Labicum
De Viquipèdia
Labicum fou una ciutat del Latium al peu de les estivacions nord-orientals del Mont Albà, a uns 20 km de Roma.
La llegenda diu que fou fundada per Glaucos, fill de Minos. Dionís en canvi diu que fou una colònia d'Alba Longa. Fou una ciutat de la lliga Llatina i apareix repetidament com a membre d'aquesta lliga. Es possible que fora ocupada algun temps pels eques (era la primera ciutat llatina a la frontera amb els eques), però històricament nomes es pot afirmar que sempre apareix com a ciutat llatina.
El 458 aC el seu territori fou assolat pel general dels eques Gracchus; el 418 aC la ciutat, que era aliada romana, es va passar als eques i va establir junt amb ells el camp de Mont Algidus però les forces combinades foren derrotades pel dictador romà Quintus Servilus Priscus i Labicum fou capturada al assalt. El senat romà va enviar a la ciutat una colònia de 1500 ciutadans romans que el 416 aC foren atacats pels eques però els van rebutjar sense ajut. El 383 aC el territori fou devastat pels praestins (habitants de Praeneste) que eren en guerra amb Roma. No torna a ser objecte de cap atac fins el 211 aC quant el territori fou assolat per Anníbal.
Després d'això ja no torna a aparèixer a l'història però encara va existir com a municipi si bé en decadència. Ciceró diu que era un ciutat pobre i decadent. Estrabó la descriu com a ciutat en ruïnes, i Plini el Vell parla també d'una ciutat que va existir però esmenta el ager Labicanus que era fèrtil i hi creixia el raïm.
Es creu que els seus habitants darrers es van establir a l'estació de la via Labicana anomenada Ad Quintanas, doncs el seu gentilici fou Lavicani quintanenses segons apareix a alguna inscripció.
Després d'algunes discussions va ser plenament identificada com l'actual vila de La Colonna (fundada al segle XI) on no queda cap resta antiga però a la rodalia de la qual s'ha trobat alguna inscripció
