Maduixera
De Viquipèdia
 |
TINGUEU PACIÈNCIA
Aquesta pàgina està sent editada com a part d'un projecte universitari del Grup d'Innovació Consolidat GIBAF de la Universitat de Barcelona amb estudiants de l'assignatura Botànica Farmacèutica en el curs acadèmic 2007-08, i té com a tema central les Plantes Medicinals. El professor responsable i tutor garanteix que finalitzada l'experiència amb els estudiants, es revisarà tot el que calgui per tal que la qualitat final sigui l'exigible i les polítiques i els estàndards siguin complerts, moment en què s'enretirarà la plantilla. |
Un (o més d'un) viquipedista treballa en l'edició de la present entrada, per la qual cosa és possible que trobeu defectes de contingut o de forma: a fi de coordinar la redacció, contacteu amb els col·laboradors més recents amb un missatge a la pàgina de discussió de l'article en qüestió abans de realitzar modificacions o substitucions importants.
El seu ús és temporal mentre l'usuari estigui editant l'article. No us oblideu de treure l'avís un cop estigui acabat, o bé es podrà treure després d'uns dies d'inactivitat.
 |
||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 maduixes silvestres
|
||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
|
Unes 35 espècies; vegeu text |
||||||||||||||
La maduixera és una planta herbàcia perenne, vivaç, estalonífera, de fulles trifoliades, de flors blanques i de fruits en núcula, disposats sobre receptacles carnosos i vermells, anomenats en conjunt maduixes. Poden tenir fins a cinc flors per planta, amb cinc pètals que es toquen, de color crema. Es de port baix i es multiplica vegetativament per estolons o sexualment a través de llavors. La temperatura òptima de creixement és 10-13ºC a la nit i 18-22ºC durant el dia. A l'hivern ralentitza el seu metabolisme i quan va arribant l'estiu dona la màxima esplendor de fruit. Arriba a assolir una alçada entre 5 i 30 centímetres.
Les espècies de maduixa són originàries de les regions holàrtica i neotropical. Es fa en boscs o llocs ombrívols. En estat silvestre, es pot trobar en totes les zones temperades de l'hemisferi Nord. És conreada pels seus fruits, però ha estat quasi totalment substituïda per la fraga, d'origen nord-americà. La maduixera (Fragaria vesca) es troba en estat silvestre a gran part d'Europa inclosa Islàndia, però només a la part nord de la Península Ibèrica. Generalment la tenim a la zona eurosiberiana i a zones temperades de l’hemisferi nord, ja que té gran capacitat d’adaptació a molts climes. És propicia dels terrenys arenosos (de roca calcària) i profunds, sempre que estiguin ben drenats. La varietat cultivada podem trobar-la a tot el món, ja que és possible adaptar-la als diferents factors externs que requereix.
Als Països Catalans manca a les Balears i només es troba al nord del País Valencià de 1.000 a 1.600 metres d'altitud. Al Principat de Catalunya la podem trobar a les quatre províncies.
La forma vital segons Raunkjaer és l'hemicriptòfit, ja que els meristemes es troben just arran de terra en l'estació desfavorable.
Les principals subespècies de la maduixera són:
- Fragaria vesca subespècie americana
- Fragaria vesca subespècie bracteata
- Fragaria vesca subespècie vesca
Taula de continguts |
[edita] Descripció
És una planta perenne i herbàcia amb pilositat de tipus pubescent degut a que presenta pèls curts i suaus.
La tija és de tipus epígea (es desenvolupa a l’aire), de mida reduïda (per la qual cosa s’anomena corona) i prima amb escames foliars. En diversos punts li sorgeixen els estolons que donaran lloc a noves plantes.
La rel és fasciculada i se’n distingeixen rels primàries (més grosses i de color cafè fosc) i rels secundàries (més primes i de color marfil). La seva forma és cònica, i poden arribar a una profunditat que oscil·la entre els 40 i els 80 centímetres.
La fulla és simple, trilobulada, peciolada i amb una divisió de marge dentada. La textura és herbàcia per la part superior i de naturalesa sedosa pel revers. La seva nervadura és pennada.
Podem trobar flors perfectes (hermafrodites) que tenen òrgans masculins i femenins (estams i pistils respectivament) o imperfectes (unisexuals), amb un sol òrgan femení o masculí. Les flors blanques s'organitzen en inflorescències cimoses, de tiges no modificades, en les que una bràctea substitueix en cada nus a una fulla mentre que la gemma axil·lar d’aquesta es desenvolupa en una branca secundària o eix de la inflorescència.
La flor és de simetria actinomorfa. El periant està composat per un calze de cinc sèpals i la corol·la està formada generalment per cinc pètals de color crema. Aquests pètals son de forma variable (el·líptics, arrodonits...)
A l'androceu hi ha nombrosos òrgans masculins, anomenats estams, composats cadascun per un filament de longitud variable que sosté les anteres (contenen el pol·len). Les anteres estan disposades en tres verticils, fonamentalment en múltiples de cinc i poden arribar fins a quaranta, inserits en la perifèria del receptacle, un òrgan que té forma de copa invertida. Tenen un calze de cinc peces esberlades, cinc pètals arrodonits, nombrosos estams i pistils.
El gineceu està composat per nombrosos carpels lliures localitzats en la zona axial del receptacle floral. De cadascun sorgeix un estil lateral que finalitza en un estigma engruixit.
L’ovari és súper i la concrescència és pluricarpel·lar de tipus apocàrpic.
Quan fructifica el receptacle floral, augmenta de mida fins a arribar als 10 o 17 mm adquirint forma ovoide i color vermell intens. Sobre el receptacle es disposen nombrosos aquenis d’uns 0’8 mm, que són en realitat els autèntics fruits, formant-se un eteri de olor vermell, dolç i aromàtic. El fruit, anomenat maduixa, és el resultat de la agregació de molts carpels secs diminuts sobre un receptacle hipertrofiat de color vermell escarlata.
La planta pol·linitza tant per insectes com pel vent.
Les maduixes contenen gran quantitat d'àcids orgànics i vitamina C, substàncies minerals i sucres pel que és molt apreciat pel seu tast i les seves aplicacions en medicina. Altres components actius són: pigments, olis essencials, tannins i flavonoides. Tenen un gust dolç i àcid.
[edita] Conreu
Les maduixeres que es conreen habitualment són plantes no híbrides de les espècies Fragaria vesca (maduixera europea)o Fragaria virginiana (maduixera nord-americana). El maduixot és, en canvi un híbrid.
A les zones fredes, les maduixes solen plantar-se al principi de la primavera, i a mitjans d'estiu, o més tard als llocs més càlids. Les plantes formen el fruit a la primavera de l'any següent, entre març i agost, i la resta de mesos de l’any es ralentitza el seu creixement. Hi ha varietats que produeixen a la tardor una segona collita de fruïts més petits. Gairebé tots els maduixers es multipliquen mitjançant estolons els quals es formen en uns dos mesos després de l'estació de l'any de plantació.
La maduixera té una vida mitja de 4-5 anys, però quan és cultivada per extreure’n rendiment econòmic només és útil durant dos anys, ja que després es torna feble i vulnerable davant plagues i insectes, i per això s’han de treure del camp de recol·lecció i substituir-les per noves. La recol·lecció es realitza evitant les hores més caloroses del dia per a que es conservin millor i mai s’emmagatzemen o transporten en grans recipients per evitar l’aplanament.
Són paràsits del maduixer insectes com el borinot de la rosa, que forada les fulles i posa ous a les flors; el piral de la vinya i els minadors de les fulles.
[edita] Aplicacions terapèutiques i culinàries
El rizoma, l'arrel i les fulles composen la droga (part utilitzada).
A les fulles, els principis actius que trobem són tannins condensats, flavones, flavonoides, leucoantocianòsids, traces d’oli essencial, petites quantitats d’àcid ascòrbic, alcohol tripèrnic: fraganol, sals potàssiques. L’arrel presenta tannins catèquics (12%) i pirogàl·lics; alcohol tripèrnic: fraganol, sals potàssiques. Als fruits trobem abundants derivats antociànics, oli essencial, pectina, heteròsid (fragaròsid).
Les fulles i les arrels s'utilitzen en infusions i són diürètiques i astringents (per seu alt contingut en tanins). Els tannins donen una acció astringent (antidiarreica i hemostàtica local) i les sals de potassi una acció diürètica. Degut a la composició present en fulles, pot utilitzar-se en diarrees, enterocolitis i en estats en els que es requereix un augment de la diuresi, com és el cas d’afeccions genitourinàries ([cistitis], ureteritis, uretritis, pielonefritis, oligúria i urolitiasis), hiperazotèmia, gota, hipertensió arterial, edemes i sobrepès acompanyat de retenció de líquids.
En ús tòpic s’utilitzen els components de les fulles per a ferides i ulceracions dèrmiques, bucals o corneals, blefaritis, conjuntivitis, parodontopaties, faringitis, èczemes, eritemes, prurits i vulvovaginitis.
La ingesta del fruit combat la fragilitat capil·lar, les varius i les hemorroides. També s’empra per aliviar la reuma i l’artritis. Degut als seus derivats antociànics, ajuden a l’absorció de la vitamina C (efecte vitamínic P).
No obstant, també presenta certes contraindicacions pel que fa a les fulles davant la gastritis i la úlcera gastroduodenal. Això es deu a que els tannins poden irritar la mucosa gàstrica. Els efectes secundaris que se li atribueixen per via interna són una coloració vermellosa de la orina i les femtes (per la eliminació de pigments) encara que no té una patologia rellevant. Per altre banda els fruits contenen glicoproteïnes que poden provocar al·lèrgies en persones hipersensibles. Sempre que s'empri aquesta planta cal assegurar-se de que fulles i fruits provenen de cultiu biològic (la producció agrícola intensiva requereix l’aplicació freqüent d’insecticides i herbicides. En definitva es pot dit que la toxicitat no és de gaire importància en aquesta planta, tot i que a les fulles pansides si que presenten certa toxicitat.
[edita] Aplicacions culinàries
Quant a les aplicacions culinàries, les maduixes s'utilitzen per preparar melmelades i postres. Tradicionalment, s'han utilitzat per donar color a merengues, nates i batudes amb llet per a l'elaboració de gelats. És habitual menjar-se-les amb nata, sucre o regades amb moscatell.
S'aprecien molt pel seu contingut en vitamines i minerals i les seves propietats reconstituents i depuratives.
Les seves fulles s'utilitzen per aromatitzar guisats de carn. També per a preparar un té depuratiu i calmant que, tot i que tenyeix la orina de un color vermellós, no té contraindicacions.
[edita] Bibliografia
- VV.AA., Botànica, Ed. McGrawHill-Interamericana, Madrid 2003
- P. Font Quer, Diccionario de botánica, Ed. Labor, Barcelona 1982
- Murray W. Nabors, Introducción a la botánica, Ed. Pearson, Madrid 2006
[edita] Enllaços externs
- www.rednaturaleza.com/plantas
- www.botanical-online.com
- www.zonaverde.net/fragariavesca.htm
- www.fichas.infojardin.com/hortalizas-verduras/fresa-fresas-freson-fresones-frutillas-fresales.htm
- www.superbherbs.net/alpinestrawberry.htm
