Sàlvia
De Viquipèdia
 |
Per a altres significats, vegeu «Sàlvia (desambiguació)». |
 |
||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 Flors de la sàlvia
|
||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Salvia officinalis L. |
||||||||||||||
La sàlvia comuna (Salvia officinalis) és nativa del Mediterrani, però ara es cultiva també a escala comercial a Europa occidental, Rússia i als Estats Units. Té un tija llenyosa en la base de què parteixen tijes herbàcies que es renoven cada any. S'utilitzen les fulles grans, estretes, dentades, blanquinoses i amb la vora arrugada, que contenen un oli coent utilitzat per a aromatitzar carns, aus i embotits; també es consumeixen en infusió com a planta medicinal. La sàlvia s'utilitza a més com a inhibidora de la transpiració i per les seues propietats estrogèniques.
Taula de continguts |
[edita] Etimologia
El terme “Salvia officinalis L.” és una redundància de “planta medicinal que cura”. Així Salvia prové de la combinació del mot llatí salvare (que cura) i l'epítet officinalis (medicinal) que s'aplica a moltes espècies que des de fa molt temps han estat considerades medicinals.
[edita] Ecologia
Preferix com a hàbitat les vessants pedregoses, les vores dels camins, els prats secs poc adobats i fèrtils i els llocs calcaris. Floreix al juny i al juliol.
[edita] Descripció
Camèfit en forma de mata perenne petita d'una altura de 20 a 70 cm. de longitud. És una planta d'arrels fasciculades que presenta una tija llenyosa, ramificada, de port erecte i robusta. A partir de la tija principal, a la base, parteixen una sèrie de tiges herbàcies que es van renovant cada any, les quals poden atènyer de 2 a 5 dm de longitud. Té una escorça grisenca i amb nombroses rames densament piloses i foliades fins a la part superior. Les fulles són oposades i coriàcies, la mida de les quals és molt variable però que no supera els 9 cm de llargada i els 2,5 cm d'amplada. Tenen una forma ovalada i a la vegada de llança (lanceolada), les quals s'estrenyen cap a la base fins a acabar en un pecíol. Presenten un marge dentat; són rogoses i espesses; i de color verd-grisós. Es caracteritzen per tenir una nervadura molt marcada i pennada que s'atenua a la base.
Les inflorescències són verticals i de tipus de raïm, on trobem agrupades entre 5-10 flors en un peduncle. Flors hermafrodites i zigomorfes amb el calze tubulós el qual presenta els seus sèpals soldats (gamosèpala). La corol·la és de tipus bilabial , de tub relativament curt i obert per dalt formant dos llavis: el llavi superior amb 2 lòbuls i el inferior amb tres lòbuls. És de color blau-violeta, rosat o blanquinós. L'androceu està constituït per 2 estams fèrtils amb els filaments curts i inserits a la gorja de la corol·la. Estan articulats a l'àpex a partir d'un connectiu filiforme, més curt que el filament, i amb dues branques desiguals. El gineceu és súper i està format per dos carpels soldats en un ovari bilocular, que es converteix en tetralocular un cop madura. Els fruits són tetraquenis amb 4 mericarps ovoides i llissos; gairebé esfèric i de color bru fosc. És un fruit sec on al seu interior trobem una sola llavor no soldada al pericarp i de coberta generalment no consistent.
La droga d'aquesta planta, és a dir la part utilitzada, són les flors i les fulles. Per obtenir herba seca s'utilitzen les fulles; mentre que per produir olis essencials, s'empra la part aèria florida.
[edita] Composició química
Conté fins a un 2,5% d'olis essencials que contenen:
- Tuiona: component principal (40 a 50%)
- Àcid ursòlic (1 a 2%)
- Flavonoides: glucosídics de luteolina i de l'apigenina.
- Àcids: rosmarínic (2 a 3%), cafèic i clorogènic.
- Tanins catèquics
- Carnosol: és la forma lactònica de la salvina ( 0,35%)
- Estrògens (hormones femenines)
- Vitamina B i C.
[edita] Usos medicinals
- En infusions, per excitar les secrecions i tonificar el sistema nerviós.
- En perfumeria, cosmètica.
- En preparats farmacèutics.
- En l'àmbit culinari: al afegir algunes fulles al menjar, aquestes potencien el gust.
- Als licors.
- Als sabons: la infusió de les fulles de sàlvia, barrejat amb farigola i romaní, vigoritza i dóna lluentor als cabells. És una bona solució per prevenir la calvície o alopècia.
- Per enfortir les genives i pel tractament d' úlceres.
[edita] Accions farmacològiques
- Cicatritzant i bactericida: Per curar les ferides i les úlceres, afavorint la cicatrització i impedint que una ferida és pugui infectar.
- Estomacals, antidiarreiques i antivomitives: Contra les digestions pesades, la diarrea i els vòmits és un bon remei prendre tres tasses repartides al llarg de tot el dia de d’infusió de fulles seques amb aigua.
- Emmenagog: Rebaixa lleugerament els dolors de la menstruació i facilita el buidat, evitant els problemes col·laterals que tot això ocasiona com són el mal de cap, mal d’estómac, retenció de líquids i irritabilitat general.
- Diürètica: Afavoreix l’eliminació de líquid en el cos, pel que resulta interessant no només pel que fa a l’obesitat sinó que també en aquell conjunt de malalties que milloren amb l’eliminació d’aigua i la conseqüent eliminació de toxines i especialment l’àcid úric: malalties circulatòries, hepàtiques, artritis, reumatisme, cel·lulitis, etc.
- Hipoglucemiant: El seu ús disminueix la quantitat de sucre en la sang. S’utilitza bastant per aquella gent que pateix diabetis.
- Dolors musculars: Resulta molt útil com a relaxant de la musculatura per tal de tractar malalties com la fibromiàlgia.
- Antisudoral: La thuyona, principi actiu principal, bloqueja les terminacions nervioses de les glàndules sudorípares.
[edita] Toxicitat
No ve a ser una planta verinosa però al que presentar una gran concentració de principis actius, cal aleshores utilitzar-la exclusivament en dosis adequada i en ús extern; ja que, si se supera la quantitat permesa resulta extremadament verinosa. Pot afectar externament a la pell produint dermatitis, al sistema nerviós central, al fetge i sobretot quan s'utilitzen en dones embarassades perquè poden produir avortaments.
[edita] Oservacions
No s'ha de confondre la sàlvia comuna (“Salvia officinalis L.”) amb la sàlvia espanyola (“Salvia lavandulifolia Vahl.”) ja que són bastant similars. Ara bé, la sàlvia espanyola té les fulles més petites, estretes i en forma de llança, que recordena a les de la lavanda i que donen el seu nom (“lanvandulifolia” : fulla de lavanda).
[edita] Referències bibliogràfiques
- Gran Enciclopedia de les plantes medicinals, Dr. Berdonces i Serra, Tikal Ediciones
- Plantes medicinals - El dioscòrides renovat per Dr. P. Font Quer, Editorial Labor S.A., Barcelona (1987)
- Arbustos - Guia de Naturaleza,Traducció de Margarida Costa Orfila editorial Blume, S.A Barcelona (1986)
