Pla territorial general de Catalunya
De Viquipèdia
El Pla territorial general de Catalunya (PTGC) és l'instrument bàsic d'ordenació del territori de Catalunya, la seva planificació i definició de polítiques específiques de desenvolupament i reequilibri territorial. Va ser aprovat per la Llei 1/1995, de 16 de març.[1]
Els seus objectius són la definició de:
- Les zones homogènies segons el potencial de desenvolupament i la seva situació socioeconòmica.
- Els nuclis de població que poden exercir una funció reequilibradora del territori.
- Els espais naturals a conservar.
- Les terres d'ús agrícola o forestal d'especial interès que s'hagin de conservar o ampliar.
- Els emplaçaments idonis de grans infrastructures (transport, sanejament i equipaments d'interès general).
- Els àmbits d'aplicació dels Plans Territorials Parcials, definits per agregació de comarques.
Els sistemes de propostes del pla són a tres nivells:
- Definició d'àrees bàsiques territorials (ABT) constituïdes per l'agrupació de petits municipis com a llindar mínim de cobertura territorial per als equipaments col·lectius (salut, sanejament, educació, esport...)
- Estudi dels grans sistemes urbans com a àrees de cohesió i d'influència del seu entorn territorial.
- Definició dels àmbits funcionals territorials (AFT) constituïts per agrupacions de comarques i de sistemes urbans.
[edita] Sistemes urbans
El Pla fa un estudi exhaustiu dels sistemes urbans definits a partir de la mobilitat laboral que permet establir unes àrees de cohesió del territori sobre les que es fonamenten les estratègies de reequilibri territorial. Es distingeixen dos grans grups subdividits en diferents nivells:
- Àrea metropolitana de Barcelona
- Nucli central, format pel Barcelonès i els municipis del sud del Baix Llobregat al marge esquerra del Llobregat. Forma una conurbació saturada amb elevada densitat de població i poca capacitat de creixement urbanístic.
- Primera corona exterior, com a sistema d'expansió i articulació del nucli central. Està formada per la part central i litoral del Baix Llobregat, tot el Vallès Occidental, el Vallès Oriental fins la riera de Ternes, i el sud del Maresme fins a Vilassar de Mar.
- Corona externa, com a sistema de reequilibri metropolità amb potencial de creixement i possibilitats de descentralització i descongestió. Està format pel sistemes urbans de Martorell, Mataró-Argentona, Vilanova i la Geltrú - Sitges i Granollers - Sant Celoni.
- Ròtules d'articulació, amb nuclis polars encara dèbils però amb un potencial de recursos i capacitat que per la seva peculiar posició poden exercir funcions de reequilibri i d'articulació entre diferents sistemes urbans:
- La Selva Marítima, entre el Maresme i la Selva, com a ròtula entre l'àmbit metropolità i l'àmbit de les comarques gironines.
- El Baix Penedès, com a ròtula entre l'àmbit metropolità i el Camp de Tarragona.
- Àrees de reequilibri de Catalunya, localitzades a l'exterior de l'àmbit metropolità.
- Nivell 1, amb més de 100.000 habitants i un elevat potencial demogràfic i d'activitat que podrien competir amb el sistema central metropolità:
- Girona - Cassà de la Selva, amb Banyoles com a sistema d'articulació.
- Tarragona-Reus-Valls, amb Montblanc i l'Espluga de Francolí com a articulació.
- Lleida, amb Balaguer i Mollerussa d'articulació.
- Nivell 2, sistemes intermedis entre 20.000 i 60.000 habitants, però que exerceixen una polaritat territorial àmplia:
- Nivell 3, petites ciutats d'uns 10.000 habitants amb una polaritat feble però amb una notable capacitat d'articulació en el seu àmbit territorial: Falset, Gandesa, Móra d'Ebre, Móra la Nova, Flix, Tàrrega, Cervera, Guissona, Agramunt, la Seu d'Urgell, Ripoll, Solsona, Puigcerdà, Berga-Gironella i Tremp - la Pobla de Segur.
- Nivell 4, amb nuclis d'uns 5.000 habitants amb una polaritat feble però amb rellevància territorial en zones desfavorides o en zones de muntanya: Pont de Suert, Vielha, Sort, Cardona, Sant Hilari Sacalm, Arbúcies, Calaf, Santa Coloma de Queralt, Besalú, Sant Quirze de Besora, Sant Llorenç de Morunys, Artesa de Segre - Ponts, Oliana-Organyà, Moià-Castellterçol, la Granadella-Maials, les Planes d'Hostoles - Sant Feliu de Pallerols i Sant Pere de Riudebitlles - Sant Quintí de Mediona - Torrelavit.
- Nivell 1, amb més de 100.000 habitants i un elevat potencial demogràfic i d'activitat que podrien competir amb el sistema central metropolità:
[edita] Àmbits funcionals territorials
Els àmbits funcionals territorials (AFT) estan definits com a agrupació de comarques a partir d'un sistema urbà central i uns sistemes urbans amb cert grau de dependència. Els àmbits funcionals són les àrees de planificació que serveixen com a marc per la definició dels Plans Territorials Parcials. Les diverses Conselleries de la Generalitat han anat adaptant els seus serveis en els àmbits funcionals, i serveixen de base per la publicació de les dades estadístiques de la Generalitat. Són el següents:
- Àmbit Metropolità de Barcelona: Barcelonès, Maresme, Vallès Oriental, Vallès Occidental, Baix Llobregat, Garraf, Alt Penedès
- Comarques gironines: Alt Empordà, Baix Empordà, Pla de l'Estany, Gironès, La Selva, Garrotxa, Ripollès
- Camp de Tarragona: Tarragonès, Alt Camp, Baix Camp, Baix Penedès, Priorat, Conca de Barberà
- Terres de l'Ebre: Ribera d'Ebre, Terra Alta, Baix Ebre, Montsià
- Ponent: Segrià, Garrigues, Noguera, Segarra, Urgell, Pla d'Urgell
- Comarques Centrals: Anoia, Bages, Osona, Berguedà, Solsonès
- Alt Pirineu i Aran: Cerdanya, Alt Urgell, Pallars Sobirà, Pallars Jussà, Alta Ribagorça, Vall d'Aran
El Pla territorial general de Catalunya preveia sis àmbits funcionals, però es va modificar mitjançant la Llei 24/2001, de 31 de desembre, reconeixent l'Alt Pirineu i Aran com a nova àrea funcional diferenciada de l'àmbit de Ponent.[2]
