Democràcia

De Viquipèdia

La democràcia es una forma de govern en què la sobirania recau en el poble, que és qui exerceix el govern, ja sigui directament, ja sigui mitjançant representants.

[edita] Orígen i característiques bàsiques

El terme democràcia ve del grec (δημοκρατία) δημος ("poble") i κρατω ("governar"). El seu sentit literal és, doncs, govern del poble. Té el seu origen com a terme i com a sistema de govern a l'antiguitat grega. Concretament, la democràcia s'establí com a forma de govern a l'Atenes posterior a la Revolució popular dirigida per Efialtes (462 a.C), que possibilità l'accés al poder per part dels pobres lliures. Aristòtil, crític de la democràcia, considerava que allò característic de la democràcia era precisament l'ésser el govern dels pobres lliures, àdhuc en el cas de que aquests fossin minoria. Modernament, es considera democràtic tot aquell govern on la sobirania recau en la totalitat del poble. Per descomptat, podem observar graus al llarg de la Història i en l'actualitat, de manera que un Estat pot barrejar l'extensió de la democràcia a un sector del poble amb la marginació d'un altre: el sufragi universal, per exemple, esdevingué en un primer moment masculí, arribant a les dones només arrel de les lluites sufragistes de finals del segle XIX i principis del XX.

[edita] Tipus de democràcia

Existeixen diversos tipus ideals de democràcia, cadascun amb característiques diferents. Concretament, podem dividir les democràcies seguint dos criteris: 1) segons la relació del poble sobirà amb el govern efectiu; i 2) segons el procediment emprat per a prendre les decisions. Cal entendre, però, que es tracta de models ideals i que cap d'ells s'ha donat de fet en puritat absoluta en cap moment de la Història.

[edita] Tipus de democràcia segons la relació entre el sobirà i el govern

[edita] Democràcia directa

Es tracta de la democràcia en estat pur, tal com la van viure els seus fundador atenencs. Les decisions les prenen els membres del poble sobirà reunits en assemblea. No existeixen representants del poble sinó, en tot cas, agents fiduciaris del mateix, sotmesos als dictats de l'assemblea i revocables en qualsevol moment. Es tracta del tipus de democràcia preferit no només pels demòcrates de l'antiga Grècia, sino també per a molts pensadors moderns (Rousseau, per exemple) i per a una bona part del socialisme i l'anarquisme. La democràcia directa només pot funcionar en aquelles comunitats polítiques els membres de la qual poden reunir-se amb una certa periodicitat, la qual cosa en principi restringeix la viabilitat d'aquest règim a comunitats petites, com ara les tribus o les ciutats-Estat. L'exemple de democràcia directa més conegut és el de l'Atenes clàssica.

[edita] Democràcia representativa

Una persona exerceix el seu dret a vot a Itàlia on escollirà els seus representants en les diferents càmeres legislatives

Es tracta del model comú de democràcia moderna. A la democràcia representativa la sobirania continua en mans del poble, però aquest no exerceix directament el poder sinó que delega aquesta tasca en representants escollits periòdicament, els quals no solen ser revocables per part del poble mentre dura el seu mandat. Això fa que les democràcies representatives tendeixin sovint a ser règims on la sobirania del poble es fa visible únicament durant els comicis, que solen esdevenir-se entre períodes relativament llargs de temps (4 o 5 anys, per exemple). Es tracta del règim preferit per pensadors com James Madison o Karl Popper, que el contemplen principalment com el mitjà més adequat per a la selecció d'elits. Històricament, la democràcia representativa ha anat associada a grans Estats-nació, més que no pas a comunitats petites on els ciutadans han pogut exercir la democràcia directa. És el tipus de democràcia predominant a l'actualitat.

[edita] Tipus de democràcies segons el procediment decisori

[edita] Democràcia deliberativa

Es tracta d'un tipus de democràcia on les assemblees legislatives i els consells executius prenen decisions basant-se únicament en raons de justícia i d'interès general. Les lleis i les decisions del govern no poden ser presses en base a raons privades ("a mi m'interessa"), ni en base a contrapartides ("si voteu aquesta llei us prometo donar-vos a canvi aquesta altra"), ni base al poder de pressió de torn ("millor serà que votem aquesta llei perquè si no aquell poder fàctic ens pot fer molt de mal"). Enlloc d'això, la democràcia deliberativa exigeix que aquells qui fan les lleis i prenen les decisions de govern defensin les seves opcions amb raons públiques ("aquesta llei és justa perquè corregeix aquella injustícia"; "aquesta mesura de govern és d'interès general atès què ens beneficia a tots i a totes"). Les preferències dels ciutadans, es formin o no a l'àmbit de la vida privada de cadascú, han de passar l'examen del debat públic si volen veure's elevades a la categoria de lleis o de decisions executives i, per tant, son susceptibles de ser modificades atenent a bones raons. Aquesta fórmula de presa de decisions s'ha donat a l'Atenes democràtica i en general a aquells Estats que han conegut la democràcia directa.

[edita] Democràcia de negociació

Es tracta d'un tipus de democràcia on les lleis i les decisions de govern es prenen en base a les preferències i al poder de negociació dels actors (col·lectius o individuals) de la comunitat política. Els individus, les diferents forces socials (sindicats, lobbies...) i els magistrats i/o representants del poble tenen preferències determinades que estan donades i que en principi no tenen per què modificar-se en base al debat públic. Aquests actors negocien amb aquestes preferències ja donades, i obtenen el que poden de la negociació oferint al seu torn contrapartides. No és necessari que les decisions es prenguin per consens: n'hi ha prou amb que uns quants actors amb suficient poder com per a imposar-se a la resta pactin entre ells una solució i l'executin. Es tracta de la forma preferida pels utilitaristes i la més pròpia de la democràcia moderna; sol estar lligada a fórmules de representació, no perquè la democràcia representativa impedeixi o dificulti la deliberació per si mateixa, sinó perquè històricament la democràcia representativa s'ha desenvolupat en comunitats polítiques grans i heterogènies, on arribar a elaborar un corpus de criteris d'interès general és més complicat que a una comunitat petita i on, per tant, és més fàcil que acabi desenvolupant-se el model de democràcia de negociació.

[edita] La Democràcia contemporània

La Democràcia contemporània sorgí de les lluites de diferents forces demòcrates populars (com el republicanisme d'esquerres, el moviment obrer socialista o el feminisme) contra els Estats absolutistes (primer) i contra els Estats liberals de sufragi censatari (després). Aquestes forces, a través de diferents revoltes (com la jacobina de 1793 o les revolucions de 1848) i de la lluita política i social que precipitaren la caiguda del feudalisme i l'absolutisme i que alhora pressionaren els Estats liberals (com els EUA o el Regne Unit) per a que introduïssin gradualment reformes que possibilitaren la conquesta de la democràcia política: dret de manifestació, dret de vaga, sufragi universal...

Tanmateix, les democràcies contemporànies van néixer de la reforma dels Estats liberals de sufragi censatari i retenen bona part del seu llegat polític; és per això que a les democràcies contemporànies se les sol anomenar "democràcies liberals". Les seves característiques habituals son les següents:

• Són democràcies regides pel principi de la separació de poders.

• Són democràcies representatives on els membres del poder legislatiu i executiu (i, en alguns casos, també del poder judicial) són escollits per sufragi universal en comicis amb una periodicitat que oscil·la entre els 3 i els 6 anys. Als comicis es presenten llistes electorals, que poden ser obertes o tancades, i que normalment son presentades per partits polítics. Els representants es reuneixen en un parlament que pot ser bicameral o unicameral. El cap del Govern és escollit o bé directament pel poble o bé pel Parlament. En el primer cas, el poder executiu i el legislatiu romanen perfectament separats i el cap del Govern sol ésser també el cap d'Estat (democràcies presidencialistes). En el segon cas, el poder executiu està sotmès al legislatiu i les figures de cap d'Estat i de cap de Govern solen romandre separades, essent el primer una figura purament simbòlica.

• Són democràcies de negociació on existeixen diverses forces de pressió (des dels moviments socials fins als grans imperis mediàtics o les corporacions empresarials) que finalment determinen les propostes i els posicionaments dels partits polítics i dels membres dels diferents poders.

• Son democràcies on existeixen tota una sèrie de drets civils (llibertat d'expressió, habeas corpus...), polítics (sufragi universal) i socials (educació pública, subsidis condicionals...) que defineixen la condició de ciutadà i per tant membre de ple dret de la comunitat política.

• Son democràcies que normalment es desenvolupen sota un règim econòmic capitalista o d'economia mixta.

[edita] Debats contemporanis sobre la democràcia

Actualment, les democràcies contemporànies son qüestionades tant des de la dreta com des de l'esquerra. En particular, existeixen dues grans línies de debat actuals sobre la democràcia: son els debats sobre la relació entre la democràcia i el capitalisme, per un cantó, i els debats sobre les possibilitats d'una democràcia participativa.

[edita] Democràcia i capitalisme

Des de la dreta liberal, la democràcia es considera simplement com el menys dolent dels governs. Pel liberalisme, l'Estat és un mal menor que s'ha de reduir al mínim, i la democràcia no n'és una excepció. En particular, la tradició liberal presenta una por atàvica a la "tirania de la majoria", a que la democràcia acabi ofegant les llibertats individuals i, en especial, el dret a la propietat privada. Si la democràcia es prefereix als altres governs és simplement perquè possibilita un major control dels governants (un "canvi de govern sense vessament de sang", segons la idea de Popper), però només si la pròpia democràcia està constrenyida per un sistema de drets que garanteixi que el poder de decisió de la comunitat política interferirà el mínim possible en l'àmbit de la llibertat dels ciutadans.

Per l'esquerra, en canvi, el problema és diametralment oposat. La democràcia no és una amenaça per la llibertat sinó la seva única garantia. La gran amenaça per a la llibertat en el món del capitalisme globalitzat no és l'Estat democràtic sinó l'existència d'enormes imperis privats (multinacionals, grups mediàtics...) amb un enorme poder que no està sotmès a control democràtic. Això, juntament amb la situació de dependència material en que viuen aquells que han de treballar assalariadament per a sobreviure, són els grans reptes de la democràcia moderna, segons l'esquerra. Així, sorgeixen propostes de control sobre el poder de les grans forces econòmiques (com ara la Taxa Tobin) i d'assegurament de la no-dependència econòmica del conjunt de la ciutadania envers aquelles (com ara la Renda Bàsica).

[edita] Democràcia participativa

Les democràcies contemporànies se solen caracteritzar per un alt nivell d'abstenció electoral (que de vegades supera el 50%) i per un escàs poder d'influència de la ciutadania a través dels mitjans estrictament electorals. Aquests dos fenòmens (l'absentisme ciutadà i l'escàs poder del control democràtic) es retroalimenten. Per a les visions més liberals de la democràcia això no és en si mateix un problema, ja que la funció principal de la democràcia és posar fre als excessos de l'Estat més que no pas garantir que aquest és governat efectivament pel poble. En canvi, per a aquelles visions més intrínsecament partidàries de la democràcia, aquests dos fenòmens son preocupants i mostren l'escàs contingut democràtic de les democràcies representatives modernes. Atès que la democràcia directa només és possible en comunitats polítiques molt petites, es proposa una solució intermèdia: la democràcia participativa. Aquesta, que no exclou els mecanismes de representació tradicionals de la democràcia moderna, exigeix també la presència de mecanismes de participació popular en les decisions democràtiques. Per bé que no hi ha una proposta perfilada i clara del que hauria de ser una democràcia participativa, si que existeixen experiències pràctiques (sobretot a nivell municipal) i propostes teòriques sobre aspectes concrets de les democràcies modernes que podrien incorporar mecanismes participatius.