com una acceptació dels seus deures, sinó com un deslliurament dels dolors i problemes de la vellesa).

D'altra banda, no s'ha d'oblidar com el pensament socràtic té, influències d'altres pensaments antecessors o contemporanis: el pensament religiós i metafísic dels pitagòrics i l'orfisme, la dialèctica sobre l'ésser únic de Parmènides, la moral hedonista de Demòcrit, el relativisme moderat de Protàgores i l'aparent nihilisme de Gòrgies, entre d'altres, podrien ben bé haver estat, alguns d'ells o tots, l'escenari en que Sòcrates feu la seva doctrina.

La ironia socràtica està present en la seva famosa frase "només sé que no sé res", que utilitzava sovint quan conversava amb gent fingint saber menys que ells, per fer notar els seus errors.

Plató recollí la seva particular visió de les doctrines de Sòcrates, però també ho feren Antístenes d'Atenes (escola cínica), Aristip de Cirene (escola cirenaica) i Euclides (escola de Megara). Els quatre mencionats són, tots ells, deixebles directes de Sòcrates, tot i que en donaren visions diferents.