Perseu de Macedònia
De Viquipèdia
Perseu de Macedònia (Perseus, Περσεύς) (vers 212 aC-165 aC) fou el darrer rei de Macedònia, fill gran de Filip V de Macedònia.
Ja de molt jove fou nomenat pel seu pare comandant de l'exèrcit encarregat de guardar els passos de Pelagònia contra els il·liris. El 189 aC apareix dirigint un exèrcit a l'Epir on va assetjar Amfilòquia, però fou rebutjat pels etolis. Els romans van mostrar cert favor al seu germà petit Demetri el jove de Macedònia i això va excitar la gelosia o el temor de Perseu que va sospitar que els romans voldrien col•locar a Demetri al tron al morir Filip V. Va fabricar unes acusacions falses que van portar a Demetri a la mort per orde de Filip V, convençut que el seu fill mantenia una correspondència amb els romans per trair al regne. Es diu que Filip es va finalment assabentar de la veritat i va voler desheretar a Perseu a favor d'un nebot, però la seva mort li va impedir (179 aC).
Mort el pare Perseu va assolir el tron i va fer executar a Antígon al que atribuïa els consells al seu pare per desheretar-lo. Filip s'havia estat preparant per un conflicte amb Roma que considerava inevitable, i així Perseu es va trobar amb tots els elements a punt; però de moment no va voler trencar obertament amb els romans i va enviar una ambaixada a Roma per obtenir el reconeixement del seu títol i tron i la renovació del tractat fet pel seu pare. Aquesta ambaixada era necessària ja que a la frontera tràcia havia esclatat el conflicte amb un cap anomenat Abrúpolis, aliat romà. Tot i aquest conflicte Perseu fou reconegut rei per Roma i el tractat renovat en els mateixos termes
Durant set anys el govern de Perseu fou encertat, guanyant-se el suport del seu poble eliminant algunes disposicions del seu pare que desagradaven a la gent, cridant els exiliats i decretant una amnistia; va buscar també l'aliança del grecs, tracis, il·liris i celtes de la rodalia del seu regne. També es va aliar als prínceps asiàtics, excepte Èumenes II de Pèrgam i així Seleuc IV Filopàtor li va donar a la seva filla Laodice en matrimoni, i una germana de Perseu fou donada en matrimoni al rei Prúsies de Bitínia. Aquestes aliances foren vistes pels romans com infraccions del tractat d'aliança amb Roma.
Els dardanis foren atacats pels [bastarnes] i van enviar una delegació al senat romà acusant a Perseu de fomentar aquest atac (probablement era veritat). A Roma van circular noticies de que enviats macedonis havien anat a Cartago. Un nou incident es va produir quan Perseu va dirigir una expedició contra els dolops, i després de reduir a aquest poble, es va dirigir amb el seu exèrcit a Delfos, oficialment per fer un acte religiós però en realitat per mostrar la seva força i poder als grecs. Roma va enviar diverses ambaixades de queixa i inspecció, i Perseu també va enviar excuses a Roma.
El 172 aC el rei Èumenes II de Pèrgam es va presentar a Roma i va presentar un elaborat escrit sobre el poder i els projectes hostils de Perseu. Al seu retorn, a Delfos, va patir un atemptat organitzat pel cretenc Evànder, que fou atribuït a la instigació de Perseu, i que va fracassar. El fet de que Evànder quedés poc després al servei de Macedònia va incrementar les sospites; els romans a més, van declarar haver descobert un intent d'enverinar a un dels seus oficials de nom Rammi, cosa que probablement no era certa.
El senat romà va determinar la guerra que fou declarada a la primavera del 171 aC. Perseus estava al capdavant d'un exèrcit ben preparat i important, mentre els romans no estaven ben preparats; però el rei macedoni no va utilitzar aquest avantatge i buscava la pau. Quint Marci Filip, que va tenir una entrevista personal amb el rei a Tessàlia, el va convèncer per enviar una nova ambaixada a Roma, però aquesta ambaixada no va tenir cap resultat i mentre els romans van completar les lleves i els transports de l'exèrcit i subministraments a l'Epir i el cònsol Publi Licini Cras estava llest per iniciar la campanya.
Perseu va quedar convençut que la lluita ja no es podia ajornar i en un consell de guerra a Pel·la (Macedònia) es va decidir la guerra; va rebre el suport dels seus aliats, excepte Cotis III rei dels odrisis, i amb un exèrcit de 39000 infants i 4000 cavallers va envair Tessàlia i va acampar prop de Sycurium a la vall del Peneu (Peneios), on aviat es va presentar el cònsol Cras; un combat entre les dues cavalleries fou favorable als macedonis; calia una ofensiva decidida però Perseu va vacil•lar i va enviar noves propostes de pau, rebutjades per Cras; finalment Perseu, al final de l'any, es va retirar cap a Macedònia, sense ser perseguit pels romans.
El 170 aC no va aportar elements nous; els combats parcials foren favorables a Perseu; la flota macedònia va derrotar a la romana a Oreos i el cònsol Aule Hostili Mancí va provar d'entrar a Macedònia pels passos de l'Elimiotis, però no ho va aconseguir i va restar inactiu a Tessàlia. Els epirotes es van declarar per Perseu que així va assegurar la seva frontera occidental; Perseu va aprofitar per fer una expedició contra els dardanis de la que va obtenir un important botí. Al hivern va creuar les muntanyes cap a Il·líria amb l'objectiu de decantar al rei Gentius al seu bàndol, cosa que finalment hauria aconseguit a canvi de diners que Perseu no va voler o poder pagar. Un altra expedició a Acarnània no va tenir resultats.
La primavera del 169 aC va arribar el cònsol Quint Marci Filip; amb una marxa complicada va creuar les muntanyes de l'Olimp i va baixar cap a Macedònia prop d'Heracleium. Aquí Perseu podia haver atacat ja que ho tenia tot a favor, però el rei, guanyat pel pànic, va abandonar la seva posició clau de Dium, i es va retirar a Pidna. Marci Filip el va seguir però per manca de provisions va haver de retirar-se a Fila, i Perseu va poder ocupar la línea de l'Enipeu.
La manca de victòries dels romans va decantar a molts en favor de Perseu: el rei Prúsies de Bitínia i el govern de l'illaRodes van provar de negociar la pau en termes moderats; fins i tot Èumenes II de Pèrgam va iniciar converses secretes amb la mateixa finalitat, però Perseu no va voler o no va poder pagar la quantitat de diners que Èumenes demanava pels seus bons oficis; també la manca de pagament el va privar del servei de vint mil mercenaris gals que havien arribat a Macedònia i que es van retirar per aquesta manca. Tampoc va ser generós amb els pagaments als estats grecs i a Gentius d'Il·líria li va prometre 300 talents i després va mirar de no pagar-ne la major part.
El 168 aC la guerra la va dirigir el cònsol Luci Emili Paule que va arribar poc abans del començament de l'estiu. Va analitzar la situació i va trobar que no podia atacar la línea de l'Enipeu que estava massa fortificada i va decidir atacar pel flanc; va enviar al seu llegat Escipió Nasica amb 8000 homes cap al pas de Pythium i això va forçar als macedonis a retirar-se cap a Pidna on Perseu va esperar l'arribada de l'enemic; a la plana al costat de la ciutat es va lliurar la batalla decisiva (22 de juny del 168 aC); 20000 macedonis van morir i la cavalleria va abandonar el camp sense lluitar. Perseu va fugir cap a Pel·la però abandonat pels seus amic, es va dirigir a Amfípolis acompanyat només d'alguns lleials i 500 mercenaris cretencs. Des de Amfípolis es va dirigir a l'illa sagrada de Samotràcia.
En aquesta illa fou bloquejat pel pretor Gneu Octavi i la flota romana; els romans no van intentar violar l'illa sagrada, però aviat tothom va abandonar a Perseu que va tractar de fugir a Tràcia per mar però no se'n va sortir i es va haver d'entregar al pretor romà. Portat davant Emili Paule li va suplicar i el cònsol el va tractar amb amabilitat i li va deixar una posició d'acord al seu grau. El 167 aC el va portar a Itàlia on va adornar el seu triomf (30 de novembre del 167 aC) i després fou tancat a les masmorres, d'eon va poder sortir aviat per la intercessió del mateix Emili Paule, i va ser enviat presoner a Alba, on va poder acabar la seva vida amb dignitat.
Va viure a Alba un període desconegut que alguns situen fins a cinc anys, però en general es pensa que foren dos anys, fins que es va deixar morir de gana (segons alguns relats va morir perquè els seus guardians no el deixaven dormir).
La història del seu regnat fou escrita per Posidoni que es citat per Plutarc.
Va estar casat dues vegades: la primera amb una dona el nom de la qual no es coneix, a la que va matar d'un cop de puny. La segona, Laodice, va suposar una aliança amb els selèucides que no va tenir cap efecte. Va deixar un fill, Alexandre de Macedònia, i una filla, els dos del segon matrimoni; els dos fills foren portats a Roma el 167 aC quan eren encara infants. El seu germà Filip de Macedònia (adoptat per Perseu i considerat l'hereu) va compartir la seva captivitat.
 |
Аrgéada | Caranos • Comos • Perdicas I • Argeu I • Filip I • Аеrop I • Alcetes I • Аmintes I • Аlexandre I • Perdicas II • Arquelau I • Orestes i Aerop II • Arquelau II • Amintes II • Pausànies • Amintes III • Argeu II • Amintes III • Alexandre II • Ptolomeu I1 • Perdicas III • Amintes IV • Filip II • Alexandre III el gran • Antipater1 • Filip III Arrideu2 • Alexandre IV2 • Perdicas d'Orèstia1 • Antípater1 • Polipercó1 • Cassandre1 |
| Antipàtria | Cassandre • Filip IV • Alexandre V • Antípater I | |
| Аntigònida | Demetri I Poliorcetes • Lisímac de Tràcia i Pirros d'Epir • Ptolemeu II Ceraune • Meleagre • Antípater II Etèsies • Sostenes • Antígon II Gònates • Demetri II • Antígon III Dosó • Filip V • Perseu | |
|
1 Tan sols regent de Macedònia 2 Tan sols rei titular |
