Costa
De Viquipèdia
La costa és el lloc on la terra s'uneix amb el mar. Té un paisatge inestable, on de vegades la terra pot créixer a causa del dipòsit de sediments i en altres casos pot disminuir pels processos d'erosió marina. Però les costes també són modificades per altres factors, com el clima, la geologia costanera, el vent, l'onatge i les activitats humanes.
Taula de continguts |
[edita] Classificació de les costes
La més utilitzada pels oceanògrafs geòlegs és la de Shepard (1973), i combina tots els elements que hem vist abans. Aquest autor divideix les costes en primàries i secundàries.
Les costes primàries són costes joves que es conserven en condicions similars des de l’estabilització del nivell de l’oceà des de l’última pujada; la morfologia predominant és l’originada pels processos continentals, ja que l’oceà encara no ha tingut temps de modificar-la gaire.
Les costes secundàries són freqüentment més antigues que les primàries, i l’exposició prolongada als processos marins ha fet desaparèixer quasi tots els senyals, sinò tots, dels precessos no marins que les varen donar lloc.
[edita] Costes primàries
Amb freqüència són abruptes e irregulars, i es conserven els trets diferencials del processos que les originaren, com els canvis en el nivell del mar, l’erosió de les glaceres, dipòsit de sediments a la desembocadura dels rius, erupcions volcàniques o tectònica de fracturació.
- Costes d’erosió continental. Durant la darrera glaciació, les terres exposades varen ser erosionades pels agents continentals, com els rius, les glaceres o el modelat kàrstic; amb la pujada de nivell, aquestes morfologies varen quedar inundades per l’aigua de l’oceà. Podem diferenciar: Costes de ries: valls fluvials inundats; morfologia típica en forma de trompeta, amb la part més ampla cap al mar, i perfil en V; moltes voltes tenen contorn dendrític. Costes enfonsades per erosió glacial: quan són antigues valls de glaceres, reben el nom de fiords i tenen una morfologia típica de valls allargats, de perfil en U amb parets verticalitzades. Topografia kàrstica submergida, amb formes arrodonides en costes amb calcàries.
- Costes deposicionals. Construides per sediments que provenen del continent. La configuració de la costa és molt diferent del que era a finals de la darrera era glacial. Les més importants d’aquestes costes són les deltaiques (de delta) , però també hi ha construccions de sediments d’origen glacial.
- Costes volcàniques. La major part de les illes que s’alcen des del fons oceànic tenen un origen volcànic. Si el vulcanisme ha sigut recent, les costes d’una illa volcànica estaran formades per lòbuls de colades de lava en direcció a l’oceà. També podem trobar línies de costa amb morfologies còncaves quan un xicotet volcà costaner ha fet explosió o bé ha sofert un col•lapse i l’aigua de mar omple el cràter.
- Costes diastròfiques. Costes situades en àrees on a l’escorça s’han produït o estan produint-se moviments tectònics, com fractures o altres tipus de deformació. Quan la superfície de la Terra al voltant de la costa es mou cap avall, el resultat és la formació d’un escarpament submarí molt pronunciat, que enllaça amb una plana d’abrasió amb més profunditats de les que pot assolir l’erosió de les ones. Per contra, si la costa es mou cap amunt, part de la plana d’abrasió pot quedar emergida i fora de la influència del mar, i els antics penya-segats quedar terra endins, lluny de la nova posició de la costa. Si la costa està afectada per falles, la morfologia sol ser rectilínia, mentre que si són plecs recents, la morfologia és ondulada, amb ensenades als sinclinals (submergits) i caps als anticlinals (emergits).
- Costes de gel. Són molt especials, ja que es tracta de àrees al voltant dels casquets polars, on les glaceres apleguen molt lluny dins de l’oceà, formant-hi costes molt rectilínies, de les quals es desprenen blocs per a formar icebergs.
[edita] Costes secundàries
Són costes que han sigut modelades significativament per l’acció de les ones i altres processos marins després de que el nivell del mar s’estabilitzara. Originalment van ser costes primàries, però l’erosió continental així com l’erosió i sedimentació marina, les varen modificar i ara els seus trets distintius són netament marins.
La velocitat de la transformació depén en gran part del tipus de roca exposada als factors erosius, i també de l’energia dels agents erosius marins, com la força de les ones i el rang mareal. Els materials més tous, com ara les arenes o els penya-segats de roques toves, poden ser erosionats amb tases d’uns quants metres a l’any (cas extrem: 11 m en 2 hores de tempesta forta en East Suffolk, Anglaterra); per contra a una roca dura, tipus granit, el retrocés pot aplegar a ser de només uns pocs centímetres cada 10 anys.
L’erosió de les ones té lloc només fins a certa profunditat, el nivell de base de les ones, i per aixó aquesta erosió es concentra a les proximitats del nivell mitjà del mar. Les costes amb règims micromareals són erosionades amb més força perquè aquesta erosió té lloc sempre al mateix nivell la major part del temps; l’erosió és producte tant de l’impacte de l’aigua com de les roques que són espentades per les ones contra la costa; s’han registrat impactes de roques a més de 100 metres d’altura durant un temporal invernal de l’Atlàntic a les costes d’Escòcia. En profunditat, l’erosió té molt poc efecte mes enllà dels 15 metres, durant les tempestes més fortes.
Ja vàrem veure que en costes irregulars, l’efecte de les ones es concentra cap els eixents, o siga els caps, amb la qual cosa són aquestes zones les més exposades a l’erosió. En canvi, a les zones de badia l’energia de les ones es difumina per una gran extensió i el que tenim amb més probabilitat és sedimentació. El resultat final és la suavització de la línia de costa.
Les costes secundàries es poden classificar en tres grups:
- Costes d’erosió d’ones. Són principalment els penya-segats rectificats o penya-segats d’ones.
- Costes amb sedimentació marina. Les principals són les illes barrera, on tenim un cos arenòs separat de l’àrea costanera per un lagoon.
- Costes construïdes per organismes. On podem tenir organismes constructors d’un escull, com ara corals, serpúlids i altres, o bé vegetació arbòrea adaptada a la vida aquàtica com els manglars.
[edita] L'energia del mar
Les marees i corrents aporten a la zona costanera part de l'energia del mar, però les ones són el principal factor en la formació de les costes, en lliurar la major part de l'energia que erosiona, transporta i diposita els sediments. Les ones que recorren llargues distàncies tenen una energia considerable com a modeladores de les costes.
[edita] Corrent costaner
En zones on predominen els vents i les ones en un sol sentit, la capacitat del mar per transportar materials al llarg de la costa, en un sentit determinat, produeix un procés què es diu corrent costanera. Per trobar la forma que adopta la superfície lliure d'una capa d'aigua que cobreix tota la Terra, s'han de considerar totes les forces i majoritariament la d'atracció que exerceixen el Sol i la Lluna.
[edita] Platges
Són el resultat dels dipòsits d'ones constructives, en general en zones costaneres d'escassa energia. Poden ser de sediments fins, com a llim i sorra, o de materials més gruixuts, com a cantells rodats o també com a combinació d'aquests tres elements. El tipus de sediment, l'energia de les ones, l'amplitud de la marea i l'efecte del vent determinarà la forma de la platja.
[edita] Costes erosives
L'erosió es produeix a les costes que estan exposades a ones que han recorregut una gran distància, o amb vents marins que porten molta energia. Aquestes costes estan dominades per penya-segats, en la base del qual es produeix una plataforma erosionada per les ones.
L'erosió costanera és produïda a través de l'acció hidràulica (la pressió de les ones que trenquen als peus del penya-segat) i del procés pel qual els sediments de l'aigua són llançats contra la superfície rocosa. Tanmateix vent i aire no és el mateix. Vent: és el moviment de l'aire. Els vents globals es generen com a conseqüència del desplaçament de l'aire des de zones d'alta pressió a zones de baixa pressió, determinant els vents dominants d'una àrea o regió. Aire:es el nom que rep la combinació de gasos que forma l'atmosfera de la Terra.
[edita] Paisatges costaners
A més de dependre dels processos de sedimentació i de l'erosió, els paisatges costaners depenen de l'estructura de la geologia costanera i de la naturalesa.
Els éssers humans també afecten el paisatge. Entre les accions més importants hi ha la construcció de defenses costaneres, tant per reduir el perill de les inundacions a les zones baixes i també per controlar l'erosió. Les terres guanyades al mar com en el cas dels Països Baixos, constitueixen 2.227 km².
