Joaquim Torres-Garcia
De Viquipèdia
Joaquim Torres-Garcia (Montevideo, 1875-1949) va ser pintor i escultor uruguaianocatalà.
De pare català, oriünd de Mataró, ben aviat es traslladà a Barcelona on estudià pintura a la Llotja i a l’Acadèmia de les Belles Arts. Més tard, es dedicà a la il·lustració de llibres i revistes, sense deixar mai la pintura. La seva obra és una evolució constant de tendències, del modernisme al cubisme i d’aquest al futurisme.
Entre 1904 i 1906, començà els assaigs de pintura mural al fresc a la capella del Santíssim de Sant Agustí de Barcelona. El 1890 la seva crida des de la revista "Empori" per a que els artistes catalans es giressin cap el Mediterrani en lloc de fer-ho cap a l'Europa del Nord, va contribuir a donar un caire concret al Noucentisme. El 1910 decorà el pavelló de l'Uruguai de l'Exposició Internacional de Brussel·les. El 1913 començà a pintar els plafons de la sala de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya, per voluntat expressa del president Enric Prat de la Riba, frescs -inacabats per desavinences de l'artista amb el succesor de Prat, Puig i Cadafalch- que són el conjunt més consistent del Noucentisme pictòric. Amb altres artistes, fundà el Col·legi Mont d'Or de pedagogia artística. Escriguí el primer llibre teòric, Notes sobre art (1913), seguit de Diàlegs (1915) i L'art en relació amb l'home etern i l'home que passa (1919).
Va establir amistat amb Joan Salvat-Papasseit amb qui col·laborà aportant il·lustracions de paisatges urbans barcelonins al llibre Poemes en ondes hertzianes, publicat el 1919. Aquell mateix any exposà unes discutides pintures i uns dibuixos cubistes i futuristes a la Galeria Dalmau.
El 1920 va anar a Nova York, on hi residí fins el 1922. Passà quatre anys a Itàlia i el 1926 s'instal·là a París, tot realitzant una remarcable tasca d'aglutinador d'artistes d'avantguarda, organitzant l'exhibició de l'obra de pintors refusats pel Salon d'Automne de 1926 i del grup abstracte Cercle et Carré, amb Mondrian, Kandinsky i Arp, entre d'altres. Féu una estada a Madrid entre 1932 i 1934, on propagà activament l'avantguarda, formant i impulsant la formació del Grupo de Arte Constructivo. Tornà a Montevideo, on aplegà els seus deixebles en el Taller de Arte Constructivo. Són remarcables els seus llibres Universalismo constructivo (1944), La recuperación del Objeto (1952) i la seva interessant biografia Historia de mi vida (1939).
Com a escultor, en destaquen les seves joguines de fusta, que començà a realitzar a partir de 1918 per als seus fills. D'aquestes, en destaca Home i ocell.
