Llotja de la Seda
De Viquipèdia
| Llotja de la Seda | |
 Saló columnari o Sala de Contractació. |
|
| Documentació | |
|---|---|
| Tipus | llotja |
| Arquitectes | P Comte J Ivarra J Corbera D Urteaga |
| Començament | 1482 |
| Acabament | 1548 |
| Localització | València |
| Estil | Gòtic català |
| Materials utilitzats | pedra i fusta |
| Sistema constructiu | arquitravat i voltat |
| Vistes | |
| Planta | 51,47 x 39,10 |
 Unesco |
|
| Tipus | Cultural |
| Criteris | (i), (iv) |
| ID | 782 |
| Regió | Europa i Amèrica del Nord |
| Any | 1996 (20a sessió) |
La Llotja de la Seda, Llotja de València o Llotja de Mercaders és un edifici civil d'estil tardogòtic de la ciutat de València, construït entre el 1482 i 1548.
[edita] Patrimoni de la Humanitat
La llotja (popularment anomenat llonja, a València) és un símbol de la puixança i riquesa del Segle d'Or (Segle XV) de la Ciutat i Regne de València. Sanchis Guarner la defineix com "l’edifici públic més famós, bell i característic de la València hanseàtica, es a dir, dels burgesos mercaders" i la qualifica com "un dels millors monuments del gòtic civil de tota Europa". Joan Francesc Mira en diu que és "una impecable meravella, orgull de la ciutat i dels mercaders que la van construir". La UNESCO declarà la Llotja de la Seda Patrimoni de la Humanitat el cinc de desembre de 1996 pel seu extraordinari valor universal en tant que "exemple totalment excepcional d’un edifici secular en estil tardogòtic, que il·lustra de manera esplèndida el poder i la riquesa d’una de les grans ciutats mercantils de la Mediterrània" (cita traduïda del text original en anglés [1]).
[edita] Precedents. La Llotja de l'Oli
Vora l'actual plaça de la Companyia, darrere de l'actual llotja, existia una d'anterior que, segons Sanchis Guarner, està documentada des d'abans del 1341 i rebia el nom de Llotja de l'Oli. Aquesta llotja, segons el mateix autor, era parcialment oberta, és a dir, responia a la tipologia de loggia italiana (edifici obert per un o més costats, sustentat per arcs o columnes). La Llotja de l'Oli no només s'emprava per al comerç d'aquest producte, sinó per a tot tipus d'operacions mercantils.
La prosperitat mercantil assolida per la ciutat de València durant el segle XV motivà que el 1469 els Jurats del Consell Municipal decidiren bastir una nova llotja “Molt bella e magnífica e sumptuosa, que sia honor e ornament d'aquesta insigne Ciutat, e los mercaders de la qual e altres havents voluntat de comerciar, tinguen afectió per exercitar-ne en l’art mercantívol e fer naus, de què en resultarà grandíssim benefici”.
Tanmateix, la primera pedra no es col·locà fins al 1482, i les obres, costejades per la ciutat, no s’iniciaren fins al 1483, com sabem gràcies a la inscripció que hi ha a l’escut de la Ciutat i que es troba al cantó dels carrers de Pere Comte i de la Llotja, on diu que “La noble ciutat i leal de Valencia ab cor [voluntat] de acabar la mia excellencia me ha començat a cinch de Febrer del any que corrent se comta en ver MCCCCLXXXIII [1483]”
[edita] Casa il·lustre per al bon comerç
Per bastir la nova llotja es compraren i enderrocaren vint-i-cinc cases pròximes al mercat. L'encarregat de la construcció, que seria en pedra calcària, fou el prestigiós mestre pedrapiquer gironí Pere Comte, també escrit amb la grafia Pere Compte, ajudat pel guipuscoà Joan Ivarra (Iborra, segons Sanchis Guarner).
En només quinze anys (1483-1498) Pere Comte i els seus ajudants foren capaços d'acabar Sala de Contractació, cos principal de l'edifici. Així consta en una franja blava que corre pels quatre murs de l'esmentada sala, i que proclama en lletres daurades la següent inscripció (per duplicat, una primera vegada sobre els murs sud i oest, i una segona sobre els del nord i l'est):
Inclita domus sum annis aedificata quindecim. Gustate et videte concives quoniam bona est negotiatio, quae non agit dolum in lingua, quae jurat proximo et non deficit, quae pecuniam non dedit ad usuram eius. Mercator sic agens divitiis redundabit, et tandem vita fructur aeterna.
Que es podria traduir per:
"Sóc una mansió il·lustre, construïda en quinze anys. Tasteu i vegeu, conciutadans, com és de bona la negociació, que no du engany a la llengua, que jura al proïsme i no falta al jurament, que no li deixa diners amb usura. El comerciant que així actue s’enriquirà amb abundància, i a la fi gaudirà de la vida eterna."
A més a més, aquesta inscripció, segons Joan Francesc Mira, demostra que "no calia ser purità, protestant o germànic per establir les bases del bon comerç i de la unió de l'ètica i l'economia: ací hi ha un ideal de perfecció convertit en pedra, una cosa ben rara. A la sala, encara hi ha les taules on es tancaven, molt sovint només de paraula, contractes inexpugnables i honrats."
Vista des de la plaça del Mercat, la part dreta de l’edifici correspon a la llotja pròpiament dita o Sala de Contractació o Saló Columnari (1483-1498); a la seua esquerra s’alça la torre central, de la mateixa època, i encara més a l’esquerra el Consolat de Mar, que s’hi afegí posteriorment (1498-1548).
[edita] Saló Columnari o Sala de Contractació
Per fer la llotja pròpiament dita o Sala de Contractació Pere Comte s'inspirà en la llotja de Palma, feta per Guillem Sagrera el 1448, el qual, al seu torn, s'havia inspirat en l’aula capitular del convent de Sant Domingo de València, de començament del XV.
La llotja de València, però, presenta una mida i una ornamentació més gran que la mallorquina. La de València destaca per la riquesa de decoració flamígera a les finestres, per les portes monumentals amb arcs conopials, i per les petites escultures i les 28 gàrgoles, sovint amb escenes satíriques o obscenes. A més hi ha profusió d'escuts amb les barres del Rei d'Aragó, entre els quals destaquen el de la clau de volta central del Saló Columnari i, sobretot, els que es troben als cantons de la plaça del Mercat i del Doctor collado, envoltats d'àngels.
El Saló Columnari o Sala de Contractació es divideix en tres naus longitudinales (de 36 m de fons) i cinc naus transversals (de 21 m d'ample), amb volta de creueria (a una alçària de 17,5 m) sostinguda per huit columnes helicoidals exemptes, dotze mitges columnes adossades als murs i quatre quarts de columna contra els angles. De les columnes helicoidals, d'11 metres d'alçària, ixen feixos de nervis que formen els arcs de creueria de la volta, i hi donen apariència de palmera.
Alguns han volgut veure en aquest edifici, concebut com a temple al comerç, un caràcter simbòlic, una representació del paradís, on les columnes serien els arbres -les palmeres- i la volta la cúpula celest, que ara es mostra com a pedra nua, però que originalment estava pintada de blau amb estreles daurades [2].
En tant que centre mercantil de la ciutat, el Consell de la Ciutat decidí instal·lar al Saló Columnari la Taula de Canvis i Depòsits, entitat bancària de prestigi per la seua solvencia i volum d’operacions bancàries.
[edita] La torre inacabada: presó i capella
Des del Saló Columnari hi ha una escala de caragol per accedir a la torre. Per falta d’acondicionament aquesta no es pot visitar, com tampoc l’escala, que és un treball de virtuosisme de Pere Comte, que demostrà el seu domini de les tècniques arquitectòniques. Aquesta esplèndida escala té els graons adossats al mur cilíndric que l'envolta, i li manca per tant l'eix central. Vista des de baix ofereix una perspectiva bellíssima i alhora sorprenent. L’escala comptava originalment amb 110 graons, però en la restauració duta a terme entre 1885 i 1902 per l'escultor Josep Aixa i l'arquitecte Antoni Ferrer[3] se li n'afegiren 32, per tal com es considerava que la torre havia quedat inacabada.
La torre és quadrangular i, més o menys, un terç més alta que la resta de l'edifici. El restaurador Josep Aixa li afegí els merlets que hui dia presenta, inspirant-se en les cobertes emmerletades de la Sala de Contractació i del Consolat del Mar.
Els pisos de dalt de la torre es destinaven a presó per a mercaders morosos en els seus pagaments, mentre que la planta baixa era la capella (1484-1486), atribuïda a Juan Guas, la qual compta amb una volta de creuria estrelada ben original, que sí que es pot visitar. Aquesta volta consta de huit petites claus amb escuts de la ciutat i àngels músics alternant-se i envoltant una imatge de la Mare de Déu de la Misericòrdia que es troba en la clau de volta central. El 1465 s’havien agrupat sota l’advocació d’aquesta Mare de Déu la confraria dels fabricants de seda.
[edita] El Consolat de Mar
A l’esquerra del pati es troba el Consolat de Mar, institució creada el 1283 on els jutges o els cònsols de comerç celebraven sessions sobre assumptes marítims i mercantils. Començat per Pere Comte, représ a la mort d'aquell el 1506 per Joan Corbera i finalitzat el 1548 pel guipuscoà Domingo Urtiaga, aquest consolat és de planta rectangular i d'estil renaixentista i fou literalment adossat al costat ponentí de la llotja original.
La planta baixa del Consolat, que s'utilitza per a exposicions i audiovisuals, compta amb un interessant sostre d’estil renaixentista. S'hi accedeix des del Pati dels Tarongers o des de la Capella.
A la primera planta, on es troba la Cambra Daurada, s’accedeix a través d’una escala monumental de carreus des del Pati dels Tarongers. Aquesta cambra està ornamentada per un sostre gòtic -fet pel mestre d'obra de vila Joan del Poyo(1418-1428)- restacat de l'antiga Casa de la Ciutat en ser aquesta enderrocada durant el segle XIX. Fou encaixat de manera molt satisfactòria a la Cambra Daurada cap a l’any 1921. Aquest sostre, de fusta policormada i de tal fama que vingué el propi Alfons el Magnànim a inaugurar-lo, posseeix centenars de peces de caràcter zodiacal, bèl·lic, grotesc, quimèric, vegetal, musical i heràldic, doncs l'escut de la ciutat de València (el romb quadribarrat) es repeteix desenes de vegades.
Més interessant encara és el fris exterior de finestres conopials de la part superior del Consolat, amb quaranta medallons de pedra que representen reis, emperadors i altres personatges de prestigi. Ací es veuen les influències renaixentistes del Consolat de Mar, concebut com un temple de la fama, idea que es remunta l’Antiguitat clàssica i que es reprén amb el Renaixement.
[edita] La Llotja a la plaça del Mercat
Segons Joan Francesc Mira el pla o la plaça del Mercat de València, format per la Llotja de la Seda, el Mercat Central i Sant Joan del Mercat, “és un dels òrgans essencials del cos d’aquesta ciutat”. El gironí Pere Comte construí la llotja gòtica a la darreria del XV; els llombards Jacobo Bertessi (de Cremona) i Antonio Aliprandi (de Milà) afegiren el recobriment barroc a Sant Joan del Mercat al final del XVIII; i els arquitectes barcelonins Alexandre Soler i March i Francesc Guàrdia i Vial bastiren el modernista Mercat Central al començament del XX. Joan Francesc Mira diu d’aquest conjunt tan aparentment heterogeni que “no se sap com, els tres edificis fan l’efecte de ser exactament com han de ser i ocupar el lloc que han d’ocupar, un davant o al costat de l’altre, com si haguera estat i haguera de ser sempre així”.
[edita] La Llotja i la seda
El nom que rep l’edifici de “Llotja de la Seda” deriva del fet que aquest teixit fou des del segle XIV al XVIII la indústria més potent de la ciutat. En el XIV ja hi havia seders locals, majoritàriament jueus, i mes tard conversos, agrupats el 1465 en la confraria de la Mare de Déu de la Misericòrdia, sota l’advocació de la qual està la capella de la Llotja construïda entre 1484 i 1486.
Alhora que s'estava bastint la Llotja de la Seda (1483-1498), la indústria sedera de València conegué un gran auge, traduït en els 293 mestres seders censats a la ciutat el 1487, segons Antoni Furió (p. 209). Segons aquest mateix autor (p. 347-348) al final del segle XVII tant important era la seda en les transaccions comercials que la Llotja de Mercaders passà a ser coneguda com de la Seda. La segona meitat del XVIII fou el moment de màxima esplendor: 25.000 persones es dedicaven a la seda a València Ciutat[4], que comptava amb més de 3.000 telers. Però a partir de 1790 començà l'ocàs de la indústria sedera de València, que mai més torna a reeixir (p. 411). No obstant això, la llotja ha mantingut el seu nom tradicional fins als nostres dies, en homenatge a la que fou puixant indústria valentina durant tants segles.
[edita] Galeria fotogràfica
|
|
|
|
[edita] Referències
Furió, Antoni: Història del País Valencià. Edicions Alfons el Magnànim, Generalitat Valenciana, València, 1995 (planes 209, 286, 347-348 i 411).
Mira i Casterà, Joan Francesc: València per a veïns i visitants. Bromera, Col·lecció Grans Obres, Alzira. Segona edició, maig del 2007, planes 82-84.
Sanchis Guarner, Manuel: La Ciutat de València. Ajuntament de València, València. Cinquena Edició 1989, planes 192-195.
[edita] Enllaços externs
- Fitxa de la Llotja de la Seda de València a la web de UNESCO (en anglés)
- La Llotja dels Mercaders. GothicMed. Un museu virtual d'arquitectura gòtica mediterrània (en castellà)
- Llotja de la Seda (en castellà)
|
|||
| Ajuntament | Centre Arqueològic de l'Almoina | Banys de l'Almirall | Basílica | Centre Cultural de la Beneficiència | Biblioteca Valenciana i Palau de Sant Miquel dels Reis | Bioparc | Catedral | Centre del Carme | Ciutat de les Arts i les Ciències de València | Col·legi del Patriarca | Convent de Sant Domènec | Generalitat | Institut Valencià d'Art Modern | Llotja de la Seda | Museu de Belles Arts de València | Museu de Prehistòria de València | Museu Valencià d'Etnologia | Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat | Museu de la Ceràmica i Palau del Marqués de Dosaigües | Oceanogràfic | Octubre Centre de Cultura Contemporània | Palau de Benicarló | Palau de la Música de València | Porta de Quart | Porta de Serrans | Santa Caterina | Sant Joan de l'Hospital | Sant Joan del Mercat |
