Mart (planeta)
De Viquip??dia
|
Mart ??s el quart planeta del sistema solar, segons la seva dist??ncia al Sol. Forma part dels denominats planetes tel??l??rics (de naturalesa rocosa, com la Terra) i ??s el primer dels planetes exteriors a l'??rbita terrestre. T?? dos sat??l??lits naturals o llunes, Fobos i Deimos, de mida molt petita i forma irregular. El prefix areo- es refereix a Mart igual que el prefix geo- es refereix a la Terra, per exemple, areologia versus geologia.
Taula de continguts |
[edita] Els noms del planeta Mart
Mart ja era conegut des de la m??s remota antiguitat. Els egipcis l'anomenaven ??Her Deschel?? que significa ??el Vermell??. Els babilonis el coneixien sota el nom de ??Nirgal?? o ??l'Estrella de la Mort??. Els antics grecs el van identificar amb el d??u de la guerra, Ares. Per?? van ser els romans qui li van donar el seu nom modern, a partir del seu propi d??u de la guerra Mart.
El color roig del planeta Mart, clarament visible a ull nu, va fer que se'l consider??s des d'antic relacionat amb la sang, la guerra i la mort. A vegades es fa refer??ncia a Mart com el Planeta Roig.
[edita] Caracter??stiques generals
El planeta Mart t?? una forma lleugerament el??lipso??dal, amb un di??metre equatorial de 6.794 km i un di??metre polar de 6.750 km. Mesures microm??triques molt precises han donat un aplatament de 0,01, o siga tres vegades major que el de la Terra. A causa d'aquest aplatament, l'eix de rotaci?? est?? animat d'una lenta precessi?? deguda a l'atracci?? del Sol sobre l'inflor equatorial del planeta; per?? la precessi?? lunar, que en el nostre planeta ??s dos vegades major que la solar, no t?? el seu equivalent a Mart.
Mart ??s un m??n molt m??s xicotet que la Terra. Les seves principals caracter??stiques, en proporci?? amb les del globus terrestre, s??n les seg??ents: di??metre 53%, superf??cie 28%, volum 15% i massa 11%. Com que els oceans cobreixen el 71% de la superf??cie terrestre i Mart no t?? mars, les terres d'ambd??s m??ns tenen aproximadament la mateixa superf??cie. La densitat ??s inferior a la de la Terra, i ??s 3,94 vegades la densitat de l'aigua. Un cos a Mart pesaria 1/3 del seu pes a la Terra, a causa de la d??bil atracci?? gravitat??ria.
Vistes des de la Terra i amb telescopis modestos algunes de les caracter??stiques de la superf??cie marciana tenen l'aparen??a de ??taques?? m??s o menys fosques i ben delimitades que s??n excel??lents punts de refer??ncia. Van ser observades per primera vegada el 1659 per Christiaan Huygens, que gr??cies a elles va poder mesurar el per??ode de rotaci?? de Mart obtenint un valor d'un dia. El 1666, Giovanni Cassini el va fixar en 24 h 40 m, valor molt pr??xim al verdader. Comparant els dibuixos fets en un interval de prop de 300 anys, s'ha establert el valor de 24 h 37 m 22,7s per al dia sideral (el per??ode de rotaci?? de la Terra ??s de 23 h 56 m 4,1s).
De la duraci?? del dia sideral es dedu??x f??cilment que el dia solar marci?? t?? una duraci?? de 24 h 39 m 35,3s. El dia solar mitj?? o, temps entre dos passos consecutius del Sol pel meridi?? del lloc, dura 24h 41 min 18,6 s. El dia solar a Mart t??, igual que en la Terra, una duraci?? variable, a???? es deu al fet que els planetes seguixen ??rbites el??l??ptiques al voltant del Sol que no es recorren amb uniformitat. A Mart, la variaci?? ??s encara major degut a l'elevada excentricitat de la seva ??rbita. Per a major comoditat en els seus treballs, els responsables de les missions nord-americanes d'exploraci?? de Mart han decidit unilateralment donar al dia marci?? el nom de ??sol??, sense preocupar-se pel fet que eixa veu significa s??l en franc??s i designa en castell?? i en catal?? la llum solar o, escrit amb maj??scula, l'astre central del nostre sistema planetari. L'any marci?? dura 687 dies terrestres o 668,6 sols. Quan tinguem la necessitat de tenir un calendari, aquest ha de constar de dos anys de 668 dies per cada tres anys de 669 dies.
Mart t?? per??odes estacionals semblants als de la Terra, encara que les seves estacions s??n m??s llargues, perqu?? un any marci?? ??s quasi dos vegades m??s llarg que un any terrestre. La variaci?? en la dist??ncia al Sol causa una variaci?? de temperatura d'uns 30??C en el punt sub-solar entre l'afeli i el periheli.
Els pols de Mart estan assenyalats per dos casquets polars de color blanc enlluernador, que han facilitat molt la determinaci?? de l'angle que forma l'equador del planeta amb el pla de la seva ??rbita, angle equivalent a l'obliq??itat de l'ecl??ptica a la Terra. Les mesures fetes per Camichel sobre clix??s obtinguts al Pic du Midi, han donat per a aquest angle 24?? 48???. Des de l'exploraci?? espacial s'accepta un valor de 25,19??, un poc major que l'obliq??itat de l'ecl??ptica (23?? 27???).
[edita] Superf??cie
La ci??ncia que estudia les caracter??stiques de la superf??cie de Mart s'anomena areografia i la que n'estudia la seva composici?? ??s l'areologia (d'Ares, el d??u de la guerra dels antics grecs).
[edita] Areografia
La superf??cie de Mart presenta caracter??stiques morfol??giques tant de la Terra com de la Lluna: cr??ters, camps de lava, volcans, llits secs de rius i dunes de sorra. Per?? l'aspecte general del paisatge marci?? difereix del que presenta el nostre sat??l??lit com a conseq????ncia de l'exist??ncia d'una t??nue atmosfera a Mart. En particular, el vent carregat de part??cules s??lides produ??x una ablaci?? que, en el curs dels temps geol??gics, ha arrasat molts cr??ters. Aquests s??n, per conseg??ent, molt menys nombrosos que en la Lluna i la major part d'ells tenen les muralles m??s o menys desgastades per l'erosi??. D'altra banda, els enormes volums de pols arrossegada pel vent cobreixen els cr??ters menors, les anfractuositats del terreny i altres accidents poc importants. Entre els cr??ters d'impacte destaca Hellas Planitia a l'hemisferi sud, de 2.000 km de di??metre i 6 km de profunditat. Molts dels cr??ters d'impacte m??s recents, tenen una morfologia que suggereix que la superf??cie estava humida o plena de fang quan va oc??rrer l'impacte.
Prop de l'equador, hi ha una brusca elevaci?? de diversos quil??metres d'al??ada que divideix Mart en dos regions clarament diferenciades. El nord ??s pr??cticament pla, jove i profund; el sud, en canvi ??s alt, vell i escarpat, amb cr??ters semblants a les regions altes de la Lluna. Les raons d'esta dicotomia global s??n desconegudes.
Hi ha unes regions brillants de color taronja rogenc, que reben el nom de deserts, i que s'estenen per les tres quartes parts de la superf??cie del planeta donant-li eixa coloraci?? rogenca caracter??stica o, millor dit, el d'un immens pedregar, ja que el s??l es troba cobert de pedres, cantells i blocs. D'altra banda, des de la Terra i per mitj?? de telescopis, s'observen unes taques fosques (taques d'albedo) que no es corresponen a accidents topogr??fics sin?? que s??n regions on el terreny est?? cobert d'una pols fosca. Estes regions poden canviar lentament quan el vent arrossega la pols. La taca fosca m??s caracter??stica ??s Syrtis Major que simplement ??s un pendent menor de l'1% i sense res resaltable.
Una caracter??stica que domina part de l'hemisferi nord, ??s l'exist??ncia d'una enorme inflor que cont?? el complex volc??nic de Tharsis. En ell es troba Olympus Mons el major volc?? del sistema solar. T?? una altura de 25 km (m??s de dos vegades i mitja l'altura de l'Everest), i la seua base t?? una ampl??ria de 600 km. Al seu peu, les colades de lava han creat un s??col que forma un penya-segat de 6 km d'altura. Cal afegir la gran estructura col??lapsada d'Alba Patera. Les ??rees volc??niques ocupen el 10% de la superf??cie del planeta. Alguns cr??ters mostren senyals de recent activitat i tenen lava petrificada en les seues vessants.
Pr??xim a l'equador i amb una longitud de 2.700 km, una ampl??ria de fins a 500 km, i una profunditat d'entre 2 i 7 km es troba Valles Marineris, un descomunal can?? que deixa xicotet al Gran Can?? del Colorado. Es va formar per l'afonament del terreny a causa de la formaci?? de l'inflor de Tharsis.
[edita] Areologia
La composici?? del planeta Mart ??s fonamentalment basalt volc??nic amb un alt contingut en ??xids de ferro que proporcionen el caracter??stic color roig de la superf??cie. Per la seva naturalesa, s'assembla a la limonita, ??xid de ferro molt hidratat. Aix?? com en les crostes de la Terra i de la Lluna predominen els silicats i els aluminats, en el s??l de Mart s??n preponderants els ferrosilicats. Els seus constituents principals s??n, per orde d'abund??ncia: oxigen (43,8%), silici (22,4%), ferro (12,1%), alumini (5,5%), magnesi (4,3%), calci (3,8%) i tamb?? titani i altres components en quantitats menors. Per un an??lisi m??s detallat de la composici?? del s??l marci?? vegeu: Resultats del Pathfinder
A difer??ncia de la Terra, Mart no t?? un camp magn??tic global. No obstant, la Mars Global Surveyor, en ??rbita marciana, ha detectat camps magn??tics locals de baixa intensitat en diverses regions de l'escor??a. S'ha descobert que les magnetitzacions residuals de roques ocorren en bandes alternatives de 160 km d'ample per 1000 km de llarg, semblants a les observades en les dorsals marines de la Terra. Esta inesperada troballa pot tenir interessants implicacions per a la hist??ria geol??gica de Mart. Actualment, Mart no presenta tect??nica de plaques activa. No hi ha evid??ncies de moviments horitzontals recents en la superf??cie com ara muntanyes originades per plegament. Per?? ??s possible que hagu??s tingut tect??nica de plaques en els moments inicials de la seva hist??ria. En aquest cas, aix?? podria haver ajudat a mantenir una atmosfera semblant a la terrestre, transportant roques riques en carboni cap a la superf??cie, mentre que la pres??ncia del camp magn??tic hauria ajudat a protegir el planeta de la radiaci?? c??smica. Per?? tamb?? hi ha d'altres explicacions possibles.
[edita] Aigua a Mart
Hi ha clara evid??ncia d'erosi?? en diversos llocs de Mart tant per causa del vent com de l'aigua. La superf??cie del planeta conserva verdaderes xarxes hidrogr??fiques, avui seques, amb les seues valls sinuoses entallades per les aig??es dels rius, els seus afluents, els seus bra??os, separats per bancs d'al??luvions que han subsistit fins als nostres dies. Suggereixen un passat, amb unes condicions ambientals en qu?? l'aigua va modelar el terreny per mitj?? d'inundacions catastr??fiques. Alguns suggereixen l'exist??ncia en un passat remot de llacs i d'un vast oce?? en la regi?? boreal del planeta. Tot pareix indicar que aix?? va passar fa uns 4.000 milions d'anys i nom??s per un breu per??ode de temps.
Si en temps passats, Mart va tenir abundants cursos d'aigua va ser perqu?? comptava tamb?? amb una atmosfera molt m??s densa que proporcionava tamb?? temperatures m??s elevades. Al dissipar-se la major part d'eixa atmosfera a l'espai, al disminuir aix?? la pressi?? i abaixar la temperatura, l'aigua va desapar??ixer de la superf??cie de Mart. Ara b??, l'aigua encara subsisteix a l'atmosfera, en estat de vapor, encara que en escasses proporcions, aix?? com en els casquets polars, constitu??ts per grans masses de gels perpetus (majorit??riament CO2 congelat), i segons pareix, en el subs??l.
Quan les xicotetes pal??les mec??niques de les sondes espacials excaven una ranura en el s??l polseg??s de Mart, les vores d'eixa excavaci?? hagueren d'afonar-se com quan practiquem un solc en l'arena o en un s??l terr??s. En realitat, les vores de les ranures practicades a Mart no s'afonen, com si el s??l estiguera humit. Tot permet suposar que entre els grans del s??l hi ha aigua congelada, fenomen que, d'altra banda, ??s com?? en les regions molt fredes de la Terra on, des de les grans glaciacions del quaternari, el s??l est?? profundament gelat.
En torn de certs cr??ters marcians s'observen unes formacions en forma de l??buls la formaci?? de les quals nom??s pot ser explicada admetent que el s??l de Mart est?? congelat: la calor produ??da per l'impacte del meteorit hi ha degut provocar la vaporitzaci?? del gel i al vapor en expansi?? es deuria a certa sustentaci?? de la mat??ria projectada en l'impacte i la formaci?? del referit relleu de l??buls o guimaldes. Tamb?? es disposa de fotografies d'un altre tipus d'accident del relleu perfectament explicat per l'exist??ncia d'un gelisol. Es tracta d'un afonament del s??l de la depressi?? del qual parteix un llit sec amb l'empremta dels seus bra??os separats per bancs d'al??luvions. Pareix que en la zona de la depressi??, la calor, probablement a causa d'un fenomen volc??nic, ha provocat la fusi?? del gel; el terreny s'ha afonat pel seu propi pes, expulsant l'aigua fins a la superf??cie; com l'evaporaci?? del l??quid, encara que ineluctable, no ??s instant??nia l'aigua ha pogut disc??rrer pel s??l abans de la seva total evaporaci??; el fenomen ha durat prou temps com perqu?? el curs de l'aigua aix?? creat per la fusi?? del permafrost haja excavat un llit.
Al juny del 2000 la nau Mars Global Surveyor va detectar en parets de cr??ters o en valls profundes on no d??na mai el sol, accidents que pareixen barrancs formats per torrents d'aigua i els dep??sits de terra i roques transportats per ells. Nom??s apareixen en latituds altes de l'hemisferi sud. Creiem estar veient un subministrament superficial d'aigua semblant a un aq????fer. Aquest aq????fer estaria situat entre 100 i 400 metres de profunditat. Al sorgir l'aigua cap a la superf??cie es congela i forma una presa de gel que temeta per trencar-se i llavors es produ??x el torrent que dura molt poc fins que l'aigua s'evapora, ja que no pot existir en les condicions ambientals del planeta.
Al maig del 2002 la nau Mars Odyssey va detectar la signatura d'hidrogen superficial. Aquest hidrogen podria estar combinat formant aigua gelada. El gel formaria una capa baix la superf??cie, entre 30 i 60 cm. i comprendria des dels casquets fins als 60?? de latitud. Al gener del 2004 la sonda europea Mars Express detecta aigua en el pol sud del planeta. L'observaci?? s'ha fet al final de l'estiu quan el "gel sec" sublima i deixa un casquet residual d'aigua. En el pol nord la seua pres??ncia estava ja confirmada. Pareix que els europeus han detectat l??nies espectrals de vapor d'aigua i no ions d'hidrogen, ??s una mesura directa i no indirecta com la que va fer els Estats Units el 2002, no obstant la pol??mica estava ja servida.
Tamb?? subsisteix aigua marciana en l'atmosfera del planeta, encara que en proporci?? tan ??nfima (0,01 per cent) que, de condensar-se totalment sobre la superf??cie de Mart, formar-la en ella una pel??l??cula l??quida la gross??ria de la qual seria aproximadament de la cent??sima part d'un mil??l??metre. A pesar de la seva escassetat, eixe vapor d'aigua participa d'un cicle anual. A Mart, la pressi?? atmosf??rica ??s tan baixa que el vapor d'aigua se sublima en el s??l, en forma de gel, a la temperatura de ???80??C. Quan la temperatura s'eleva novament per damunt d'eixe l??mit, el gel se sublima en sentit invers: es converteix en vapor sense passar per l'estat l??quid.
[edita] Casquets polars
La superf??cie del planeta presenta diversos tipus de formacions permanents, entre les quals les m??s f??cils d'observar s??n dos grans taques blanques situades en les regions polars, una esp??cie de casquets polars del planeta. Aix?? com el vapor d'aigua se sublima a Mart aproximadament a -80??C, el gas carb??nic ho fa a ???120??C. Eixa difer??ncia confereix als casquets Polars de Mart un car??cter singular. Quan arriba l'estaci?? freda, el dep??sit de gel perpetu comen??a per cobrir-se amb una capa de rosada blanca deguda, com ja s'ha dit, a la condensaci?? del vapor d'aigua atmosf??ric; despr??s, al continuar abaixant la temperatura i passar a ser la mateixa inferior a -120??C, desapareix l'aigua congelada davall un mant de neu carb??nica que est??n al casquet polar fins a sobrepassar a vegades el paral??lel dels 60??. Aix?? ??s aix?? perqu?? es congela part de l'atmosfera de CO2. Rec??procament en l'hemisferi oposat, la primavera fa que la temperatura puge per damunt de ???120??C, la qual cosa provoca la sublimaci?? de la neu carb??nica i el retroc??s del casquet polar; despr??s, quan el term??metre s'eleva a mes de ??? 80??C, se sublima, al seu torn, la rosada blanca; nom??s subsisteixen llavors els gels permanents, per?? ja el fred torna i estos no patiran una ablaci?? important. La massa de gel perpetu t?? un grand??ria d'uns 100 quil??metres de di??metre i uns 10 metres de gross??ria. Aix?? els casquets polars estan formats per una capa molt prima de gel de CO2 ("gel sec") i potser que davall del casquet sud hi haja gel d'aigua. En l'estiu austral el di??xid de carboni se sublima per complet, deixant una capa residual de gel d'aigua. En cent anys d'observaci?? el casquet polar sud ha desaparegut dos vegades per complet, mentre el nord no ho ha fet mai. Es desconeix si hi ha una capa semblant de gel d'aigua baix el casquet polar nord at??s que la capa de di??xid de carboni mai desapareix per complet. Aix?? se deu al fet que encara que el clima en l'hemisferi sud ??s m??s rigor??s, les curtes estacions de la primavera i estiu de l'hemisferi austral ocorren quan el sol est?? en el periheli, aix?? les m??ximes temperatures ocorren en l'hemisferi sud i el casquet pateix per aix??. Al mateix temps les temperatures mes baixes tamb?? ocorren en el sud perqu?? la tardor i hivern s??n llargs i el sol est?? en l'afeli.
Els casquets polars mostren una estructura estratificada amb capes alternants de gel i distintes quantitats de pols fosca. No se sap a ci??ncia certa el mecanisme causant de l'estratificaci?? per?? pot ser deguda a canvis clim??tics relacionats amb variacions a llarg termini de la inclinaci?? de l'equador marci?? respecte al pla de l'??rbita. Tamb?? podria haver-hi aigua oculta baix la superf??cie a menors latituds. Els canvis estacionals en els casquets produ??xen canvis en la pressi?? atmosf??rica global d'al voltant d'un 25% (mesurats en els llocs d'aterratge dels Viking).
La Mars Global Surveyor va determinar a finals de 1998 que la massa total de gel del casquet polar nord equival a la meitat del gel que existeix a Groenl??ndia i constitu??x la major reserva d'aigua del sistema solar, exceptuada la Terra. A m??s el gel del pol nord de Mart s'assenta sobre una gran depressi?? del terreny estant cobert per "gel sec". Els nous trets topogr??fics suggereixen que el casquet nord marci?? mostra un gran monticle de gel, tallat per un remol?? semicircular que podria ser obra del vent. El casquet gelat pareix elevar-se abruptament des del terreny adjacent amb vessants empinades i acabant en un altipl?? de gel. El gel presenta en els vores del casquet bandes clares i fosques que pareixen indicar processos de sedimentaci??. No hi ha empremtes d'impacte, la qual cosa significa que ??s casquet i els seus dep??sits podrien tenir nom??s 100.000 anys. En canvi el casquet del H. Sud format segons pareix nom??s de CO2 ("gel sec") mostra cr??ters d'impacte que podria indicar una antiguitat d'1.000 milions d'anys.
[edita] Principals regions marcianes
[edita] Atmosfera
L'atmosfera de Mart ??s molt t??nue amb una pressi?? superficial de nom??s 7 a 9 mil??libars enfront dels 1.033 mbars de l'atmosfera terrestre. A???? significa que ??s nom??s una cent??sima part de la terrestre. La pressi?? atmosf??rica varia amb l'altitud, des de quasi 9 mil??libars en les depressions m??s profundes fins a 1 mil??libar en la cima de l'Olympus Mons. La seva composici?? ??s fonamentalment di??xid de carboni (95,3%) amb un 2,7% de nitrogen, un 1,6% d'arg?? i traces d'oxigen (0,15%), mon??xid de carboni (0,07%) i vapor d'aigua (0,03%). La proporci?? d'altres elements ??s ??nfima i la seva dosificaci?? escapa a la sensibilitat dels instruments fins ara empleats. El contingut d'oz?? ??s 1000 vegades menor que en la Terra, per aix?? la capa d'oz?? marciana, que es troba a 40 km d'altura, ??s incapa?? de bloquejar la radiaci?? ultraviolada.
L'atmosfera marciana no ??s blava, com la de la Terra, sin?? d'un suau color rosa salm?? a causa de la dispersi?? de la llum pels grans de pols molt fins procedents del s??l ferrugin??s. ??s prou densa com per a albergar vents molt forts i grans tempestats de pols que, a vegades, poden englobar al planeta sencer durant mesos. Aquest vent ??s el responsable de l'exist??ncia de dunes d'arena en els deserts marcians. Els n??vols poden presentar-se en tres colors: blancs, grocs i blaus. Els n??vols blancs s??n de vapor d'aigua condensada o de di??xid de carboni en latituds polars. Els grocs, de naturalesa pilosa, s??n el resultat de les tempestats de pols i estan compostos per part??cules de 1 micr??metre. A l'hivern, en les latituds mitjanes, el vapor d'aigua es condensa en l'atmosfera i forma n??vols lleugers de fin??ssims cristalls de gel. En les latituds extremes, la condensaci?? de l'anh??drid carb??nic forma altres n??vols que consten de cristalls de neu carb??nica.
L'atmosfera marciana ??s de la segona generaci??. La que va tenir en un principi, una vegada format el planeta, ha donat pas a una altra, els elements de la qual no provenen directament de la nebulosa primitiva. Una atmosfera de la segona generaci?? ??s el resultat de l'activitat del planeta. Aix?? el vulcanisme aboca a l'atmosfera determinats gasos, entre els quals predominen el gas carb??nic i el vapor d'aigua. El primer queda en l'atmosfera, en tant que el segon tendeix a congelar-se en el s??l fred. El nitrogen i l'oxigen no s??n produ??ts a Mart m??s que en ??nfimes proporcions. Al contrari, l'arg?? ??s relativament abundant en l'atmosfera marciana. A???? no ??s res estrany: els elements lleugers de l'atmosfera (hidrogen, heli, etc.) s??n els que m??s f??cilment es dissipen en l'espai interplanetari perqu?? els seus ??toms i mol??cules, al xocar entre si, aconsegueixen la segona velocitat c??smica; els gasos m??s pesats acaben per combinar-se amb els elements del s??l; l'arg??, encara que lleuger, ??s prou pesat com perqu?? el seu escapament cap a l'espai interplanetari siga dif??cil i, d'altra banda, al ser un gas neutre o inert, no es combina amb els altres elements; aix??, encara que es desprenga del s??l en ??nfimes proporcions, es va acumulant amb el temps.
La d??bil atmosfera marciana produ??x un efecte hivernacle que augmenta la temperatura superficial uns 5 graus; molt menys que all?? que s'ha observat a Venus i a la Terra. En els inicis de la seva hist??ria Mart era molt paregut a la Terra. Igual que en la Terra la majoria del seu di??xid de carboni es va utilitzar per formar carbonats en les roques. Per?? al no tenir una tect??nica de plaques ??s incapa?? de reciclar cap a l'atmosfera gens d'aquest di??xid de carboni i aix?? no pot mantenir un efecte hivernacle significatiu.
Mart no t?? un cintur?? de radiaci??, encara que s?? que hi ha una d??bil ionosfera que t?? la seva m??xima densitat electr??nica a 130 km d'altitud.
Encara que no hi hi ha evid??ncia d'activitat volc??nica actual, recentment la nau europea Mars Express ha trobat traces de met?? en una proporci?? de 10 parts per 1000 milions. Aquest gas nom??s pot tenir un origen volc??nic o biol??gic. El met?? no pot romandre molt de temps a l'atmosfera. S'estima en 400 anys el temps que triga a desapar??ixer de l'atmosfera de Mart, aix?? suposa que hi ha una font que el produ??x. El m??s probable ??s que l'activitat volc??nica d'Olympus Mons no acabara de colp fa 100 milions d'anys.
[edita] Climatologia
Sobre les temperatures que regnen a Mart, encara no es disposa de dades suficients que permeten con??ixer la seva evoluci?? al llarg de l'any marci?? i en les diferents latituds i, molt menys, les particularitats regionals. Tampoc resulta c??moda la comparaci?? de les temperatures registrades per les diferents sondes que han explorat aquell planeta: a m??s que s'han emprat instruments de diverses ??ndoles, tamb?? han variat les condicions del seu ??s, ja que en certs casos la temperatura ha sigut mesurada en el mateix s??l, en altres, a certa altura del mateix, en tant que altres sondes mesuraven la temperatura del s??l des de l'??rbita en qu?? es trobaven satel??litzades.
- Per trobar-se Mart molt m??s lluny del Sol que la Terra, els seus climes s??n m??s freds, i tant m??s per quant l'atmosfera, al ser tan t??nue, ret?? poca calor: d'ac?? que la difer??ncia entre les temperatures di??rnes i nocturnes siga mes pronunciada que en el nostre planeta. A aix?? contribu??x tamb?? la baixa conductivitat t??rmica del s??l marci??. La duraci?? del dia i de la nit Mart ??s aproximadament la mateixa que en la Terra.
- La temperatura en la superf??cie dep??n de la latitud i presenta variacions estacionals. La temperatura mitjana superficial ??s d'uns 218 K (-55 C). La variaci?? di??rna de les temperatures ??s molt elevada com correspon a una atmosfera tan t??nue. Les m??ximes di??rnes, en l'equador i a l'estiu, poden aconseguir els 20 ??C o m??s, mentres les m??ximes nocturnes poden aconseguir f??cilment -80??C. En els casquets polars, a l'hivern les temperatures poden baixar fins a -130??C.
- En una d'eixes ocasions Mart es trobava el m??s prop possible del Sol i llavors es va registrar en l'equador, en ple estiu, la temperatura de 27??C, de tant que en el pol de l'altre hemisferi, on imperava llavors l'hivern, es medien -128??C. En 1976, Mart es trobava, al contrari, a la seva m??xima dist??ncia del Sol quan van arribar e eixe planeta les sondes Viking. La primera d'estes va aterrar a una latitud (22,46??N.) que ??s aproximadament la de L'Havana o de La Meca; all??, a pesar de trobar-se l'hemisferi a l'estiu, la m??xima temperatura di??rna registrada va ser de -13??C (a les 15 hores) i la m??nima de ???86??C (a les 6, abans de l'eixida del Sol). Per la seva banda, el segon Viking es va posar a la latitud de 47,89??N. (aproximadament la de Viena) i va mesurar all??, tamb?? en ple estiu, temperatures m??ximes i m??nimes que, com a mitjana, van ser respectivament de -38 i ???89??C.
- Enormes tempestats de pols, que persisteixen durant setmanes i incl??s mesos, enfosquint tot el planeta poden sorgir de sobte (encara que s??n m??s freq??ents despr??s del periheli del planeta) i en l'hemisferi sud, quan all?? ??s el final de la primavera, estan causades per vents de m??s de 150 Km/h. Aix?? com en la Terra un vent de 50 a 60 km/h basta per a al??ar n??vols de pols, a Mart, donada l'??nfima densitat de l'aire, nom??s un vendaval d'uns 200km/h pot produir el mateix efecte, encara que admetent que el s??l esta sec (i ja hem vist que, per la seva consist??ncia, est?? carregat d'humitat congelada). Les dites tempestats, observades des de Terra pels astr??noms i que aconsegueixen una dimensi?? planet??ria, tenen el seu origen en la difer??ncia d'energia]] del Sol que rep el planeta en l'afeli i en el periheli, causades per l'elevada excentricitat de l'??rbita marciana. Quan Mart es troba en les proximitats del periheli de la seva ??rbita (o siga a la seva m??nima dist??ncia del Sol), la temperatura s'eleva en el H. sud per ser finals de primavera i amb el plus extra del major acostament al Sol. Aix?? causa que el s??l perd la seva humitat. En certes regions, especialment entre Noachis i Hellas, es desencadena llavors una violenta tempestat local que, arranca al s??l sec imponents masses de pols. Este, per ser molt fi, s'eleva a grans altituds i, en unes setmanes, cobreix no sols tot un hemisferi sin?? incl??s la quasi totalitat del planeta. La pols en suspensi?? en l'atmosfera causa una nebla groga que enfosqueix els accidents m??s caracter??stics del planeta. A l'interferir l'entrada d'energia solar les temperatures m??ximes disminu??xen, per?? al seu torn actua com una manta que impedeix la dissipaci?? de la calor, pel que les m??nimes augmenten. En conseq????ncia l'oscil??laci?? t??rmica di??rna disminu??x dr??sticament. Aix?? va oc??rrer en 1971, impossibilitant durant cert temps les observacions que havien d'efectuar les quatre sondes (dos Mars sovi??tiques i dos Mariner americanes) que acabaven d'arribar al planeta roig. Eixos vels de pols que es traslladen d'una part a una altra, que cobreixen i descobreixen estacionalment regions d'un altre color o mat??s, i eixos vents que orienten les part??cules del s??l i les dunes, expliquen els canvis de color que afecten el disc marci?? vist des de la Terra i que tant havien intrigat als astr??noms durant m??s d'un segle.
- Durant un any marci?? part del CO2 de l'atmosfera es condensa en l'hemisferi on ??s hivern, o se sublima del pol a l'atmosfera quan ??s estiu. En conseq????ncia la pressi?? atmosf??rica t?? una variaci?? anual.
[edita] Les estacions a Mart
Igual que la Terra l'equador marci?? est?? inclinat respecte al pla de l'??rbita un angle de 25??,19. Ambd??s plans es tallen assenyalant una direcci?? que s'anomena punt ??ries (Vernal) en la Terra o punt Vernal de Mart quan l'??rbita talla ascendentment a l'equador del planeta. Ambd??s punts es prenen com a origen de les longituds solars (aeroc??ntricas, en honor al d??u Ares) Ls, mesurades sobre l'??rbita, o de les Ascensions Rectes As, mesurades sobre l'Equador. La primavera comen??a en l'Hemisferi Nord en l'Equinocci de Primavera quan el Sol travessa el punt vernal passant de l'hemisferi Sud al Nord (Ls=0 i creixent). En el cas de Mart a???? t?? tamb?? un sentit clim??tic. Els dies i les nits duren igual i comen??a la Primavera en el H. Nord. Esta dura fins que LS=90?? Solstici d'Estiu en qu?? el dia t?? una duraci?? m??xima en l'hemisferi nord i m??nima en el sud.
An??logament, Ls = 90??, 180??, i 270?? indiquen per a l'hemisferi nord el solstici d'estiu, equinocci tardorenc, i el solstici hivernal, respectivament mentres que en l'hemisferi sud ??s al rev??s. Per ser la duraci?? de l'any marci?? aproximadament doble que el terrestre tamb?? ho ??s la duraci?? de les estacions. La difer??ncia entre les seves duracions ??s major perqu?? l'excentricitat de l'??rbita marciana ??s molt major que la terrestre. Heus ac?? la duraci?? de les quatre estacions a Mart:
ESTACI?? | DURACI?? A MART | DURACI?? TERRA | ||
hemisferi boreal | hemisferi austral | Sols | Dies | Dies |
primavera | tardor | 194 | 199 | 92,9 |
estiu | hivern | 178 | 183 | 93,6 |
tardor | primavera | 143 | 147 | 89,7 |
hivern | estiu | 154 | 158 | 89,1 |
La comparaci?? amb les estacions terrestres mostra que, aix?? com la duraci?? d'estes difereix com a m??xim en 4,5 dies, a Mart, a causa de la gran excentricitat de l'??rbita, la difer??ncia arriba a ser primerament de 51 sols.
Actualment el H. Nord gaudeix d'un clima m??s benigne que el H. Sud. La ra?? ??s evident l'hemisferi nord t?? tardors (143 dies) i hiverns (154 dies) curts i a m??s quan el Sol est?? en el periheli la qual cosa donada l'excentricitat de l'??rbita del planeta, fa que siguen m??s benignes. A m??s la primavera (194 dies) i l'estiu (178 dies) s??n llargs, per?? estant el Sol en l'afeli s??n m??s freds que els del H. sud. Per al H. Sud la situaci?? ??s la inversa. Hi ha per tant una compensaci?? parcial entre ambd??s hemisferis pel fet que les estacions de menys duraci?? tenen lloc estant el planeta en el periheli i llavors rep del Sol m??s llum i calor. A causa de la retrogradaci?? del punt Vernal i a l'avan?? del periheli, la situaci?? es va decantant cada vegada m??s. En 2.940 anys terrestres el periheli s'alinear?? al solstici d'hivern. Carl Sagan va proposar en 1971, per a conciliar l'evident erosi?? h??drica amb l'actual escassetat de vapor d'aigua, la teoria del "llarg hivern". Amb l'alineaci?? del periheli al solstici d'hivern, tindrem per al H. Nord, curts hiverns i molt benignes (per la seva proximitat al periheli) i llargs estius. Al rev??s en el H.Sud. Aix?? provocaria que l'extens i gros casquet polar nord, siga transferit a trav??s de l'atmosfera, al casquet polar sud. En l'operaci??, la major part dels gels d'aigua i CO2 es trobarien en forma de vapor en l'atmosfera, produint un efecte hivernacle. S'elevaria la temperatura superficial, augmentaria la pressi?? i durant uns pocs milers d'anys s'interrompria el "llarg hivern" per a donar lloc a una "curta primavera". Al cap de 27.850 anys la situaci?? s'invertiria.
[edita] Sat??l??lits de Mart
- Vegeu l'article Sat??l??lits de Mart.
[edita] Astronomia en el cel de Mart
Els planetes superiors o exteriors, mai passen entre el Sol i la Terra ni mai se'ls veu en creixent ni a quart; les seves fases estan poc marcades, fet que ??s f??cil de demostrar per la geometria elemental. Considerant el triangle Sol-Mart-Terra, l'angle de fase ??s el que formen el Sol i la Terra vistos des de Mart. Aconsegueix el seu valor m??xim en les quadratures quan el triangle STM ??s rectangle en la Terra. Per a Mart, aquest angle de fase no ??s mai major de 42??, i el seu aspecte de disc geperut ??s an??leg a qu?? presenta la Lluna 3,5 dies abans o despr??s de la Lluna plena. Esta fase, f??cilment visible amb un telescopi d'aficionat, no va aconseguir ser vista per Galileo Galilei, qui nom??s va suposar la seva exist??ncia.
[edita] Observaci?? del Sol
Vist des de Mart, el Sol t?? un di??metre aparent de 21'(en comptes de 31,5 a 32,6' que t?? vist des de la Terra). Els cient??fics que van manejar a Spirit i Opportunity li van fer observar una posta solar. Es va poder observar com desapareix ocult entre la pols en suspensi?? en l'atmosfera.
[edita] Observaci?? dels eclipsis solars de Fobos

Les c??meres de la nau Opportunity van captar el 10 de mar?? del 2004 l'eclipsi parcial de sol causat pel sat??l??lit Fobos. El sat??l??lit tapa una gran part del sol a causa que ??s m??s gran que Deimos i orbita molt m??s prop de Mart. L'eclipsi de Deimos captat el 4 de mar?? del 2004 ??s comparable a un tr??nsit d'un planeta.
[edita] Observaci?? de la Terra
Vista des de Mart pels futurs astronautes, la Terra ser?? un magn??fic estel blav??s i tan brillant com a J??piter, almenys durant els per??odes favorables (conjuncions inferiors de la Terra), ja que el nostre globus presentar??, vist des de Mart, les mateixes fases que Venus vista des de la Terra. Tamb??, igual que Venus i Mercuri, la Terra ser?? un astre alternativament matut?? i vespert??. Amb un telescopi instal??lat a Mart podr?? apreciar-se l'espectacle resultant de la conjugaci?? dels moviments de la Terra i de la Lluna, aix?? com de la combinaci?? de les fases d'ambd??s astres: pas de la mitjana lluna sobre la meitat fosca del disc terrestre; pas del sistema Terra-Lluna davant del disc solar durant els eclipsis.
[edita] Tr??nsits de la Terra pel disc solar
El 10 de Novembre del 2084 ocorrer?? el pr??xim tr??nsit de la Terra pel disc solar vist des de Mart. Estos tr??nsits es repeteixen aproximadament cada 79 anys. Els tr??nsits d'octubre-novembre ocorren quan el planeta Mart est?? en oposici?? i prop del node node ascendent. Els tr??nsits d'abril- maig quan est?? en el node descendent. El tr??nsit de 11 de maig de 1984 previst per J. Meeus va servir d'inspiraci?? a l'escriptor Arthur C. Clarke per a escriure Transit of Earth en el qual un astronauta deixat nom??s a Mart descriu el rar fenomen astron??mic poc abans de morir a causa de la falta d'oxigen.
[edita] Observaci?? de Mart
Si dins de l'??rbita marciana es dibuixa la de la Terra, l'el??lipse de la qual ??s molt menys allargada, pot observar-se tamb?? que la dist??ncia de la Terra a Mart es troba subjecta a grans variacions. En el moment de la conjunci?? o siga quan el Sol est?? situat entre ambd??s planetes, la dist??ncia entre estos pot ser de 399 milions de quil??metres i el di??metre aparent de Mart ??s de 3,5" ; durant les oposicions m??s favorables eixa dist??ncia queda redu??da a menys de 56 milions de quil??metres i el di??metre aparent de Mart ??s de 25". Durant l'oposici?? aconsegueix una magnitud de -2,0 i en les oposicions perih??liques -2,8 sent el planeta m??s brillant a excepci?? de Venus i J??piter. Donada la menudesa del globus marci??, la seva observaci?? telesc??pica nom??s presenta inter??s en els per??odes que precedeixen i segueixen a les oposicions.
[edita] Hist??ria de l'observaci?? de Mart
Tycho Brahe va mesurar escrupolosament el moviment de Mart en el cel. Les seves excel??lents observacions astron??miques, acuradament registrades, van permetre a Johannes Kepler descobrir la naturalesa el??l??ptica de l'??rbita marciana, i per extensi?? de totes les ??rbites planet??ries, que fins llavors es consideraven circulars. Kepler va resumir els seus descobriments en tres lleis, actualment conegudes amb el nom de lleis de Kepler.
Fins al segle XVII la motivaci?? principal de l'observaci?? de Mart era astrol??gica. Un cop inventat el telescopi, Galileo Galilei al voltant del 1610 ja va descriure Mart com un disc, donant-li entitat de m??n, com la Lluna o la Terra. El 1659, Christiaan Huygens va descriure i dibuixar la primera i m??s ??bvia caracter??stica de Mart, un triangle fosc anomenat m??s endavant Syrtis Major. Seguint aquesta marca, Huygens va deduir correctament la durada del dia marci??, una mica m??s llarg que el de la Terra. Cap a la d??cada del 1670 Giovanni Cassini va detectar les marques brillants i blanques dels pols.
A finals del segle XVII, William Herschel, un m??sic reconvertit a astr??nom, va millorar l'??ptica dels telescopis i va continuar l'observaci?? de Mart. Va corroborar l'exist??ncia dels pols, i la seva expansi?? durant l'hivern aix?? com la seva gaireb?? desaparici?? durant l'estiu. Va justificar aquest fet argumentant que el planeta roig tamb?? t?? una inclinaci?? axial similar a la Terra. Aix?? s??, les estacions eren aproximadament el doble de llargues a Mart. Tamb?? va observar taques brillants i m??bils que interpret?? acertadament com a n??vols.
En les d??cades que seguiren nombrosos estudiosos v??ren dibuixar diferents mapes de Mart i donaren nom a les taques fosques i clares de la seva superf??cie. Molts d'aquests mapes per??, es contradeien entre s?? i du??en noms dels mateixos astr??noms o d'altres personatges.
El 1877, durant l'acostament de Mart a l'??rbita terrestre Giovanni Schiaparelli va dibuixar el millor mapa del planeta roig fet fins aleshores. A m??s va proposar tot un seguit de noms en llat?? que, adaptats, encara s'usen avui dia ja que van ser acceptats per la Uni?? Astron??mica Internacional el 1958. Tal i com ja s'havia fet a la Lluna s'associaven les taques fosques amb masses d'aigua i les brillants amb superf??cies terrestres. Alguns exemples: Mare Sirenum mar de les sirenes, Solis lacus llac del Sol, Utopia, Arcadia...
[edita] Exploraci?? espacial de Mart
La primera sonda que va visitar Mart va ser la Mariner 4 el 1965. Junt amb les Mariner 6 i 7, que van arribar a Mart el 1969, nom??s van aconseguir observar un Mart ple de cr??ters i paregut a la Lluna. Va ser la Mariner 9, la primera en col??locar-se en ??rbita marciana, enmig d'una espectacular tempesta de pols, la primera en aguaitar un Mart amb canals que pareixien xarxes h??driques, vapor d'aigua en l'atmosfera, i que suggeria un passat de Mart diferent. Les primeres naus a aterrar a Mart van ser les Viking 1 i 2 el 1976. Els resultats negatius en els seus experiments biol??gics van propiciar un aturada de 20 anys en l'exploraci?? marciana. El 4 de juliol de 1997 la Mars Pathfinder va aterrar amb ??xit a Mart i va provar que era possible que un xicotet robot (el Mars rover Sojourner) es passejara pel planeta. El 2004 una missi?? cient??ficament m??s ambiciosa va portar a dos robots, Spirit i Opportunity, que van aterrar en dos zones de Mart diametralment oposades. A dia 1 d'abril de 2006 aquests robots continuen encara analitzant les roques marcianes a la recerca d'aigua i pareix que van trobar vestigis d'un antic mar o llac salat. La Mars Express, la Mars Odissey i la Mars Global Surveyor s??n altres sondes que han arribat a Mart en els ??ltims anys i que continuen encara la seva missi?? cient??fica. La ??ltima sonda en arribar a Mart ha estat la Mars Reconnaissance Orbiter que va posar-se en ??rbita marciana el 10 de mar?? de 2006.
[edita] Meteorits d'origen marci??
Els meteorits denominats SNC s??n originaris de Mart. Es coneix amb seguretat el seu origen perqu?? s'han trobat en el seu interior xicotetes bombolles de gas la composici?? del qual coincideix amb la mesurada per les sondes Viking.
El 6 d'agost de 1996, el Dr. David McKay, de la NASA, va anunciar la identificaci?? de compostos org??nics en el meteorit marci?? ALH84001. El meteorit va ser ejectat de Mart per un impacte mete??ric fa 15 milions d'anys, va caure a l'Ant??rtida fa 13.000 anys i va ser trobat el 1984. Procedeix d'una roca marciana solidificada fa uns 4.500 milions d'anys quan es va formar el planeta. Molts cient??fics no van estar d'acord amb l'anunci, al que van qualificar de prematur i probablement equivocat. Les revelacions extraordin??ries requereixen proves extraordin??riament fiables. La mera pres??ncia de restes com les que crea el material org??nic no significa que tingui relaci?? amb la vida, encara que una explicaci?? no biol??gica sigui improbable. El desembre de 1997 un grup de cient??fics va desmentir totalment a la NASA demostrant que en la roca hi havia minerals d'aparen??a semblant a alguns microorganismes (llepa-les), per?? amb un origen qu??mic i sense res a veure amb la vida.
[edita] Vegeu tamb??
- Sat??l??lits de Mart: Fobos i Deimos
- Planeta
- Mars Pathfinder
- Spirit
- Opportunity
- Exploraci?? de Mart
- Cerberus Fossae
- Gillevinia straata
- Bandera de Mart
Sistema solar |
---|
![]() |
Sol ??? Mercuri ??? Venus ??? Terra ??? Mart ??? J??piter ??? Saturn ??? Ur?? ??? Nept?? |
Plut?? ??? Cintur?? d'asteroides ??? Cintur?? de Kuiper ??? Eris ??? N??vol d'Oort
Sat??l??lits de Mart ??? Sat??l??lits de J??piter ??? Sat??l??lits de Saturn ??? Sat??l??lits d'Ur?? ??? Sat??l??lits de Nept?? |