Ras al-Khaimah

De Viquipèdia

**Ras Al-Khaimah**
رأس الخيمة
Pàgina Oficial

Classificació	Emirat, Ciutat
Emirat	Ras al Khaimah
Xeïc	Saqr ibn Muhammad al-Qasimi
Àrea	1.683 km² [1]
Població — Ciutat — Densitat — EAU rangle	189.934 (total) [2] 118.957 [3] 112,9/km² 2on (Emirat), 1er (Ciutat)
Religió	Islam
Zona Horària	(UTC) +4
Latitud / Longitud
http://

Ras Al-Khaimah (àrab: رأس الخيمة) és un dels Emirats Àrabs Units. La capital porta el mateix nom que es va traspassar a l'emirat. Vegeu Ras al-Khaimah (ciutat). El nom deriva de la configuració del turons de la costa que vistos des de la mar suggereix la silueta d'un grup de tendes de nòmades (khaimas). El nom ja fou esmentat pels portuguesos al segle XVI, però era un petit assentament que fins al segle XVIII no va passar davant de Djulfar situada a les terres desèrtiques més al nord de la rodalia de la ciutat de Ras al-Khaimah. L'emirat ha estat governat pels Al-Qasimi (o Al-Kasimi) membres de la tribu dels hawala, que segons la seva pròpia tradició són originaria d'Iraq. El seu territori actual només són les restes dels antics territoris que abraçaven la major part de la península d'Oman i diversos punts de la costa persa.

[edita] Població

La població de l'emirat, exclosos els emigrants, son àrabs sunnites. Fins fa poc temps eren considerats simpatitzants wahhabites. Els muntanyesos són anomenats Shihuh i s'estenen també per la península de Musandam especialment el Djabal Hadjar. També hi havia alguns àrabs nòmades avui dia sedentaritzats. La seva població actual és d'uns 250.000 habitants. Els emigrants son indis, pakistanesos, perses i filipins. Les principals ciutats son la capital, Djulfar, Sham, Al-Rams i Djazirat al-Hamra.

[edita] Geografia

Està dividit en dos seccions, una al nord, limitada per territori d'Oman, al nord-nord-est, per Umm al-Qwain, al sud, i per Fujeira, al sud-sud-est; i una segona secció muntanyosa centrada a Huwaylat i Wadi al-Kawr, limitada al nord per Fujeira, a l'est pels enclavaments de Khor Fakkan i Khor Kalba (de Sharjah), i per Fujeira, amb una zona de domini compatit entre Fujeira i Sharjah, a l'oest per Sharjah, i al sud amb els enclavaments de Hajarain (Dubai), Masfud (Ajman) i territori d'Oman.

[edita] Economia

És un emirat pobre degut a la manca de petroli però que ha fet grans progressos per les importants inversions federals. La seva principal exportació fora dels productes industrials es la pedra del Djabal Hadjar i el ciment. La major part de la seva població originaria son membres de l'exèrcit o de l'administració.

[edita] Història

El 637 Utman ben al-As va sortir de Djulfar amb una flota cap a Pèrsia en les primeres incursions àrabs a aquest país. El port, que era el millor de la costa sud-est del golf Pèrsic, fou utilitzat per omeies i abbàssides, especialment com a lloc de desembarcament de tropes per combatre als ibadites d'Oman. Al segle X Al-Mukaddasi incloïa Djulfar com una de les kasabas d'Oman, al mateix nivell que Mascat, Suhar i Nizwa.

La ciutat de Djulfar va desplaçar el seu centre vers el segle XIII cap a la zona anomenada Al-Mataf i Al-Nudud, és a dir al nord de la ciutat moderna de Ras al-Khaimah. Llavors el port depenia dels sultans d'Ormuz (dels que usava a moneda) es dedicava a la pesca de perles i al comerç amb Xina i India; s'han trobat nombroses restes de porcellanes que testimonien aquest comerç.

Quan Ormuz va passar a sobirania portuguesa, Djulfar i la seva regió van seguir el mateix camí; els portuguesos van establir una guarnició a Djulfar i en van conservar la possessió fins el 1633 quan en foren expulsats per l' iman d'Oman, Nasir ben Murshid al-Yaariba. Llavors la ciutat va començar a declinar fins que al segle XVIII fou substituïda per Ras al-Khaimah, segurament a causa de la progressiva obstrucció dels canals que portaven al port.

El 1737 la regió fou ocupada per Nadir Shah de Pèrsia, que va conquerir Oman i va instal·lar guarnicions a Djulfar i a Al-Khatt. El perses foren expulsats el 1744 i va romandre en poder dels imans d'Oman fins a finals del segle quan el xeic dels Al-Qasimi de la tribu hawala, tribu que poblava tant la costa actual dels emirats com la part persa, i que era feudatari de l'iman, se'n va erigir en sobirà virtualment independent per les lluites internes que afectaven l'imanat. En les lluites de les faccions d'Oman, els Qasimi van donar suport als Ghifari contra els Hinawi.

Els xeics van adoptes les doctrines wahhabites sota influència dels Al-Saud (saudites) amb els que van tenir molt bones relacions. Com a potencia marítima es van dedicar a la pirateria al golf a finals del segle XVIII i començaments del XIX, amb creixent rivalitat amb la Companyia de les Indies Orientals i la Marina Britànica.

El 1809 forces britàniques i indies van atacar Ras al-Khaimah per destruir als que els anomenaven Joasmee (Qawasimi, plural de Qasimi), operació que es va repetir el 1819 fins a la derrota dels Al-Qasimi i el desmantellament de les seves fortaleses, la destrucció de la flota i la instal·lació de soldats britànics a la ciutat. El 1820 es va signar el primer tractat de la treva entre els Al-Qasimi i els britànics, a Al-Falaja, no lluny de la capital del xeicat, tractat que tenia per objecte suprimir la pirateria al golf. A Aquest tractat van adherir altres xeics i es va establir el anomenat Trucial Oman (Oman de la Treva) conegut també com a Costa dels Pirates.

El 1853 el tractat fou renovat (Pepetual Maritime Truce) i l'acord fou la base de les relacions entre els xeics i els britànics fins el 1971. Durant el període de protectorat britànic els Qasimi van tenir com a principals objectius politics defensar-se dels Banu Yas d'Abu Dhabi i de les incursions des de Oman. La capital fou tant Ras al-Khaimah com Sharjah, fins que el 1921 els dos territoris es van repartir entre dos branques de la família. Fujeira, que depenia dels Al-Qasimi, fou reconeguda xeicat separat pels britànics el 1952.

El 10 de febrer de 1972 l'emirat es va unir a la Federació d'Emirats Àrabs constituïda poc abans (2 de desembre de 1971) amb sis altres emirats. No va entrar a la Federacó fins obtenir garanties sobre la reclamació de les illes Tunb.

[edita] Conflicte territorial

Ras al-Khaimah reclama la sobirania de les illes Tunb o Tumb, al golf Pèrsic, ocupades per Iran el 30 de novembre de 1971.

[edita] Llocs arqueològics

Els nombrosos llocs arqueològics de l'emirat corresponen a assentaments de l'edat de bronze i la de ferro, amb nombroses tombes al nord de Ras al-Khaimah, a la plana de Daya i la vora de Shimal, en la part nord, i a Al-Khatt i al llarg del wadi al-Kawr a la part sud. Ceràmiques del segle III aC s'han trobat a la regió de Djazirat al-Hulayla, a la costa, al nord de Al-Rama.

[edita] Escut i bandera

Escut

Fins el 1820 la bandera era vermella. El tractat general de treva de 1820 va establir un pavelló únic pels Qawasimi de Ras al-Khaimah i Sharjah, quadrat en proporcions 1:1:1, que fou el que el que és va utilitzar al xeicat. Per la costum de la zona la proporció quadrada no va durar i les banderes es van confeccionar aviat allargades rectangulars en proporcions 1:3, 1:4 o fins i tot 1:5. Posteriorment a la segona meitat del segle XX es va començar a utilitzar la proporció 2:3 amb variants 1:2.

L'escut de l'emirat està format per dues banderes creuades i al damunt dos ganivets decorats creuats.

La ciutat de Ras al-Khaimah té bandera blanca amb l'emblema al centre (una torre flanquejada per dos branques de llorer una a cada costat i sota una cinta (amb els colors de la bandera) amb inscripció amb lletres àrabs.

Una bandera blanca amb el logotip és usada també per la Zona Franca de Ras al-Khaimah. El logotip es blau amb les lletres RAK (la lletra "A" estilitzada) i sota FREE TRADE ZONE en lletres negres entre dos línees paral·leles blaves.

[edita] Xeics i emirs

17.. - 17.. Sheikh Rahman al-Qasimi
17.. - 174. Sheikh Matar ibn Rahman al-Qasimi
174. - 1777 Sheikh Rashid ibn Matar al-Qasimi
1777 - 1803 Sheikh Saqr ibn Rashid al-Qasimi
1803 - 1808 Sheikh Sultan ibn Saqr al-Qasimi (mort 1866) (primera vegada)
1808 - 1814 Sheikh al-Husayn ibn `Ali al-Qasimi
1814 - 1820 Sheikh al-Hasan ibn Rahman al-Qasimi
1820 - 1866 Sheikh Sultan ibn Saqr al-Qasimi (segona vegada)
1866 - maig de 1867 Sheikh Ibrahim ibn Sultan al-Qasimi
maig 1867 - 14 d'abril de 1868 Sheikh Khalid ibn Sultan al-Qasimi (mort 1868)
14 d'abril de 1868 - 1869 Sheikh Salim ibn Sultan al-Qasimi (18.. - 1919)
1869 - agost de 1900 Sheikh Humayd ibn Abdullah al-Qasimi (mort 1900)
La capital és traslladà definitivament a Sharjah i a Ras al-Khaimah foren nomenats governadors.

Dependència de Sharjah:

1900 - Març del 1908 Sheikh Khalid ibn Saqr al-Qasimi
Març de 1909 - agost 1919 Sheikh Salim ibn Sultan al-Qasimi
Agost 1919 - 10 de juliol de 1921 Sheikh Sultan ibn Salim al-Qasimi

Establert com a xeicat separat de Sharjah:

10 de juliol de 1921 - febrer de 1948 Sheikh Sultan ibn Salim al-Qasimi
febrer de 1948 - Sheikh Saqr ibn Muhammad al-Qasimi (nascut el 1920)
1974-28 d'abril del 2003 príncep hereu: Shaykh Khalid bin Saqr (assistí al seu pare degut a l'edat d'aquest)
28 d'abril del 2003- príncep hereu i virtual governant: Shaykh Saud bin Saqr