Palau de la Generalitat de Catalunya
De Viquipèdia
El Palau de la Generalitat és la seu de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, i un dels pocs edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir, la Generalitat de Catalunya. Es troba al barri gòtic de la ciutat de Barcelona.
El Palau de la Generalitat és un dels símbols més preats de la nació catalana, entre altres motius pel fet que ha aconseguit superar contingències històriques i polítiques i perquè s'erigeix, juntament amb el Palau del Parlament, en un baluard de la democràcia a Catalunya.
Taula de continguts |
[edita] Història
El Palau de la Generalitat, és un edifici públic amb records històrics, i a més la seu del Govern de Catalunya i de la Presidència de la Generalitat. Bona part dels cent vint-i-set presidents s'han succeït en aquesta casa, des d'Alfons de Tous (1396) fins a l'actual president José Montilla.
[edita] Orígens
L'any 1289, les Corts Catalanes -considerades des de l'any 1300 com una representació de la totalitat o "generalitat" de Catalunya- van establir una comissió delegada per a la recaptació dels impostos que les Corts atorgaven al rei. Les Corts, o General de Catalunya, reunides a Cervera el 1359, van institucionalitzar aquella comissió o Diputació del General, integrada per diputats dels tres estaments: militar o nobiliari, eclesiàstic i popular o reial (representants dels gremis i ciutadans de les poblacions sotmeses directament al rei). És a partir d'assumir aquestes noves funcions que surt la necessitat d'ocupar una seu administrativa i representativa.
[edita] Segle XV
El 3 de desembre de 1400, els representants del tres braços: Alfons de Tous, Jaume Marc i Ramon Desplà varen adquirir del comerciant Pere Brunet, per 38.500 sous, la casa originaria del que, amb les posteriors ampliacions, esdevindria l'actual Palau, mes concretament l'edifici del carrer Sant Honorat.
La institució, va substituint, en certa manera, el poder reial executant les decisions de les Corts Catalanes. L'exercici d'aquestes funcions de govern, justícia i defensa militar, justifiquen la ubicació i dimensions del Palau de la Generalitat.
[edita] Primera abolició
Segles més tard, al XVIII, Felip V, rei d'Espanya, va lluitar contra Catalunya perquè aquesta va prendre la decisió de defensar com a pretendent al tron d'Espanya l'arxiduc Carles d'Àustria. Aquesta situació, en el context de la Guerra de Successió Espanyola, va acabar l'11 de setembre de 1714, data en la qual Barcelona queia a les mans de Felip V. La Generalitat i les Corts Catalanes foren abolides. El Palau de la Generalitat es convertí en seu de la Reial Audiència.
[edita] Primera devolució
Tot i l'ocupació parcial per part de la Mancomunitat de Catalunya al 1914, la recuperació total del Palau no fou fins el retorn de les institucions de la Generalitat quan, com a conseqüència de les eleccions municipals espanyoles de 1931, Francesc Macià pactà el restabliment de la Generalitat i esdevingué el seu president (1931-1933). Macià abolí les quatre diputacions provincials i aquest Palau va tornar a ser la seu de la Generalitat i del seu govern. Sobre la base de l'Estatut d'Autonomia de 1932 (Estatut de Núria), Catalunya es dotà d'un Parlament, d'una Administració de Justícia pròpia (Tribunal de Cassació), i d'unes forces d'ordre públic. El seu successor, el president Lluís Companys, va completar l'any 1934 la unificació del poder polític autònom mitjançant la supressió dels governadors civils provincials introduïts pel Govern de Madrid al segle XIX.
[edita] Segona abolició
Un cop acabada la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, la Generalitat es va exiliar. El nou règim franquista abolí les institucions de la Generalitat. El seu president, Lluís Companys, defensor de la republica, fou detingut amb la col·laboració nazi de la Gestapo, li va ser aplicada l'extradició i el van tornar a Espanya, on va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940).
Mort el president Companys, Josep Irla, darrer president del Parlament català, es féu càrrec de la presidència de la Generalitat a l'exili fins que, l'any 1954, el va succeir Josep Tarradellas, també a l'exili. Novament, el centralisme imposà els governadors civils i les diputacions provincials, i en aquest Palau s'instal·là la Diputació de Barcelona. Aquesta divisió provincial ignorava la divisió territorial comarcal, tradicional a Catalunya.
[edita] Segona devolució
Després del restabliment de la democràcia a Espanya i de les eleccions generals espanyoles (1977), aquest Palau esdevingué novament la seu de la Generalitat restablerta el 29 de setembre de 1977, abans de l'aprovació de la Constitució espanyola de 1978. Com a President de la Generalitat, Josep Tarradellas prepara la restitució de la institució, els primers traspassos i el nou Estatut d'Autonomia que fou promulgat en desembre de 1979. Als comicis convocats el 20 de març de 1980 foren elegits els 135 diputats del Parlament de Catalunya i el 10 d'abril restava constituït. Finalment, amb l'elecció d'Heribert Barrera com a President del Parlament i de Jordi Pujol com a president de la Generalitat, qui formà el govern de la I legislatura del període democràtic actual, la Generalitat va quedar bàsicament constituïda.
[edita] L'edifici
L'edifici originàriament havia format part del call jueu de Barcelona fins al saqueig que va patir el 1391. Va passar per diversos propietaris fins la seva adquisició el 3 de desembre de 1400 per la Diputació del General. Tenia l'entrada pel carrer Sant Honorat i arribava fins al carrer del Bisbe, on hi havia un hort. Durant el segle XV s'adquiriran gradualment altres immobles: cap a l'actual Plaça de Sant Jaume unes cases de l'apotecari Esteve Satorre i també cap al costat nord, la banda més propera a la Catedral.
[edita] Obres al segle XV
Les incorporacions desordenades i els requeriments de representació de la institució aconsellen encarregar unes obres que, de fet, varen substituir totalment els edificis originals i es va crear el palau gòtic que avui podem veure encara, tant pel carrer Sant Honorat com la façana del carrer del Bisbe. Les obres s'encarreguen a Marc Safont, un reconegut mestre de cases que hi treballa entre 1410 i 1425.
D'aquest període són el pati gòtic, el cos de Sant Honorat (entrada principal en aquell moment), les cambres de representació del primer pis i la façana gòtica del carrer del Bisbe amb imatges obra de Pere Joan.
El pati gòtic és dels més ben conservats i conserva la forma original. Conté una escala lateral a l'estil de les cases senyorials de l'època, amb roses de traceria a la barana i petits personatges esculpits a l'extrem de cada esglaó. Al primer pis apareix una galeria amb columnes nummulítiques estilitzades entre les quals es rematen arcs apuntats. Finalment, el sostre és rematat per pinacles i gàrgoles d'una gran riquesa escultòrica.
La façana del carrer Bisbe és un mur de carreus senzill amb una porta d'accés que dóna al pati menor adjacent al pati gòtic. Està coronada per una cresteria amb pinacles, gàrgoles i un balustre amb una rica traceria. A sota, just a la part alta del mur, hi ha un seguit de mènsules amb rostres humans que sostenen unes arcuacions. Al centre de la barana, just sobre la porta, hi ha un gran medalló amb la representació de Sant Jordi matant el drac, aparentment inspirat en el segell major de l'ofici de la Diputació del General. Pere Joan, l'autor d'aquesta façana escultòrica, tenia només vint anys quan la va fer.
[edita] Període renaixentista
L'evolució de la institució fa que cent anys més tard el palau creixi per la banda de ponent. La part més destacada d'aquesta ampliació és la cambra daurada situada al primer pis i continuació de la sala del Consell. L'obra s'encarregà el 16 de juliol de 1526 a Mateu Capdevila, en aquell moment el mestre de cases oficial de la Generalitat. La decoració, capitells daurats amb motius heràldics, va ser realitzada per Joan de Tours i el teginat de fusta dels sostres és obra de Bartomeu Barceló.
Entre 1531 i 1537 es produeix una nova ampliació que fa créixer l'edifici per la cara nord des de Sant Honorat cap al carrer del Bisbe. L'habitatge inclou un hort amb taronges que es respectà i es reenquadrà amb les noves dependències. El 1560, el mossèn Pere Cassador encarregà pavimentar l'hort convertint-lo en el primer pati dels tarongers.
[edita] El Palau a la plaça Sant Jaume
Les ampliacions renaixentistes fetes fins el moment, havien respectat l'estil gòtic del palau original i, llevat de petites modificacions, no s'imposaven formes renaixentistes.
Però a finals del segle XVI s'aborda l'ampliació cap a migjorn, és a dir l'actual Plaça de Sant Jaume. Al tractar-se d'un bloc compacte adherit al palau original, els diputats opten per un encàrrec més radical. Les obres es comencen en 1597 amb l'enderrocament dels habitatges adquirits i s'encarreguen a Pere Blai sembla que per imposició del President, Francesc Oliver de Boteller, abat del monestir de Poblet.
L'obra va tenir molts entrebancs. El primer va ser de caire polític amb Felip II que paralitzà les obres quasi nou mesos. Posteriorment problemes tècnics en l'encaix d'aquest edifici amb el gòtic, seguit dels dubtes dels diputats sobre l'evolució de l'obra de Blai i sobre l'aspecte exterior massa solemne per l'espai que tenia (fins 1824 a l'espai de l'actual plaça hi havia el convent de Sant Jaume). Amb tot i després de plantejar-se el seu enderroc i de patir aturades per crisi financera, l'edifici s'acabà entre 1616 i 1619, quan el projecte original estimava la durada en quatre anys.
La part mes important de l'obra i nucli de tota la construcció és la capella de Sant Jordi en el centre del primer pis amb tres naus i cúpula. Al segle XVIII esdevé Saló de Sant Jordi. Encara conserva el paviment original fet de marbre policrom.
[edita] Modificacions posteriors
Amb la primera abolició de la Generalitat en el segle XVIII, l'edifici passa a ser ocupat per la Reial Audiència i a partir del 1822 per la Diputació provincial de Barcelona. Aquest període fins la creació de la Mancomunitat de Catalunya, que també ocupà l'edifici, aquest no registrà ampliacions ni canvis arquitectònics importants, si be pateix una important degradació fruit dels canvis funcionals (capella de Sant Jordi secularitzada i convertida en Saló Sant Jordi), de l'espoli de bens mobles, tapissos i peces dels tresors de la capella; i de la manca de cura.
La instauració de la Mancomunitat al 1914 suposà una recuperació d'un símbol del catalanisme. Enric Prat de la Riba encarregà a Puig i Cadafalch la rehabilitació i eliminació dels signes deixats durant dos segles d'ocupació. En aquesta època es realitzen els frescos de Joaquim Torres Garcia i l'excavació del Pati dels Tarongers i la construcció de la sala de conferències qui hi ha sota i que comunica els carrers de Sant Honorat amb els de Sant Sever i del Bisbe.
Durant la Dictadura de Miguel Primo de Rivera, a finals dels anys 20, i sota la direcció de Joan Rubió i Bellver es construeix el pont neogòtic del carrer del Bisbe per unir el Palau amb la casa dels Canonges, residència oficial del President. De la mateixa època és el Sant Jordi de la font del Pati dels Tarongers, obra de Frederic Galcerà Alabart.
[edita] Bibliografia
- El Palau de la Generalitat de Catalunya, 600 anys - Art i Arquitectura. Generalitat de Catalunya, 2005. ISBN 84-393-6909-3
- Història de la Generalitat de Catalunya i els seus Presidents. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 2003. ISBN 84-412-0884-0 (vol.1) i ISBN 84-412-0885-9 (Vol.2)
[edita] Enllaços externs
- El Palau de la Generalitat. Història i descripció, a gencat. (català) (castellà) (anglès)
|
|
|
|---|---|
| Art | Rococó |
| Arquitectura | Antoni Gaudí i Cornet • Casa de la Ciutat de Barcelona • Castell de Bellver • Catedral de Barcelona • Catedral de Girona • Catedral de Jaén • Catedral de Palma • La Seu Vella de Lleida • Manuel Joaquim Raspall i Mayol • Palau de la Generalitat de Catalunya |
| Música | Lluís Llach i Grande • Maurice Ravel • Manuel de Falla • Òpera |
| Pintura | Artemisia Gentileschi |
