Glacera
De Viquipèdia
Les glaceres són acumulacions de neu que es formen damunt de terra per acumulació de nevades, als llocs on per l'abundància de precipitacions i les baixes temperatures la neu acumulada no arriba a fondre's completament.
[edita] Formació
Aquesta acumulació contínua fa que, en arribar la massa de neu compactada a un gruix determinat –molt variable depenent dels llocs–, es produeixi un desplaçament o lliscament del gel acumulat, a favor de la gravetat. Només si es fa palès aquest desplaçament, la massa gelada rep el nom de glacera.
Les glaceres actuals són formades totes –segons consideracions científiques– fa uns dos o tres milions d'anys, a la glaciació quaternària, al període anomenat Plistocè. Aquest període va registrar unes vint oscil·lacions climàtiques importants i la durada de cadascuna d'aquestes podria haver estat d'uns cent mil anys.
Més modernament, dels segles XV al XIX, es va fer notar –sobretot a l'hemisferi Nord– un període glacial breu però intens, amb un mínim de temperatures entre els anys 1650 i 1700. Tant és així que el clima de zones boreals ja colonitzades (Groenlàndia, Islàndia) va empitjorar molt notablement, i fins i tot va deixar alguns indrets com a inhabitables. Aquesta petita glaciació es coneix amb el nom de Petita Edat del Gel.
Hi ha teories que impliquen també els moviments de les plaques tectòniques i les diferències en la intensitat de la radiació solar (Mínim de Maunder durant la Petita Edat del Gel, per exemple), així com les variacions que pugui haver tingut l'òrbita terrestre i el desplaçament de l'eix de rotació de la Terra en la formació de les glaceres o en l'alternança dels períodes glacials.
[edita] Mida i classificació
La mida de les glaceres depèn fonamentalment del lloc on es formen: són molt més grans a les zones polars que a les temperades o càlides. Fora dels cercles Àrtic i Antàrtic les glaceres només es formen en muntanyes elevades, allí on la temperatura és tan baixa que no permet la fusió de la neu.
A la Terra les glaceres més importants són a l'Antàrtida, Groenlàndia i Alaska, i reben el nom de glaceres continentals.
D'altra mena són les de les planes elevades, que es formen per acumulació de neu en superfícies planes o bé en superfícies muntanyoses però en què l'orografia original resta completament colgada per la neu. En aquesta situació es troben determinades glaceres de grans illes de l'oceà Àrtic i de les regions més australs d'Amèrica. Es diuen glaceres de casquet.
Les que es formen a les muntanyes reben el nom de glaceres alpines i són de mides molt més petites. Les més importants són a la serralada de l'Himàlaia i a Alaska. En aquest darrer territori es troba la glacera dita Malaspina, que té origen alpí i, com que no es fon en arribar a la base de la muntanya, ha cobert completament la plana litoral en una superfície de 4.800 quilòmetres quadrats.
[edita] Desplaçament
El gel o la neu comprimida de les glaceres es desplaça sobre si mateixa –unes capes sobre les altres– i sobre el sòl que ho suporta. Això és degut, en primer lloc, a la gravetat, amb què el gel es comporta com un altre fluid. És degut també al pes de les successives capes de neu que s'acumulen a les parts més elevades.
La velocitat de desplaçament no és uniforme a tota una glacera; així, les parts centrals es desplacen més de pressa que les que freguen contra el terra o contra les parets laterals. Tampoc és la mateixa velocitat a totes les glaceres: la glacera Byrd, a l'Antàrtida, es desplaça fins a 800 metres cada any. Altres glaceres avancen molt pocs metres l'any. El moviment de les masses de gel a velocitat no uniforme és el que provoca l'aparició de les escletxes i o esquerdes a la superfície de la glacera.
Les glaceres alpines de zones temperades (Alps, Andes, Pirineus) tenen una velocitat de desplaçament notable (de 60 a 200 metres l'any) però insuficient actualment per cobrir la zona de fusió; és a dir, la part inferior de la gelera es fon més de pressa que no pas s'acumula la neu a la part superior. La repetició any rere any d'aquest fenomen està donant lloc a la disminució de la mida de les glaceres i en molts casos ha comportat ja la seva desaparició.
És precisament el desplaçament de les masses de gel –essencial en les glaceres– el que provoca les formes més importants i característiques de l'erosió glacial: els llacs o cubetes glacials, les morrenes, els fiords tan freqüents a les costes d'Escandinàvia o els cercles lacustres i valls penjades a les zones muntanyoses.
