L'Esquella de la Torratxa

De Viquipèdia

Il·lustració del primer número per Apel·les Mestres

L'Esquella de la Torratxa va ser un setmanari satíric, republicà i anticlerical, fundat a Barcelona el 6 de maig de 1872. Va acabar la seva trajectòria al número 3.097, que aparegué el 6 de gener de 1939.

En la seva primera època, però, no va passar dels quatre números, i tampoc no els va superar en la segona època. La tercera i definitiva aparició va tenir lloc el 19 de gener de 1879. Duia el subtítol Periòdich satíric, humorístich, ilustrat i literari. Donarà al menos uns esquellots cada setmana.

Malgrat que no tenia un to tan polític com La Campana de Gràcia, va ser molt crític amb l'alcalde Rius i Taulet i l'Exposició Universal de 1888. Santiago Rusiñol, amb el pseudònim Xarau, signava uns glossaris més o menys escarnidors dels de Xènius a La Veu de Catalunya.

Durant molts anys, el seu títol fou La Esquella de la Torratxa, fins que el 1911 es normalitzà el seu títol. L'Esquella, així com La Campana de Gràcia, eren publicacions del llibreter Innocenci López Barnagossi. Nascut a Girona el 1829, s'establí a Barcelona, en un local de la Rambla del mig, on es dedicà a una fructífera activitat editorial. Edità els almanacs de El Tiburón i Lo Xanguet, i també els Sanglots Poetichs de Pitarra, així com les revistes satíriques Un tros de paper i Lo noi de la mare. El seu encert més gran, però, fou fundar La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa, les publicacions més longeves de la premsa catalana i dos títols emblemàtics de la sàtira de Catalunya. El seu fill Antoni i el seu net heretaren la Llibreria Espanyola i continuaren la seva tasca. Antoni López Benturas, el seu fill, i Antoni López Llausàs, el net que s'exilià a París i Buenos Aires per la guerra civil. Els López editaren moltes publicacions, almanacs, fulletons i novel·les.

L'Esquella és sens dubtes una de les publicacions catalanes més important de sàtira gràfica i escrita, i a les seves pàgines hi ha retratada a través de l'humor i la caricatura l'evolució de la societat catalana espanyola durant més de trenta anys. Per les seves pàgines hi van passar tots els dibuixants que tingueren a dir alguna cosa a la història de l'humor gràfic català d'abans de la guerra civil, i algunes plomes distingides de la literatura catalana, des de Santiago Rusiñol (que hi signava «Xarau»), a Prudenci Bertrana, Francesc Curet, Antoni Rovira i Virgili, Gabriel Alomar o Màrius Aguilar.

La Campana veié la llum el 1870 i a causa de la seva crítica municipal profunda, les autoritats van castigar la publicació a una suspensió d'un mes. L'editor, amb els mateixos col·laboradors va crear una nova publicació, L'Esquella, que tot just canviant el títol, aparegué just quatre números per suplir l'absència al quiosc de La Campana. Dos anys més tard la situació es repetí, i no fou fins el 16 de gener de 1879 que s'inicià la publicació normal i simultània de l'Esquella i La Campana. Durant més de trenta anys, el director d'ambdues publicacions fou el periodista Josep Roca i Roca. El relleu de l'editor Innocenci López el prengueren el seu fill i més endavant el seu net, que seguiren editant les dues publicacions.

Entre els dibuixants que hi col·laboraren hi destaquen l'Apel·les Mestres, Tomas Padró, Josep Lluis Pellicer, Manuel Moliné, Josep Segrelles, Llorenç Brunet, Josep Costa «Picarol», Joan G. Junceda, Jaume Passarell, Feliu Elias «Apa», Jaume Juez «Xirinius», Romà Bonet «Bon», Antoni Roca, Ricard Opisso, Rosa Riera o Isidre Nonell.

La Campana va desapareixer desprès dels fets del 6 d'octubre de 1934. Se n'havien publicat 3.403 números. L'Esquella va sobreviure, però a l'inici de la guerra civil fou confiscada per la UGT que n'encarrega la confecció al Sindicat de Dibuixants Professionals. La nova gestió, malgrat els problemes de la guerra fou un éxit i la darrera etapa del setmanari resultà brillant, plena de troballes humorístiques, i encetant un estil d'humor moderníssim, avançat al seu temps, que anys més tard triomfarà en publicacions europees. La redacció era formada per una nova generació de dibuixants: José Alloza, Pere Calders, Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Ernest Guasp i Jacint Bofarull. Tambè comptà amb col·laboracions d'Apa, Martí Bas, Nyerra, Graus, Narro, Goñi, Tona, Oxymel, Escobar, Alpresa, Friedfield, Graus, o Clavé.

[edita] Enllaços externs

• Colecció digitalitzada. Biblioteca de l'Ateneu Barcelonés

Podeu trobar més informació en els projectes germans de Wikimedia:
	[{{localurl:Commons:{{{Commons}}}|uselang=ca}} Commons].
	[{{localurl:Commons:Category:{{{Commonscat}}}|uselang=ca}} Commons].
	[[wikt:{{{Viccionari}}}|Viccionari]].
	[[q:{{{Viquidites}}}|Viquidites]].
	[{{localurl:Wikispecies:{{{Viquiespècies}}}|uselang=ca}} Viquiespècies].
	[[b:{{{Viquillibres}}}|Viquillibres]].
	[[n:{{{Viquinotícies}}}|Viquinotícies]].
	Viquitexts.
	[[:en:v:{{{Viquiversitat}}}|Viquiversitat]].