La poesia dels segles XIV i XV
De Viquipèdia
Podeu ajudar a millorar aquest article afegint les citacions apropiades. És necessari per poder verificar, neutralitzar o editar i ampliar l'article. En cas contrari s'haurà d'eliminar del text posat en qüestió.
Després de més dos-cents anys de seguir les normes retòriques estrictes de la poesia trobadoresca, els poetes catalans deixen el provençal i comencen a escriure en català i reben influències d'altres cultures romàniques. El segle XV és el segle d'or de la literatura catalana. Però per diverses causes aquesta esplendor cultural no va tenir continuïtat. Cal remarcar que tots els grans literats d'aquest segle són valencians. L'explicació d'aquest fet és que al final del segle XIV al Principat les epidèmies i les guerres hi van provocar una decadència demogràfica i econòmica important; durant el segle XV València va experimentar un gran creixement econòmic i demogràfic i es va convertir en la capital econòmica de la Corona d'Aragó.
[edita] Els canvis de la història
El final de l'edat mitjana a Catalunya va ser un dels moments històrics més importants per al nostre país. Pere III el Cerimoniós, l'autor de la darrerra de les cròniques catalanes que es conserven, va tenir dos fills, Joan I i Martí l'Humà, però tots dos van morir sense descendència. L'any 1412 al Compromís de Casp Ferran I d'Antequera, nét del Cerimoniós, va ser proclamat rei d'Aragó: extinguida la línia directa del casal de Barcelona, una nova dinastia, la dels Trastàmara, començava a regnar a la corona d'Aragó.
A partir d'aquí, i potser amb el parèntesi del regnat d'Alfons el Magnànim, la cultura catalana va entrar en crisi progressivament i es va deixar seduir massa per la cultura castellana: aquest fet va desembocar, a la llarga, en una profunda decadència.
[edita] El segle d'or de la literatura catalana
Abans d'aquesta decadència anunciada, es pot dir que el segle XV és el Segle d'Or de la literatura catalana. Amb el centre cultural desplaçat a València i amb autors que pertanyien a la petita noblesa i a la burgesia, als segles XIV i XV la literatura catalana va assolir el moment més àlgid i, a més de poetes extraordinaris, com Jodi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella i Ausiàs March, també les novel·les que s'escriuen en català són d'una qualitat impressionant, en un moment en què el nou costum humanista pretenia abandonar el romanç per tornar a fer servir el llatí com a llengua de cultura.
I si al final del segle XV la literatura va assolir prou difusió per consolidar uns autors i uns lectors fidels va ser sobretot gràcies a un invent: la impremta. Recordem que, exceptuant la historiografia (les quatre grans cròniques), que pretenia deixar constància per escrit d'uns fets i d'uns sentiments patriòtics, es pot dir que tota la literatura medieval fins aleshores havia estat fonamentalment una literatura oral.
Ara els costums canvien. Una poesia com la d'Ausiàs March, per exemple, no és escrita per ser recitada en una festa o després en un sopar; és per ser llegida i interioritzada d'una manera molt íntima i personal. I una novel·la com el Tirant lo Blanc requereix un temps de concentració per ser llegida.
No és que els escriptors decidissin provocar aquests canvis, sinó més aviat a l'inrevés: ells són productes d'una època, d'una societat, i d'aquí neix la seva obra, passada pel sedàs d'una personalitat molt especial.
I la societat havia entès que l'home és el centre del món i la mesura de totes les coses, capaç de reflexionar sobre ell mateix, sobre els seus sentiments, sobre els seus desitjos, etc. Potser es pot pensar que som als orígens de la literatura psicològica?
[edita] L'acceptació del renaixement
Si la introducció de l'Humanisme es va produir gràcies a les traduccions dels clàssics fetes pels escrivans de la Cancelleria Reial i impulsades per Pere el Cerimoniós, va ser durant els regnats següents, el de Martí l'Humà i el de Ferran d'Antequera, que el moviment ideològic i cultural a què va donar lloc l'Humanisme, és a dir, el Renaixement, va començar a ser acceptat pels intel·lectuals catalans. Els canvis de les idees i de l'actitud moral es van reflectir aviat en la prosa en català, i més tard en la poesia.
Però si a Catalunya va començar a cristal·litzar aquest primer Renaixement, que va assolir la màxima esplendor durant el regnat d'Alfons el Magnànim, no podem parlar d'un segon Renaixement si no és a València durant els dos regnats següents, el de Joan II i el de Ferran el Catòlic.
[edita] València, nova capital cultural
Quan es produeix un canvi de capital cultural en un país no es pot parlar d'una causa concreta i única, i en aquest cas la situació és molt complexa. El fet és que durant els segles XIV i XV Barcelona va anar perdent pes cultural, i la capital es va anar desplaçant progressivamet a València.
Causes econòmiques i socials (pestes a Catalunya), religioses (els papes Borja eren valencians), polítiques (guerres civils a Catalunya i, sobretot, l'antipatia que la noblesa catalana sentia per la dinastia dels Trastàmara davant de la simpatia amb què la va rebre la noblesa valenciana) i estratègiques ( els ports valencians són més cèntrics per moure's pel Mediterrani), entre d'altres, devien provocar aquest desplaçament i aviat tota la noblesa valenciana va formar part de la vida cultural del país i es va relacionar estretament amb la cort, sobretot en el temps d'Alfons el Magnànim.
[edita] Un rei especial: Alfons el Magnànim
Després del canvi de dinastia que s'havia produït amb Ferran d'Antequera i de l'extinció del casal de Barcelona, va regnar Alfons el Magnànim. Casat amb Maria de Castella a la catedral de València, era un amant de la falconeria i de la caça, de la música i de la cançó. Per això es va envoltar de personatges d'armes de la noblesa, sobretot valenciana, però també de poetes cultes que escrivien, llegien, recitaven i fins i tot sabien música i cantaven els seus poemes o els d'altres poetes.
L'home d'armes que duia a dins el va portar a emprendre diverses expedicions per mar que partien sobretot de ports valencians: quan l'economia ho permetia feia armar estols de vaixells Mediterrani enllà per conquerir noves terres per a la Corona d'Aragó. I l'home culte feia que s'endugués a aquestes expedicions els músics i els poetes propers a la cort ( Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, etc.)
Fins que l'any 1421, en què es va decidir que ell era l'hereu legítim de les terres de Nàpols, hi va traslladar tota la cort. Per què a Nàpols? No hi ha una resposta única, però segurament hi van ajudar molt els nous aires que es respiraven a Itàlia amb el Renaixement. També hi va traslladar tota la vida cultural que l'envoltava, poetes catalans, i també molts poetes castellans. Si bé la riquesa i la renovació de la poesia catalana es van aconseguir gràcies al contacte amb la lírica italiana, la convivència amb els poetes castellans va provocar que els nostres poetes tendissin progressivament al bilingüisme català/castellà, sense oblidar que des de l'esplendor de l'Humanisme molts homes cultes del moment escrivien en llatí.
I quan al segle XVI l'anomenat segon Renaixement (la interpretació nacional que van fer del Renaixement les diverses literatures europees) va florir amb la seva més gran esplendor a tot Europa, aquí a Catalunya no va aconseguir evolucionar perquè s'havia iniciat la decadència de la llengua catalana.
[edita] La lenta introducció de la mentalitat renaixentista a la poesia
La idea de l'home com a mesura de totes les coses que havia portat el Renaixement es va reflectir de seguida a la prosa del segle XV en català, com veurem més endavant. Però els poetes vivien encara molt lligats a la tradició trobadoresca, amb uns esquemes retòrics molt fixos i uns temes que ja havien quedat anacrònics per a l'època. Fins i tot l'any 1323 s'havia creat l'anomenat Consistori de Tolosa en un intent de recuperar la poesia trobadoresca. Es tractava d'un certamen literari que premiava només poetes escrits encara en provençal i de temàtica trobadoresca o religiosa. Però a partir del contacte que alguns poetes van tenir amb la cort d'Alfons el Magnànim a Nàpols la poesia es va començar a renovar.
No es van renovar pas els poetes del Principat, lligats al Consistori per una poesia caduca, feixuga i sense qualitat literària, però sí els poetes valencians que havien acompanyat el Magnànim en les expedicions a Itàlia: ben aviat es va adonar que la poesia podia penetrar a l'interior de l'ésser humà. Parlem de poetes com Gilabert de Pròixita, Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joan Roís de Corella i, com a representant de l'Escola Satírica Valenciana, Jaume Roig.
[edita] La primera generació de poetes
JAUME MARCH I PERE MARCH: germans i alhora oncle i pare, respectivament, del poeta Ausiàs March, van escriure encara una poesia molt lligada a les fórmules trobadoresques, sense innovacions. GILABERT DE PRÒIXITA: també valencià, es mostra molt poc influït per la nova lírica italiana, no arriba a abandonar mai els tòpics de la poesia trobadoresca. Però és cert que la seva obra mostra influències de Dante i pel que fa a la llengua barreja el provençal amb el català. ANDREU FEBRER: nascut a Vic, va estar vinculat al rei Martí l'Humà com a alt funcionari de la cort. Va viatjar molt per tot Europa i durant el regnat d'Alfons el Magnànim va entrar en contacte directe amb la lírica italiana. Va traduir al català La divina Comèdia de Dante. Però si bé la seva poesia ja deixa entreveure els canvis que es preparaven, encara segueix els cànons trobadorescos. JORDI DE SANT JORDI: Va néixer a València i ja de ben jove va rebre la protecció d'Alfons el Magnànim, que li tenia una estimació especial. La seva poesia se centra en reflexions amoroses en què poques vegades s'allunya dels tòpics de la poesia trobadoresca. Malgrat la seva vinculació a l'amor cortès Jordi de Sant Jordi va anar més enllà de la tòpica concepció dels trobadors; no debades ja pertanyia al segle XV. Pel que fa a la llengua, representa el punt més alt de l'evolució de l'ús del provençal cap al català que van fer els poetes cortesans de l'època.
[edita] Ausias March
La família March estava molt ben situada dins la noblesa valenciana i era propietària de diverses possessions. El jove Ausiàs va créixer molt protegit i, educat pels millors tutors com a filla hereu d'una gran nissaga, va haver d'aprendre tant a ser un bon cavaller com un home de lletres, perquè en aquella època dominar l'art de la poesia era obligatori per a un bon cavaller.
Aviat es va sentir atret també per un art molt valorat a la cort, la falconeria. A l'edat escaient va ser nomenat falconer major pel rei Alfons el Magnànim, amb qui sempre el va unir una gran amistat.
El 1420 va prendre part en la primera expedició militar d'Alfons el Magnànim a Còrsega i Sardenya juntament amb Jordi de Sant Jordi i Andreu Febrer.
Després d'uns quants viatges pel Mediterrani, Ausiàs March és reclamat a les seves possessions , abandona la vida militar i es dedica a les explotacions familiars.
Es va casar quan tenia més de 40 anys i ho va fer amb una dona que també pertanyia a la noblesa valenciana: Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, que malauradament va morir pocs mesos després del casament. El matrimoni, doncs, no va tenir fills, però en aquesta època trobem documentats tres fills de March fora de matrimoni.
L'any 1443 es va tornar a casar, també amb una noble valenciana, Joana Escorna, d'una família molt rica, que va morir al cap de 9 anys de matrimoni. Quan va morir el 1459, havia fet testament on esmentava 5 fills naturals.
[edita] La poesia: característiques
Tot el que té de dolçor, de tendresa i de delicadesa la poesia de Jordi de Sant jordi, ho té de força i de passió la poesia d'Ausiàs March. 128 poemes s'enllacen i es deixen guiar per un fil conductor impressionant: l'amor. Ausiàs March és el gran poeta de l'amor de la literatura catalana.
Però el concepte de l'amor de March ja no és el de l'amor cortès, i ell és tan conscient d'aquest allunyament dels cànons trobadorescos, que fins i tot ens fa saber que escriu "leixant a part l'estil dels trobadors".
La llengua de què se serveix és un català ric i sense solucions provençals, i l'estil directe, sense concessions, sincer, provocatiu i fixat en versos decasíl·labs. Per comunicar al lector totes la passió que duu a dins utilitza d'una manera magistral llargues comparacions que a vegades ocupen tota una estrofa.
Les metàfores són tan crues que fan que la poesia es caracteritzi sobretot per la força de les imatges: les tempestes, el mar furiós, el vent, el toro, els combats, els malalts, la mort…
Tota la complexitat de l'ésser humà es reflecteix als seus versos. Amb uns objectius morals molt clars, sent una contradicció terrible davant l'amor : l'amor perfecte que ell ha idealitzat és un amor espiritual, pur ; però ell és humà i sap que la carn vol carn : això li genera un greu problema de consciència. Aquesta lluita interior l'aboca a una tristesa absoluta. I la tristesa i el desengany augmenten quan intenta trobar una dona que entengui les seves reflexions sobre l'oposició entre l'amor bestial i l'amor espiritual, perquè totes les relacions acaben sient un fracàs.
Davant de la incomprensió de les dames, Ausiàs opta per la soledat. En el fons, la seva poesia és el resultat de les reflexions d'un home que se sent sol, perquè ningú no entén l'amor com l'entén ell, el més gran amador. La seva poesia es converteix en una fugida, en un acte necessari per explicar-se ell mateix, per alliberar-se de totes les angoixes que no el deixen viure. Per això és abrupta, directa, contradictòria, molt personal, i encara que reculli els temes i els tòpics trobadorescos, els canvia radicalment i els fa seus.
Malgrat l'obra d'Ausiàs March gira ala voltant d'un eix central, l'amor, els estudiosos han coincidit a dividir els poemes en sis cicles segons els senyals, o sigui, segons les dames, reals o no, a les quals anaven destinats. Cada cicle presenta preocupacions diferents i maneres diferents d'enfrontar-se a una relació amorosa; al llarg d'aquests cicles hi ha una evolució del pensament d'Ausiàs, guiat per les experiències amoroses que anva vivint.
Sembla que cronològicament els cicles s'ordenen des de "Plena de seny" (19 poemes) i "llir entre cards" ( 35 poemes), que corresponen a la joventut del poeta, passant per "Oh foll'amor" (10 poemes) i "Amor, amor" (12 poemes), de l'etapa de maduresa, fins a "Mon darrer bé" (2 poemes) i "Bell.ab bon seny" (1 poema), de la darrera etapa de la producció d'Ausiàs.
Amb aquesta mena de ``mal noms´´ nomenava àusias March a les seues estimades. Plena de seny: és un amor no correspost. Llir entre cards: és un amor correspost i la dama esdevé la perfecció humana. Amor, amor: admet que ell tampoc és perfecte. És un amor molt més humà. Oh foll d'amor: és un amor violen i insultant. Recrimina a la dona la seua immoralitat. Mon darrer bé: dona que inspira un amor seré i confortable per al poeta en la seua maduresa. Cal parlar d'un poema diferent, el Cant Espiritual, en què el destinatari és Déu. És un llarg examen de consciència de 224 versos en què el poeta confessa que té por per la seva actitud amorosa impura, i que, posat que no és capaç d'actuar de cap altra manera, potser és millor morir.
