Llengua berber
De Viquipèdia
La llengua berber, llengua amaziga, amazigh o tamazight és un conjunt de parlars del nord d'Àfrica, de la família afroasiàtica o camitosemites. La parlen uns 12 milions de persones, principalment al Marroc i Algèria, però també tan al sud com a Burkina Faso i, en petites illes, fins a Egipte. El guanxe canari també és considerat un dialecte del berber. El nom "berber" té el mateix origen que la paraula bàrbar; per això els berbers demanen que s'anomeni al seu idioma tamazight, com ells en diuen.
En un principi s'escrivia usant un alfabet (abjad) propi anomenat tifinagh, derivat de l'antic libi-púnic, i conservat pels tuaregs. Aquest va ser gradualment substituït (però mai del tot) per, primer i durant poc temps, l'alfabet llatí i, després, per l'alfabet àrab. Al segle XX s'ha tornat a introduir l'escriptura en alfabet llatí, tot i que ara hi ha una revifalla de formes d'escriptures basades en el tifinagh.
Encara que la llengua utilitzada oficialment a l'escola sigui l'àrab clàssic, al carrer s'empra una mescla d'aquesta llengua i l'amazigh.
El fet que els berbers visquin en zones aïllades entre elles degut a la profunda arabització lingüística i cultural en moltes àrees tradicionalment berbers, i que alguns d'ells siguin nòmades (els tuaregs), ha afavorit la dispersió dels diferents dialectes del berber (o llengües berbers).
Amb la islamització dels berbers i la invasió de tribus àrabs orientals, el berber ha hagut de competir amb desigualtat amb l'àrab. Car, l'àrab clàssic, com a llengua de l'Alcorà, es considerava una llengua sagrada. A més a més, després de la independència dels països del nord d'Àfrica, l'àrab fou adoptat com a llengua d'estat, però el berber continuà marginat.
Des de la sagnant revolta popular de Cabília, l'any 1980, causada per una suspensió del govern d'una conferència sobre poesia berber, el moviment berber assolí unes dimensions polítiques i supranacionals. El 1994, Hassan II decidí introduir el berber a l'escola primaria. Però aquesta decisió mai no va arribar a completar-se. En el 2001, Mohamed VI creà l'Institut Reial de la Cultura Amazigh, objectius del qual eren definir una estandardització del berber, i promoure el seu ús.
Actualment, el berber s'estudia en 300 escoles, sobre tot de les zones berberòfones, i existeixen noticiaris televisius donats en les tres varietats marroquines. Tot i això, encara no és cap llengua oficial en cap estat.
L'ordre típic de la frase és verb, subjecte, objecte. Les paraules poden tenir diverses arrels que es combinen per crear significats més amplis. La t inicial és la marca del femení, com en el nom de la llengua tamazight, femení d'amazight.
Taula de continguts |
[edita] Varietats del tamazight
Dins del phylum afroasiàtic les llengües amazighes, originàriament esteses des de la marina Atlàntica fins a la zona dels oasis occidentals egipcis, són avui dia la llengua quotidiana d’uns 12 milions de persones escampades per Marroc, Mauritània, Mali, Txad, Níger, Burkina Faso, Algèria, Líbia, Tunísia i Egipte.
Hi ha quatre grups principals de varietats diatòpiques, grups que reflecteixen més aviat l'actual situació de dispersió geogràfica dels imazighen que no pas una veritable classificació lingüística sensu stricto. Aquests grups, amb el nombre de parlants nadius de cada varietat lingüística, són (Hayward 2000: 76):
- el parlars del nord-oest del Marroc, nord d’Algèria, Tunísia i Líbia: taxelhit o xluh (3.000.000), tamazight (3.000.000) i tarifit (2.000.000), tots tres al Marroc, taqbaylit o cabil (3.074.000) i taxawit o xàwia a Algèria.
- els parlars de Líbia oriental (awjilah, 2.000) i de l'oasi de Siwa a Egipte (siwa, 5.000).
- els dialectes dels nòmades de la regió Sàhara-Sahel (que abasta zones d’Algèria, Níger, Mali i Burkina Faso): tamahaqt o tamajeq, llengua dels tuaregs (25.000-76.000).
- la llengua dels zenaga (25.000), a Mauritània.
[edita] Articles relacionats
[edita] Bibliografia
- HAYWARD, R. J. (2000). “Afroasiatic”, in HEINE, B. i D. Nurse (2000). African languages. An introduction (pàg. 74-98). Cambridge: Cambridge University Press.
