Palestina
De Viquip??dia
 |
Per a altres significats, vegeu ??Palestina (desambiguaci??)??. |
Palestina (en llat?? Syria Pal??stina; en hebreu Palestina (??????????????) o Eretz Israel (?????? ??????????); en ??rab Filast??n (????????????) ??s una regi?? hist??rica de l'Orient Mitj?? compresa entre el Mar Mediterrani i el Riu Jord??, on actualment es troben l'estat d'Israel i els Territoris Palestins Ocupats. ??s tal com es va designar tradicionalment l'antic pa??s de Canaan o d'Israel, sobretot a partir de la revolta jueva (132-135) en qu?? l'antiga Judea que form?? part de la prov??ncia romana de S??ria va esdevenir prov??ncia de S??ria-Palestina o simplement Palestina.
Limita amb Egipte al sud, el L??ban i S??ria al nord, Jord??nia a l'est i la mar Mediterr??nia a l'oest.
Palestina, bressol de civilitzacions i de religions, ??s la Terra Santa dels cristians, la terra b??blica dels jueus, i lloc sagrat per als musulmans.
Hist??ricament ha sigut un pa??s de conflictes territorials i religiosos, molt agreujats des de l'establiment de l'estat d'Israel.
Taula de continguts |
[edita] El nom
La paraula mateixa deriva de Plesheth, un nom que apareix freq??entment a la B??blia i que ha esdevingut Filisteu en catal?? o philistine en angl??s. Plesheth, que t?? per arrel palash tenia el significat de migrador. Els filisteus no eren ??rabs ni ni tan sols semites, estaven m??s a prop dels grecs amb or??gens a l'Asia Menor i localitats gregues. No parlaven ??rab. No tenien cap connexi??, ??tnica, ling????stica o hist??rica amb Ar??bia o els ??rabs. Els filisteus van arrribar a la zona vers el 1200 aC en les migracions dels Pobles de la Mar i van ocupar terres dels cananeus semites.
[edita] Geografia
[edita] Muntanyes
- Al nord queda delimitada pels darrers contraforts del Hermon (2.814 m) i les muntanyes del Hauran (1.830 m).
- Al centre, la Cisjord??nia es caracteritza per la cadena muntanyosa que la travessa en direcci?? nord-sud al centre del pa??s (Samaria, 940 m, i Judea, 1.027 m)
- Al nord-oest, el mass??s muntany??s de Galilea (1.208 m) amb una important derivaci?? que arriba fins a la Mediterr??nia, el mont Carmel (650 m).
[edita] Deserts
- Al sud queda delimitat pel desert del N??gueb, que amb la fundaci?? de ciutats i pobles israelians, comen??a a reprendre la vitalitat agr??cola i mineral de qu?? fru?? en altres temps.
- desert de S??ria
- a la banda sud-oriental el desert de Jud??.
[edita] Valls i planes
- De nord a sud, la vall del Jord?? la divideix en dues parts: la Cisjord??nia a llevant fins a la Mediterr??nia, i la Transjord??nia a ponent.
- Al sud la plana de l''Araba
- Al nordest, l'altipl?? del Golan ha estat regi?? volc??nica, fenomen que hom tamb?? pot observar a la Cisjord??nia, a la regi?? de Tiber??ades (hittin).
- A l'est, l'altipl?? de Moab t?? 808 m d'altura (Neb??).
- Al litoral mediterrani, la plana de Sharon i la Shefela, fins a la franja de Gaza, s??n les regions m??s f??rtils del pa??s i de m??s densitat de poblaci??.
[edita] Rius
- El Jord?? amb 320 km ??s l'??nic riu amb entitat de Palestina. el Nahr al-Yarm??k i el Nahr al-Zarq??' alimenten el Jord?? i l'Arnon la mar Morta. A la Cisjord??nia, el Harod desemboca al Jord??, mentre que el Qishon i el Yarqon baixen a la Mediterr??nia. Les pluges, d'octubre a abril, s??n normalment escadusseres
[edita] Mars i llacs
- A la depressi?? central ??s on s'obt?? el nivell m??s baix de la terra en relaci?? amb la Mediterr??nia. La mar Morta amb -394 m i el llac de Tiber??ades amb -208 m.
[edita] Hist??ria
[edita] La hist??ria b??blica
El debat sobre els drets hist??rics que reclamen els jueus sobre el territori de Palestina es remunta a 3.000 anys aC. En aquest debat intervenen la hist??ria, els textos b??blics i les seves diferents interpretacions.
El nom Palestina es refereix a una regi?? de la costa mediterr??nia oriental des del mar a la vall de Jord??nia i des del desert del Neguev pel sud fins a la regi?? dels llacs de Galilea al nord.
Les primeres tribus de Canaan, d'origen semita, son esmentades al G??nesi: sidonites (a la costa nord), hetites (Hebron), jebusites (Jerusalem), amorites (a l'est dels hetites i a l'oest de la mar Morta), girgasites (regi?? de Sequem), hevites (al nord dels jesubites), arquites, sinites, arvadites, zemarites, i hamatites. Als cinc darrers no se'ls esmenta a la hist??ria de Palestina i haurien emigrat cap al nord. La resta va romandre mes al sud. La part sud de la costa pertanyia als cananeus per?? vers el 1200 aC va passar als palestins que eren un dels Pobles de la Mar.
Hi havia altres tribus menors com els amalequites (al sud dels hetites i jebusites), els perizzites (a les muntanyes) i els canaanites (subtribu dels cananeus) a la costa fins al Jord??.
Els amorites tenien cinc caps o xeics: Jerusalem, Hebron, Iarmuth, Laquish i Eglon i a mes dominaven dos regnes a l'est del Jord??.; els hivites dominaven a Gibeon, Chephirah, Beeroth, Kiriath-Jearim i la terra de Mizpeh.
Els israelites, dirigits per Josu??, es van establir a aquesta terra, i van repartir el pa??s entre les dotze tribus:
- Jud?? al suda l'oest de la mar Morta
- Sim??, al sud de l'anterior
- Dan, la costa sud
- Benjam??, la zona de Jerusalem
- Efra??m, la regi?? de Sequem
- Manass??s, la costa central
- Issacar, la regi?? de Bethshan
- Aser, la costa nord
- Zebul??, a l'est del Mont Carmel
- Neftal??, al nord del llac Tiber??ades
- Gad , a l'est del Jord??
- Ruben, a l'est de la mar Morta
Els israelites, inicialment m??s una divisi?? religiosa que no ??tnica (eren semites i parlaven hebreu com els cananeus) van conquerir el regne amorita de Sihon (amb capital a Heshbon) i altres ciutats estats dels cananeus i amb el temps, forts de la seva unitat religiosa que els donava una major cohesi??, van arribar a ser els amos de tot Palestina i es van unificar sota un ??nic rei.
Vegeu: Regne d'Israel i Regne de Jud??
Part dels jueus foren expulsats per Nabucodonosor II cap a terres de Babil??nia, per?? amb l'adveniment dels perses els jueus foren autoritzats a retornar a la seva terra. En aquells anys els governador portava el nom de "governador d'aquest costat del riu" (Eufrates) sense que tingu??s una denominaci?? especifica.
Va pertanyer a P??rsia i despr??s a l'imperi d'Alexandre Magne??. Ant??gon la va dominar a partir del 321 aC i des el 301 aC va passar a Egipte. Finalment va passar als Sel??ucides pero el seu poder es va anar descomposant, i a la regi?? de Palestina foren principalment els Macabeus o Asmoneus els que es van fer amb el poder. La dinastia sel??ucida va perdre el poder davant Tigranes II d'Arm??nia (84 aC) quan ja no dominava aquestes regions. El 69 aC Tigranes hi va renunciar a favor de Roma que finalment van declarar a S??ria prov??ncia romana per?? van haver de contemporitzar amb diversos poders locals establerts sobretot al nord de Palestina.
[edita] L'??poca romana
Quant Aulus Gabinius la va incorporar a la provincial romana de S??ria despr??s de derrotar a Alexandre Asmoneu, fill d'Arist??bul, va formar cinc consells (sunedria) dividits en districtes (moires). Els cinc consells eren Jerusalem, Gadara, Amatos, Jeric??, i Sepforis. El regne de Judea tenia un governador al darrera del rei (Antipater primer i despr??s Fasael a Judea i Herodes a Galilea) fins que el 40 aC el pa??s fou ocupat pels parts quant Herodes estava obtenint a Roma el seu nomenament com a rei client. Els parts van donar el tron a Ant??gon, fill d'Aristobul, el seu aliat, pero el 37 aC els romans van recuperar el pa??s i Herodes en fou proclamat rei.
Herodes va morir el 4 aC. A la divisi?? del pa??s entre els fills d'Herodes el gran, Judea, Idumea i Sam??ria foren assignats a Arquelau (amb t??tol d'etnarca), Herodes Antipes va rebre Galilea i Perea (t??tol de tetrarca) i Herodes Felip la Tracon??tida, Auran??tida i Batanea.
Una vegada deposat Arquelau (any 6) el seu domini fou unit a la prov??ncia de S??ria per?? sota administraci?? d'un prefecte de Judea subordinat del governador de S??ria. El mateix va passar quant va morir Herodes Filip, fins que Cal??l??gula va formar un regne pel seu amic Herodes I Agripa, al que es va afegir la tetrarquia de Lis??nies II d'Abilene i mes tard, deposat Herodes Antipes, tamb?? la seva; Claudi hi va afegir Judea i Sam??ria, per?? a la seva mort l'any 44, el regne va revertir a Roma i unit a la prov??ncia de S??ria.
A la mort d'Herodes rei de Calcis, aquest territori fou donat a Agripa II (Marcus Julius Agripa), per?? bescanviat (48) per les tetrarquies de Herodes Filip i Lis??nies a les que Ner?? va afegir part de Galilea (la part tocant al llac Tiber??ades) i la ciutat de Julias a la Dec??polis. Aquestos dominis van tornar a Roma en temps de Traj?? (any 100)
Palestina va ser l'escenari d???una gran part dels esdeveniments narrats a la B??blia. En temps de Jes??s, el segle I, els romans dominaven Palestina des de l'any 6. A l'??poca de Jes??s les divisions del judaisme eren ben perceptibles doncs a difer??ncia de grecs i romans, creien en un sol d??u. Hi havia els saduceus i els essenis que col??laboraven amb les autoritats romanes; els zelotes, que s'oposaven fero??ment al domini rom??; els hassidim, temerosos que la cultura grega no fes perdre la religi?? jueva; i els fariseus, que es regien per normes de conducta molt r??gides.
En els texts no b??blics, el terme Palestina (Pala??stin??) apareix per primera vegada sota la ploma de l'historiador grec Herodot, al segle V aC, en refer??ncia al poble dels filisteus, vivint a la regi?? de l'actual Gaza. Sota el domini rom??, el terme prengu?? un sentit m??s ampli per finalment englobar tota la regi??.
Despr??s de les revoltes jueves, els Romans lluiten contra el nacionalisme jueu de l'??poca. Jerusalem ??s rebatejada (per a un temps) Aelia Capitolina, i la regi?? ??s integrada dins de la prov??ncia de S??ria-Palestina (Syria Pal??stina) despr??s del 136.
Els descendents de David, els jueus o hebreus, habitaven aquestes terres esmentades per l'Antic Testament com la Terra promesa, fins l'any 70 quan, per dissensions internes, els jueus s??n obligats pels romans a abandonar Palestina i se'ls neg?? el dret a tonar a Jerusalem (la di??spora).
La segona desfeta jueva en temps d'Adri?? (132-135) va coincidir amb la r??pida expansi?? del cristianisme a les nombroses ciutats hel??len??stiques del pa??s i de les ciutats romanes fundades per Septimi Sever i Heliog??bal.
Aix?? s'intensifica a partir del decret imperial de l'any 313 de toler??ncia del cristianisme.
Amb l'inici del per??ode bizant?? (330-650), la major part de la poblaci?? ja ??s cristiana. Comen??a l'edificaci?? sagrada d'esgl??sies i monestirs dels quals hi han les restes de m??s de 200 a Israel.
La poblaci?? jueva aut??ctona, que no fruia de llibertat religiosa, pol??tifca o comercial, tamb?? va erigir nombroses sinagogues sumptuoses i es conserven restes de l'obra liter??ria i jur??dica dels talmudistes, comentadors i poetes.
L'any 352 es coneix per la revolta dels jueus a Galilea, que junt amb la dels samaritans i d'altres lluites tamb?? entre cristians arran del monofisisme, enterboliren la pau a Palestina a l'??poca bizantina.
Despr??s de la dispersi?? dels hebreus i de l'expansi?? de l'islam, aquesta terra va passar a ser majorit??riament de cultura ??rab i de confessi?? musulmana sunnita, encara que hi subsisteixin minories cristianes o jueves.
[edita] ??poca musulmana
Col??labora redactant o ampliant aquesta secci??
[edita] ??poca otomana
Durant els segles XV al XIX, el territori de Palestina va estar sota la dominaci?? otomana. L'any 1876, es va reunir el primer Parlament otom?? a Constantinoble, on eren presents per primera vegada diputats palestins elegits per Jerusalem. L'any 1881, el Govern otom?? permet als jueus establir-se arreu de l???imperi, amb l???excepci?? de Palestina.
El 1882 es produeix la primera onada d???immigraci?? jueva patrocinada pel bar?? Edmond de Rothschild, que provoca, l'any 1891, la primera protesta palestina. Fruit d???aquesta, el 1893 el Govern otom?? va prohibir la venda de s??l estatal als jueus a Palestina, mentre continuaven les pressions de les pot??ncies europees. El 1896, l'austr??ac Theodor Herzl publica el llibre Der Judensataat (l???Estat jueu) on aboga per la creaci?? d???un Estat jueu b?? a Palestina o b?? a Argentina. Aquesta publicaci?? va provocar les protestes del sult?? otom?? Abdul Hamid II, que va dir que mai acceptaria la divisi?? del seu imperi.
El 1897 va tenir lloc el primer Congr??s Sionista a Su??ssa on ??s escollida Palestina tot i les dificultats que comportava de tipus econ??mic (escassetat de recursos) i ideol??giques (mig mili?? d?????rabs vivien a Palestina).
El nombre de jueus a Palestina anava creixent: 70.000 el 1904 i 150.000 el 1914. Per?? amb la Primera Guerra Mundial el seu nombre va disminuir degut a que Palestina va ser un dels teatres d???operacions militars.
[edita] Hist??ria recent
La hist??ria recent ve precedida per dos fets molt rellevants:
- al segle XIX neix a Europa el moviment sionista que pret??n donar un estat per als jueus de tot el m??n.
- despr??s de la Primera Guerra Mundial s'acaba el r??gim otom?? a Palestina i passa a ser protectorat brit??nic (1929).
Dues guspires encenen les guerres araboisraelianes: la declaraci?? de Balfour l'any 1917 i la redacci?? de l'article 22 del conveni de Societat de Nacions l'any 1919, que prometia la independ??ncia a les anteriors prov??ncies ??rabs de l'imperi Otom??.
Els brit??nics comencen a encoratjar la immigraci?? sionista a Palestina, arribant a un punt en que l'han de limitar per l'amena??a que comportava en l'equilibri de la regi??. Aquesta immigraci?? i la prosperitat creixent del pa??s van despertar en els ??rabs palestins la seva consci??ncia de poble i un desig d'independ??ncia nacional que no havien conegut mai i que l'any 1936 es transform?? en rebel??li?? oberta i armada contra els brit??nics.
Al 1937 els brit??nics van proposar per primera vegada un pla de partici?? de Palestina que fou acceptat pels jueus i refusat pels ??rabs.
Comen??a el conflicte de la Segona Guerra Mundial amb el sinistre holocaust nazi.
El Pla de partici?? ??s acceptat per l'ONU el 22 de novembre de 1947, malgrat l'oposici?? de tots els estats musulmans d'??sia. Aix?? desemboca en una guerra civil que fa que els jueus guanyin terreny al tenir un ex??rcit millor preparat davant els ??rabs, poc organitzats i mal equipats.
El 13 de maig de 1948, els brit??nics abandonaren oficialment Palestina, el 14 els sionistes proclamaren l'estat d'Israel, i el 15 els ex??rcits de S??ria, Jord??nia, l'Iraq i Egipte travessaren les fronteres del nou estat per conquerir nous territoris. La guerra, que dur?? fins a l'armistici del 1949, don?? la vict??ria a Israel provocant l'efecte contrari, la conquesta israeliana de nous territoris, m??s enll?? dels l??mits del pla de partici?? del 1947 i amb la expulsi?? de 800.000 palestins. La pau entre els pa??sos bel??ligerants confirm?? la divisi?? de Palestina en tres parts: l'ocupada per Israel, la ribera esquerra del Jord?? (Cisjord??nia) que pass?? a Jord??nia, i Gaza, administrada per Egipte. Israel passa a ocupar el 77% del territori i als palestins el 22%.
Els palestins, instal??lats en camps de refugiats a L??ban i Jord??nia, comencen a organitzar-se en bandes destinades a combatre Israel. Aix??, el 1956 van crear al-Fatah i el 1964 l'Organitzaci?? per a l'Alliberament de Palestina (OAP).
El 5 de juny de 1967, Israel va atacar S??ria, Jord??nia i Egipte en una guerra llampec coneguda com la Guerra dels Sis Dies. L'ex??rcit israeli?? va envair parts d'aquests tres pa??sos en sis dies, per despr??s retirar-se'n. Mentrestant, per??, va acabar d'ocupar els Alts del Golan pertanyent a S??ria, el Sina?? d'Egipte i la totalitat de Palestina, ??s a dir, Gaza i Cisjord??nia, que des de llavors es coneixen com els Territoris Ocupats. 400.000 palestins m??s van ser expulsats de les seves terres.
En l'??mbit internacional hi ha tres fets a considerar positius per Palestina:
- el 1974, l'OAP obtingu?? l'estatus d'observador permanent a l'ONU.
- el 1976 esdevingu?? membre de ple dret de la Lliga ??rab i del Moviment de Pa??sos No Alineats.
- el 1978 se sign?? l'acord de Camp David entre Israel, Egipte i els Estats Units, pel qual el segon reconeixia l'estat jueu i recuperava el Sina??, i Israel es comprometia a dotar d'autonomia la Cisjord??nia i Gaza.
Per?? Israel trenca els acords amb dues accions:
- el 1980, proclama Jerusalem capital eterna de l'estat.
- el 1982, torna a atacar el L??ban i en conquereix la seva capital, Beirut.
El 1987 la tensi?? culmina amb la revolta de la intifada en els territoris ocupats, promoguda per l'al-Fatah de l'OAP.
El novembre del 1988, el Consell Nacional de Palestina proclam?? a Alger l'estat independent de Palestina amb capital a Jerusalem, reconegut per un bon nombre d'estats.
El 1993 accedeixen al govern israeli?? els laboristes, fet que desbloqueja les negociacions. El setembre d'aquest any, el sector de l'OAP dirigit per I??sser Arafat i Israel signaren els acords de pau d'Oslo, patrocinats per l'ONU i els EUA, pels quals s'havia de materialitzar la doctrina de pau per territoris. L'acord per?? no fou ben rebut pels extrems d'ambdues parts. Tingu?? l'oposici?? del Likud i els ultraortodoxos jueus i, de la banda palestina, fou rebutjat per Ham??s, Hesbol??l?? i altres grups radicals.
L'acord consistia en qu?? els guerrillers havien d'abandonar el pa??s a canvi de no tocar els camps de refugiats. Les mil??cies libaneses van dur a terme matances als camps de refugiats de Sabra i Xatila (m??s de 3.000 assassinats). Aix?? va provocar que el llavors Primer Ministre d'Israel, Ariel Sharon, hagu??s de dimitir.
El 1995 hi ha la celebraci?? de les primeres eleccions que donen el poder a Arafat.
Per?? la situaci?? es va agreujant amb la persist??ncia del terrorisme i en accedir el Likud al govern israeli?? el 1996. L'arribada de Benjamin Netanyahu signific?? la ruptura de fet del proc??s de pau. Les accions provocadores de l'estat d'Israel compaginades amb l'augment del terrorisme palest?? posen en seri??s perill l'estabilitat regional. El 1998 Netanyahu i Arafat signen l'acord de Wye Plantation que no es compleix.
L'arribada d'Ehud Barak a la direcci?? del govern al maig del 1999 represent?? una relaxaci?? de les relacions, pel seu comprom??s de complir els acords.
La visita, al setembre del 2000, del l??der del Likud Ariel Sharon a llocs sants musulmans provoc?? l'esclat de l'onada de viol??ncia m??s greu dels darrers anys anomenada la intifada d'Al-Aqs??. La pressi?? militar local va obligar Israel a deixar el L??ban, deixant 20.000 morts entre libanesos i palestins.
Amb l'arribada de Sharon al poder, 2001, es du a terme una dur??ssima campanya militar dirigida a neutralitzar els terroristes palestins i for??ar el confinament de qui Israel acus?? de conniv??ncia amb els atemptats, Arafat.
El 2003 es comen??a la construcci?? d'un mur de seguretat a Cisjord??nia per separar la zona palestina de Cisjord??nia dels territoris habitats per israelians.
Els darrers anys s'han caracteritzat per un lent proc??s agredol?? de morts, treves, atemptats su??cides i apropaments per la pau. El 11 de novembre del 2004 mor Arafat, que des de feia uns quants dies estava internat en un hospital militar de Par??s. Es produeixen gestos d'alliberament de presos i el febrer del 2005 Ariel Sharon i Abu Mazen pacten un alto el foc. L'ex??rcit israeli?? abandona Gaza el 11 de setembre del 2005.
El 29 de novembre del 2005 es juga al Camp Nou el Partit per la Pau.
El 25 de gener del 2006, el moviment isl??mic Ham??s guanya per majoria absoluta les eleccions legislatives a Palestina on hi participava per primera vegada. El juliol del 2006 Israel, en repres??lia pel segrest de dos soldats per guerillers, va bombardejar el L??ban intensament destruint gran part de les infrastructures civils i va envair la part sud, per?? tot i l'acci?? espectacular de l'aviaci?? i m??ssils de llarg abast, fracass?? en la lluita de proximitat i es va haver de retirar sense aconseguir els objectius fixats. El libanesos d'Hezbollah ho van considerar una vict??ria militar sobre Israel hi ho van celebrar massivament.
