Illa d'Eivissa

L'illa d'Eivissa, (38.98° N, 1.43° ECoordenades: 38.98° N, 1.43° E), és la més gran de les Illes Pitiüses i la més occidental de les illes de l'arxipèlag Balear, al centre-oest del Mediterrani occidental. Amb una longitud de costa de 210 km, en la qual s'alternen petits penya-segats amb cales d'arena, les distàncies màximes a l'illa són de 41 quilòmetres de nord a sud i de 15 quilòmetres d'est a oest, i té una morfologia força irregular, formada per multitud de petites muntanyes, de les quals la més alta és Sa Talaia –al municipi de Sant Josep de sa Talaia– amb 475 metres d'altitud. Amb un alt grau d'urbanització (sovint incontrolada), conserva algunes zones d'alt valor natural com són el parc natural de ses Salines, Cala d'Hort o els aiguamolls de ses Feixes. La seva economia depèn majoritàriament dels ingressos del sector turístic, l'activitat del qual està centrada en la temporada d'estiu. L'illa es divideix tradicionalment en Vila (nom tradicional de la ciutat) i Fora Vila, de la mateixa manera que Mallorca es divideix en Ciutat i Part Forana.

[edita] Geografia

De la mateixa manera que ocorre amb les altres Illes Balears excepte part de Menorca, l'illa d'Eivissa és fruit del plegament de materials dipositats al mar durant el secundari, produït durant l'orogènia alpina, al terciari. Ve a ser una continuació de les serralades Bètiques. Està formada per dos conjunts, un al sud-oest, format per les muntanyes de Sant Josep (on hi ha Sa Talaia) i al nord-est el conjunt format per Es Amunts i els turons o puigs de Santa Eulària. Entre ells queden dues badies, la badia de Portmany i la d'Eivissa, que són parcialment omplertes per materials sedimentaris formant el Pla de Portmany i el Pla de Vila. Unes petites elevacions a l'extrem sud de l'illa tenen per conseqüència l'aparició d'un altre pla sedimentari parcialment omplert que dóna una zona d'aiguamolls convertits per l'home en Ses Salines i que entra en contacte amb el Pla de Vila per la zona de Platja d'en Bossa.

El relleu resultant del seu origen és accidentat. Es tracta d'una illa de relleu muntanyós, si bé són elevacions suaus. Això obliga l'home a la construcció de feixes per aprofitar-la. La costa és en conseqüència accidentada també, alternant penya-segats amb petites cales i només hi ha grans platges a les zones que toquen els plans o les salines (Platja d'en Bossa, Ses Salines o Talamanca).

Les muntanyes eivissenques estan formades bàsicament per roca calcària, que doten l'illa d'importants aqüífers, avui dia sobreexplotats. L'illa compta amb l'únic riu de les Balears, el riu de Santa Eulària, que avui dia de riu en conserva només el topònim, ja què només porta aigua després de la pluja com tots els torrents. Però fins a mitjan segle XX el riu va portar aigua tot l'any, alimentant-se exclusivament d'aigües subterrànies i, de fet, encara discorre de forma subterrània.

La vegetació de l'illa és de bosc mediterrani. Està formada gairebé en exclusiva per boscos de pi blanc, sotabosc espès format per plantes arbustives xeròfits com la mata, l'estepa, el romaní o el coscoll. Pel que fa a la fauna, no hi ha presència de grans animals ni carnívors ni herbívors. Així hi destaquen els conills, rates i eriçons i entre els depredadors el falcó, l'olivassa (òliba) i la gairebé desapareguda geneta. Sí hi tenen gran presència els ocells. S'han de destacar Ses Salines, parc natural fet servir com a punt d'aturada per moltes aus en les seves rutes migratòries entre el nord d'Europa i l'Àfrica (cas dels flamencs). Al mar, l'illa compta amb importants prats submarins de posidonia oceanica, actualment amenaçats per la contaminació i presenta una gran biodiversitat.

[edita] Història

[edita] Prehistòria i Edat Antiga

Fins els anys 70 del S. XX es va pensar que l'illa d'Eivissa hauria estat deshabitada abans de l'arribada dels fenicis el S. VIII a. C. Però l'aparició de les pintures rupestres de la cova de Ses Fontanelles, junt a l'existència del monument megalític de Ca Na Costa a Formentera van fer que aquesta opinió canviés. Amb tot, actualment s'especula amb com hauria estat la població prehistòrica illenca ja què no se'n sap res i en tot cas, sí es sap que no eren baleàrics (els habitants de Mallorca i Menorca creadors de la cultura Talaiòtica). Els fenicis arriben a l'illa el S. VIII a. C. i s'estableixen al poblat de Sa Caleta (del qual en queden restes arqueològiques). El 654 a. C. funden la ciutat d'Eivissa al Puig de Vila i estableixen la seva necròpolis al Puig des Molins, que té més de 3000 hipogeus. Normalment els fenicis establien colònies a la costa per comerciar amb els pobles indígenes però no ocupaven el territori de l'interior. Això no ocorre a Eivissa, que va ser fortament poblada pels fenicis i que presenta restes importants a molts punts de l'illa. Destaquen els santuaris de S'Illa Plana i la cova des Cuieram. L'illa, sense recursos naturals llevat de les salines que ja es comencen a explotar, presenta per ells gran valor estratègic i és comercialment molt important. Els fenicis posen a l'illa el nom de YBSM (Ybosim o Ybusim) que vol dir “illa de Bes”, nan grotesc d'origen egipci, que passa a la mitologia fenícia elevat a la categoria de déu i que apareixia a la moneda encunyada a Eivissa. Durant la Segona Guerra Púnica (darreries del S. III aC) Eivissa passa a mans de Roma mitjançant el pacte i rep l'estatus de federada. Fins època imperial conserva els costums i tradicions i la seca amb moneda pròpia.

[edita] Edat Mitjana

Amb la caiguda de Roma Eivissa passa a dependre del regne dels Vàndals situat al nord d'Àfrica, juntament amb la resta d'illes de la Mediterrània occidental. A Eivissa això marca l'inici d'una “època fosca” de la qual se'n sap poca cosa. A mitjan S. VI dC l'emperador bizantí Justinià conquereix el regne vàndal i tots els seus territoris. Eivissa depèn dels bizantins fins el S. VIII, quan entra l'Islam a la península. En caure el califat de Còrdova el 1035 les Illes Balears passen a dependre de la taifa de Dénia i posteriorment s'independitzen formant el Regne de Mallorca.

La conquesta catalana d'Eivissa es produeix el 8 d'agost de 1235. L'illa d'Eivissa és conquerida per l'arquebisbe de Tarragona Guillem de Montgrí (amb col·laboració del seu germà Bernat de Santa Eugènia), el comte de Rosselló Nunó Sanç i l'infant Pere de Portugal, que havia estat comte d'Urgell. El primer ho fa com feudatari de Jaume I i després que la hi donés amb la condició de conquerir-la en un període de temps determinat. Els altres dos ho feien com a feudataris de l'arquebisbe. L'illa es divideix en quartons en funció de les tropes aportades a la conquesta: el Quartó de Ses Salines i el de Balansat per a Guillem de Montgrí, el Quartó de Portmany per a Nunó Sanç i el Quartó de Santa Eulària per a l'infant portuguès. Posteriorment el comte de Rosselló dóna el seu quartó a l'arquebisbe i l'infant el seu a Jaume I, amb la qual cosa passa a ser anomenat també Quartó del Rei. Pel que fa a la vila, queda com un domini conjunt dels co-senyors i per a ús militar del monarca si fos necessari. Per a organitzar l'illa es crea un òrgan comunal amb participació dels senyors per a tota l'illa més Formentera: la Universitat d'Eivissa. Aquest serà l'òrgan administratiu de l'illa fins a la Nova Planta.

Vegeu també:Conquesta catalana d'Eivissa i Formentera

[edita] Edat Moderna

Eivissa pateix des de la Baixa Edat Mitjana i fins el s. XVIII la pirateria berberesca, que deixa una gran marca en l'imaginari col·lectiu i en la literatura popular illenca i provoca el despoblament de Formentera. La primera conseqüència serà la creació d'un sistema de torres de defensa per tota la costa de l'illa. A més, les esglésies rurals d'Eivissa i les mateixes cases pageses es faran en llocs elevats i amb grans parets per protegir-se dels atacs de la pirateria. A més, durant el regnat de Felip II es construeixen les monumentals muralles que actualment rodegen la ciutat antiga d'Eivissa (Dalt Vila).

Durant la Guerra de Successió Eivissa es declara lleial a l'arxiduc Carles d'Àustria i és, de fet, l'últim territori a caure el 1715, ja què a les Illes no s'hi envià cap flota fins després de la caiguda de Barcelona i a Eivissa no s'hi envià res fins després de la caiguda de Mallorca. Les conseqüències a l'illa, igual que a Mallorca, seran molt menors que a Barcelona i no hi haurà forta repressió. El Decret de Nova Planta de les Illes Balears posa punt i final a la tradicional divisió d'Eivissa en quartons i amb un únic consell comunal, la Universitat. S'implanta el municipi castellà i es divideix l'illa en 18 municipis. Fora Vila el poblament a l'illa era absolutament dispers (cases pageses amb la seva terra al voltant), amb només petits nuclis de població a Santa Eulària des Riu i Sant Antoni de Portmany, així que es decideix urbanitzar l'illa. Es creen municipis “virtuals” sense cap nucli de població per tal d'intentar concentrar els pagesos. Aquesta distribució resulta ineficaç i finalment es decideix ressuscitar els quartons, dividint-se el territori de Fora Vila en els actuals quatre municipis. Es creen també durant el s. XVIII la majoria d'esglésies rurals, una per cadascun dels territoris que haurien d'haver estat municipis. Així, a Eivissa s'associa poble a parròquia i no a municipi.

El 1782 Carles III atorga a la vila d'Eivissa el títol de ciutat per tal de poder ser seu episcopal i desvincular-se de la seu tarragonina, de la qual encara es depenia com a conseqüència dels antics vincles feudals.

[edita] Edat Contemporània

El S. XIX Eivissa pateix un cert augment demogràfic, que en una illa de la seva pobresa provoca tensions socials al camp i obliga a l'emigració a Cuba i Alger.

Durant la Guerra Civil Eivissa queda en bàndol franquista. Entre el 8 d'agost i el 13 de setembre de 1936 l'illa passa a mans republicanes com a conseqüència del desembarcament del capità Bayo, que posteriorment aniria a Mallorca. A l'illa s'hi forma un Comitè de Milícies Antifeixistes depenent del de Barcelona i s'hi constitueixen ajuntaments republicans. Comença la repressió republicana, que acaba la nit del 13 de setembre (amb l'illa a punt de caure per la derrota mallorquina de Bayo) amb l'execució de gairebé un centenar dels presos del castell per part de milicians anarquistes vinguts de Barcelona. La tornada de l'illa a mans franquistes du una nova repressió, ara de l'esquerra, de la qual se'n desconeix el nombre de víctimes i exiliats. Tot just en els darrers anys s'ha començat a investigar la repressió franquista a Eivissa, una illa de clara majoria de dretes que ha viscut aquests episodis ignorant-los, com a molts altres llocs. L'illa havia patit tensions i violències al camp molt importants que expliquen l'esclat de violència produït durant la guerra, que va portar centenars de morts a una illa que aleshores rondaria els poc més de 40.000 habitants. La Guerra suposa la fi d'aquestes tensions i del mode de vida pagès tradicional en alguns aspectes (es deixa el Ball Pagès, el festeig tradicional...), si bé Eivissa seguirà essent una illa essencialment pagesa.

Els anys 60 i part dels 70 Eivissa es converteix en un centre important de la cultura hippie. Molts joves d'arreu del món viatgen a l'illa atrets pel seu mode de vida rural, molt allunyat del mode occidental. També artistes i intel·lectuals propers a aquesta cultura la visiten i hi fan actes.

Els anys 70 el moviment hippie deixa pas al turisme de masses i Eivissa pateix un canvi substancial, posant punt i final al mode de vida tradicional per a la majoria d'eivissencs. Aquest canvi arriba als 70, més tard del que ho fa a les altres zones mediterrànies d'Espanya. A més, s'hi produeix un boom migratori. En pocs temps molts peninsulars, especialment del sud d'Espanya, van a viure a Eivissa, de tal manera que els eivissencs són actualment minoria a l'illa. També s'hi produeix una certa emigració de ciutadans europeus, si bé és menor que a altres llocs i és especialment important a Santa Eulària. Els anys 2000 arriba a Eivissa l'allau migratòria d'estrangers nord-africans i llatinoamericans, com a la resta de l'Estat, amb cert retard respecte a les grans ciutats.