Llengua de signes valenciana

De Viquipèdia

La llengua de signes valenciana (sigles: LSCV o LSPV) és un llenguatge signat utilitzat per més de 15.000 persones al País Valencià, la gran majoria com a persones sordes. Segons alguns lingüistes, la LSCV i la llengua de signes espanyola (LSE) són dues variants d'una mateixa llengua^[1], mentres que altres ho defineixen com a dialectes amb una important grau de variació i, per tant, tenen entitat com per a tenir gramàtiques diferents ^[2], com passa amb la llengua de signes catalana.

La semblança lèxica entre la LSCV i la LSE es troba al voltant del 70% del vocabulari, entre la LSCV i la LSC es troba prop del 65%, mentres que entre la LSC i la LSE el percentatge és del 70%. Per tant, lingüísticament es consideraria que totes tres es troben en una frontera en què, per una banda, poden ser dialectes d'un estàndar inexistent o bé, per altra banda, poden ser diferents llengües que pertanyen a una mateixa família^[3], segons l'únic estudi dialectològic publicat fins la data sobre variants de llengües de signes a Espanya, realitzat pel lingüista Stephen Parkhurst i editat per Promotora Española de Lingüística.

Les entitats de persones sordes del País Valencià, com per exemple FESORD, en canvi, fins ara no s'han possicionat formalment sobre aquesta qüestió, però sovint el definixen com a "Llengua de Signes en la Comunitat Valenciana", tal com s'esmenta als seus materials didàctics^[4]. De fet, FESORD disposa d'un "Centre Referent de Llengua de Signes de la Comunitat Valenciana" (CR-LSCV) des d'on treballa com a autoritat normativa de facte de la llengua de signes valenciana. A més a més, per aquest objectiu, ha establit convenis amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb RTVV i amb les Cortes Valencianes. El primer diccionari sobre LSCV, i únic fins la data, s'inclou en el Curso de lenguaje mímico valenciano^[5] publicat en 1982.

A més a més, el País Valencià és la primera Comunitat Autònoma de l'Estat espanyol en donar recolzament a la llengua de signes al seu Estatut d'Autonomia (2006), de manera que a l'Article 16 hi diu: "La Generalitat garantirà l'ús de la llengua de signes pròpia de les persones sordes, que haurà de ser objecte d'ensenyament, protecció i respecte.". En el mateix sentit, ací també s'observa que no s'especifica quina LS es refereix. No obstant això, a l'aprovació d'una Llei autonòmica del Sector Audiovisual s'hi esmenta específicament la LSE com un dels recursos per a superar les barreres de comunicació per a les persones amb sordesa.

Es desconeix la seua evolució lingüística anterior, però l'orígen remot més conegut es troba a les escoles de sords fundats en València a les acaballes del segle XIX. Les influències d'altres llengües de signes és gairebé irrelevant, destacant-se principalment alguna influència lèxica de la LSE a la ciutat d'Alacant, si bé no hi han prou estudis al respecte. Per altra banda, hui dia, la utilització de la LSCV es limita al pla de les comunicacions informals, dels tràmits administratius, i una reduïda presència puntual als mitjans de comunicació, principalment en esdeveniments públics o institucionals. Encara no s'ha introduït en àmbits on segueix absent, com ara l'ensenyament, si bé existixen diversos centres acadèmics gestionats per FESORDS on s'hi impartixen cursos d'aquesta llengua.

[edita] Enllaços externs

• FESORD CV (Federació de Persones Sordes de la Comunitat Valenciana)
• Blog d'un sord valencià on sovint hi parla sobre aspectes lingüístics de la LSCV

[edita] Per a aprendre

• "¡A Signar!", CD-ROM Interactiu [1]. FESORD. València 1999. ISBN 84-605-9699-0.

[edita] Referències

1. ↑ Signolingüística, FESORD. Valencia 1999. Diversos autors. ISBN 84-931447-8-9.
2. ↑ Un estudio lingüístico: Variación de las lenguas de signos en España., Steven Parkhurst y Dianne Parkhurst. Revista Española de Lingüística de Lengua de Signos (RELLS), Madrid 2001. Promotora Española de Lingüística (PROEL).
3. ↑ Lexical Comparisons of Signed Languages and the Affects of Iconicity, Steven Parkhurst. Work Papers of the Summer Institute of Linguistics, University of North Dakota Session, vol. 47 (2003). SIL International
4. ↑ Sígname: para aprender Lengua de Signos en la Comunidad Valenciana., FESORD. Nivells elemental, mitjà, i superior. València 1998, 1999, i 2001 (respectivament). Diversos autors. ISBN 84-931447-2-X (obra completa)
5. ↑ Curso de lenguaje mímico valenciano, José Antonio Gómez Senent Andreu y Miguel Ángel Domingo. Edita FESORD. Valencia, 1982. Publica Universidad Nacional de Educación a Distancia. ISBN 978-84-300-6252-2.

[edita] Articles relacionats

• Llenguatge signat
• Dactilologia
• Comunitat sorda
• Sordesa
• Alfabet dactilològic
• Llengua de signes catalana

Aquest article sobre llengües i lingüística és un esborrany i possiblement li cal una expansió substancial o una bona reestructuració del seu contingut. Per això, podeu ajudar la Viquipèdia expandint i millorant la qualitat de l'article.