Atletisme

De Viquipèdia

L'atletisme és un esport que consisteix en la realització de diferents proves d'objectius i activitats diferents. Es poden classificar en 3 apartats: curses, concursos (salts i llançaments) i proves combinades (heptatló i decatló) reglamentats per la Federació Internacional d'Atletisme Amateur.

El mot atletisme prové de la paraula grega "athlon" que significa lluita, competència, combat...

Taula de continguts 1 Història 2 Proves 2.1 Curses 2.2 Concursos 2.3 Combinades 3 Pista 3.1 Pista descoberta 3.1.1 Curses 3.1.2 Salts 3.1.3 Llançaments 3.2 Pista coberta 3.3 Exteriors 4 Equipament i material 5 Entrenament 6 Categories 7 Proves més importants 8 Els millors medallistes de la història 9 Clubs dels Països Catalans 9.1 Catalunya 9.2 País Valencià 9.3 Illes Balears 10 Atletes dels Països Catalans 10.1 Catalunya 10.2 País Valencià 10.3 Illes Balears 11 Fonts 12 Enllaços externs

[edita] Història

L'atletisme data de milers d'anys enrere, tant que és considera l'esport més antic del planeta. Deixant de banda esports prehistòrics sense regles ni normativa es troben, com a referència més antiga, els Jocs Olímpics que van iniciar els grecs el 776 aC. Hi ha diverses teories que apunten a l'any 880 aC com a data d'inici de l'esport (per obra del reu de l'Elida, Ifitos, i en honor al déu Zeus), però la teoria més acceptada és la del 776 aC perquè són els primers jocs dels quals s'han trobat escriptures que ho demostren: Kerobos va ser el guanyador d'una cursa de 197,27 metres.

El 468 aC els jocs olímpics van deixar de durar un dia per durar-ne 5, temps durant el qual es feien varies proves com el pugilat, el pentatló, cursa o javelina. Durant els 5 dies que durava s'aturaven totes les guerres (entre estats o ciutats gregues), d'això s'anomenava treva olímpica.

Entre el 472 aC, i el 350 aC es van anar modificant alguns conceptes per acabar amb uns jocs olímpics semblants als actuals: el primer dia es dedicava a la celebració del culte de Zeus, el segon dia es duien a terme les carreres individuals i durant la resta de dies la resta de proves. Els estadis d'aquella època, només feien uns 333 metres (unes 300 vares d'aquella època). Els trofeus que aconseguien els atletes eren oferts als seus déus: els atletes no rebien cap premi valuós, com podrien ser joies, or... sinó que només rebien una corona feta amb una branca d'oliva anomenada Kotinos i el reconeixement de ser els més ràpids, els que saltaven més... Els atletes anaven nuus durant tot el període, ja que allò era una representació de la bellesa masculina i intentaven imitar als déus, les dones tenien l'accés prohibit.

Els atletes començaven als 12 anys l'entrament i la preparació física a la pista. A més hi havia proves diferents a les actuals, per exemple s'hi contemplava la lluita, boxa, pancraci (una combinació de les dues anteriors), carreres de quàdrigues... d'altra banda ja es disputaven moltes altres proves com els llançaments de disc i javelina (en aquestes dues i havia una modalitat de llançament vertical i una altra d'horitzontal), curses de velocitat, salt de llargada...

Al 394 aC ja s'havien disputat 293 Jocs Olímpics, tots ells a la Vall Olimpia.

Després de conquistar Grècia al 146 aC, els romans els van continuar. Amb l'arribada del cristianisme els Jocs van anar perdent interès. L'any 394 dC l'emperador romà Teodosi I el Gran els va abolir perquè eren considerats pagans.

Fins a mitjans del segle XIX no es van reprendre a Anglaterra, on havia crescut l'interès pels esdeveniments esportius, i per tant, també per l'atletisme. El 1834 un grup d'anglesos van decidir els mínims exigibles per participar en determinades proves. Les primeres reunions atlètiques van ser de la mà de les universitats d'Oxford i Cambridge (1864). El primer míting nacional a Londres va tenir lloc el 1866 i el primer míting amateur a pista coberta, celebrat als Estats Units al 1868, l'any en el que es va fundar el primer club d'atletisme. Això va desfermar l'interès per aquest esport tant a Europa com a Amèrica.

Poc a poc l'atletisme va anar agafant protagonisme, al 1896 es van celebrar els Jocs Olímpics a Grècia impulsats per Baró Pierre de Coubertin i a partir d'aquí cada 4 anys un país era l'amfitrió dels Jocs, excepte en temps de guerra.

Tot i això no va ser fins els jocs d'Estocolm, al 1912 que no es van començar a cronometrar les carreres; va ser, per tant, el primer cop que es van comptar les marques, va ser en aquells jocs quan Jim Thorpe va guanyar dues medalles d'or a pentatló i decatló, aconseguint el rècord del món, sis mesos després se li van retirar les medalles i els rècords perquè cobrava 25 dòlars setmanals jugant a beisbol, el 1982, un cop ja mort, el Comitè Olímpic Internacional va entregar les medalles als seus fills i el van tornar a inscriure al llibre dels Rècords.

El 20 d'agost del 1913 es va fundar la Federació Internacional d'Atletisme Amateur (IAAF) amb seu a Londres. Els fundadors van ser 16 països, però actualment ja l'integren 137.

Al 1976 es va acordar que tots els rècords i proves s'expressin de forma mètrica i evitar emprar el mot milla. Actualment això s'aplica a totes les proves excepte la de milla.

[edita] Proves

Les proves a l'atletisme s'acostumen a classificar en tres grans blocs: curses (velocitat, tanques, resistència, marxa, relleus...), concursos (salts i llançaments) i combinades (decatló i heptatló).

[edita] Curses

Les curses són les proves clàssiques. Consisteixen en córrer (excepte en el cas de la marxa) una distància determinada amb l'objectiu de completar-la amb el menor temps possible. Hi ha algunes curses on en comptes de recorre una distància determinada el més important és el temps. Les més importants són:

• 100 m, 400 m, 1500 m, 10000 m, mitja marató i la marató.
• Tanques i obstacles: 110 mt, 400 mt i 3000 obstacles.
• Marxa.
• Relleus: 4x100 m i 4x400 m.

Les carreres de velocitat són les carreres on la distància a recórrer són 400 metres o menys. De tal manera que els 50 metres llisos, els 60, els 100, els 200 i els 400 són categoritzades en aquest grup. Afinant més hi es podrien distingir les carreres d'sprin (inferior als 100 metres), però no és necessari. Aquestes carreres es caracteritzen perquè l'atleta comença la carrera ajupit als estrebs (més coneguts com a starting o tacs de sortida) que l'ajudaran a guanyar impuls al principi de carrera. La sortida en aquestes curses pot ser decisiva. L'atleta no escatima en cap moment en velocitat: va tot el recorregut al màxim; potser l'única excepció és a la prova dels 400 metres, on l'atleta pot rebaixar la velocitat en determinats moments per pressionar més en altres zones.

Un cop es dóna el tret de sortida l'atleta s'impulsa amb l'starting i fa els 10 ò 20 primers metres lleugerament ajupit, per finalment posa l'esquena completament recta. Això permet una major obertura de cames. L'atleta s'ha d'impulsar fortament contra el terra en comptes de "recolzar-s'hi" com potser faria en una cursa de fons o mig fons.

Les carreres de mig-fons són aquelles compreses entre els 600 i els 3.000 metres. Les curses més populars són la de 800 metres llisos, la de 1.500 i la de 3.000. També ho seria la milla tot i no ser olímpica. En aquestes carreres l'atleta segueix una estratègia prèviament estudiada accelerant i minorant la marxa per poder durar tota la distància, també hi ha atletes que van durant tota la carrera a la mateixa velocitat. En aquestes proves no es comença amb starting, sinó de peu, i es col·loquen en una línia corba de la pista, sense carrer únic; l'única excepció són els 800 metres llisos on si que es comença amb starting i durant una distància hi ha carrer únic. L'atleta fa una menor obertura de cames i l'acció dels genolls no és tant important com a les proves de velocitat.

Les carreres de fons són totes les curses d'una distància superior als 3.000 metres: 5.000, 10.000, marató (42.195 metres fora de pista), crossos (fora de la pista)... Els atletes d'aquestes proves intenten evitar tots els moviments innecessaris, els genolls no es belluguen gaire i l'obertura de cames i la força són menors que a les carreres de mig-fons i de velocitat.

Les carreres de tanques són de 400 metres o inferiors en distància. L'atleta ha de superar un conjunt de 10 tanques, de diferent alçada segons la categoria i el sexe. La distància entre les tanques és diferent segons la distància que es recorri. Per passar les tanques correctament primer s'ha d'estendre una cama, passar la tanca (sense perdre el ritme) i posar-la ràpidament al terra, la segona cama passa doblegada perpendicularment al cos (de tal manera que queda paral·lela al terra): la flexibilitat és un element clau en aquestes proves. Les carreres d'obstacles són semblants, la distància més comuna són els 3.000 metres, l'atleta ha de superar obstacles que no poden caure i cada volta han de superar una riera.

Les carreres de relleus hi participen 3 o més habitualment 4 atletes del mateix equip. Aquests van recorrent una distància determinada i passant un tub rígid anomenat testimoni al següent del seu equip. El canvi s'ha de produir en una zona de 18 metres. Si durant la carrera a un atleta li cau el testimoni, aquest l'haurà de recollir i no un altre del seu equip. A més, a l'hora de recollir-lo no es pot entrar a un altre carril si això pot interferir en un atleta contrari.

En la marxa els atletes han de tenir sempre un peu en contacte amb el terra, o aparentar-ho a simple vista, tot i que sovint no es compleixi completament aquesta norma, serveix per a evitar que els atletes corrin. Només es sancionarà si s'incompleix clarament, l'atleta que ho faci rebrà les targetes dels jutges. Les distàncies comprenen des dels 1.500 metres fins als 50km.

[edita] Concursos

Els concursos són aquelles proves de l'atletisme que no són ni curses ni combinades: els salts i els llançaments. Les proves que conformen aquest gran grup són molt variades i diverses. Els salts son: salt d'alçada, salt amb perxa, salt de llargada i triple salt, i els llançaments: el pes, disc, martell i javelina.

• En el salt d'alçada l'atleta ha de superar un llistó saltant-hi per sobre. La tècnica emprada actualment és la de fosbury.
• El salt amb perxa té aspectes comuns amb el salt d'alçada: l'objectiu es passar un llistó per sobre, en aquest cas, però, els atletes s'ajuden d'una barra flexible anomenada perxa.
• El salt de llargada consisteix en fer el salt a major distància horitzontal del punt de batuda.
• El triple salt és igual excepte que des del punt de batuda fins la fossa es poden fer 2 passes per acabar amb un salt (que seria com la tercera passa).
• El llançament de pes consisteix en llançar un pes de 7,26kg el homes i 4kg les dones el més lluny possible sense sortir d'un cercle de llançament.
• El llançament de disc i el llançament de martell consisteixen, també, en llançar el més lluny possible un disc o un martell respectivament donant unes voltes prèvies per agafar impuls, sense sortir del cercle de llançament.
• El llançament de javelina en comptes de desenvolupar-se en el cercle de llançament es fa en un passadís, també s'ha d'intentar llançar el més lluny possible la javelina.

[edita] Combinades

Es tracten de "conjunts" d'algunes de les proves esmentades anteriorment. Són el decatló i heptatló. En aquestes competicions es compten els punts guanyats a cada prova, que varien segons la marca aconseguida, comptant com a 10.000 la marca ideal, en el cas del decatló.

• Al decatló es realitzen les següents proves: (primer dia) 100m llisos, salt de llargada, llançament de pes, salt d'alçada, 400m llisos; (segon dia) 110m tanques, llançament de disc, salt amb perxa, llançament de javelina i 1500m. Aquesta prova només és masculina.
• A l'heptatló es realitzen les següents proves: (primer dia) 100m tanques, salt d'alçada, llançament de pes, 200m llisos; (segon dia) salt de llargada, llançament de javelina i 800 metres llisos. Aquesta prova només és femenina.

[edita] Pista

L'atletisme, normalment es duu a terme a una pista ovalada descoberta formada per un mínim de 4 carrils (acostumen a ser 8, la recta d'arribada ha de tenir un mínim de 6 carrils) on es realitzen les curses i, a l'interior dels carrils, una zona on s'hi fan els salts i llançament. No obstant, també es pot disputar a pistes cobertes, que són més petites i es caracteritzen per no ser a l'aire lliure. Totes les pistes han de passar un control de la IAAF per controlar-ne la qualitat. Per últim, algunes proves es desenvolupen a espais exteriors com camins o carreteres.

La superfície les pistes s'anomena tartan i és un material sintètic. S'acostuma a pintar de color marró o en alguns casos blau. Algunes pistes no oficials o actualment en desús poden tenir el terra mineral, d'argila, de cendra o fins i tot d'herba.

Les pistes, al llarg de la història han variat molt. Al principi eren de sorra per dificultar la velocitat dels atletes, actualment això és diferent i estan dissenyades per a facilitar-la. Els materials han canviat, cada cop les infraestructures són més resistents. La distància d'una volta, a més, ha anat variant contínuament: 1896 (Atenes) - 333,33m; 1900 (París) - 500m; 1904 (St. Louis) - 536,45m (un terç de milla); 1908 (Londres) - 536,45m; 1912 (Estocolm) - 383m; 1924 (París) - 500m; actualment són de 400 metres.

[edita] Pista descoberta

Els estadis importants tenen accessos a l'estadi a les quatre cantonades i estan envoltades per grades, on s'hi situa el públic.

La construcció d'aquestes pistes és molt costosa i difícil degut a l'elevat preu de construcció, la gran superfície que ocupen, juntament amb tot el material necessari. Fet que provoca que s'acabin aprofitant els espais lliures per a desenvolupar-hi altres esports.

[edita] Curses

Per una pista ideal, el carrer 1 (l'interior) fa 400 metres cada volta. Hi ha dues rectes paral·leles (d'uns 84 metres) i dues corbes amb el mateix radi cada una (d'uns 36,5m), és a dir, la pista és simètrica per 2 eixos. Les voltes que fan els corredors són en el sentit contrari de les agulles del rellotge, és a dir, de les dues parts aniran sempre per la de la dreta. A l'inici de la recta hi ha d'haver un espai amb tartan d'uns 3 metres i al final d'uns 17 perquè els atletes no tinguin problemes a l'hora de frenar. A l'interior del carrer 1, per separar la zona de carreres i la d'altres proves, hi ha una vorada d'uns 5 centímetres d'alçada i 5 d'amplada que acostuma a ser metàl·lica. Tot i això també hi ha d'haver una línia blanca que delimiti la zona, i en cas d'haver-se de moure la vorada per la realització de concursos o determinades curses s'haurà de marcar amb cons o banderes (de 20 centímetres d'alçada, com a mínim) el recorregut original de la pista, tanmateix no podran estar a més de 4 metres entre un i l'altre.

Fórmula matemàtica de la pista:

84,39m (cada recta) x 2 = 168,78m

36,80 (radi de les corbes) x 3,1416 (nombre pi, aprox.) = 115,61m

115,61 (cada corba) x 2 = 231,22m

168,78 (les dues rectes) + 231,22 (les dues corbes) = 400m

La distància dels carrers es compta a la línia externa. Cada carrer fa 1,22 metres d'amplada (amb una variació possible d'1 centímetre), senyalat per ambdues bandes per línies blanques de 5 centímetres d'amplada. La inclinació de la pista no pot superar 1:100 (normalment cap a l'interior) i el desnivell l'1:1.000 cap a la direcció de la carrera. Les zones de seguretat són de més d'un metre a l'interior i d'aproximadament un metre a l'exterior, on no hi pot haver material, obstacles, etc. a més, tots els sistemes de drenatge que hi hagi en aquesta zona hauran d'estar al mateix nivell que la pista. La "riera" emprada a proves d'obstacles ha d'estar a l'interior o exterior de la segona curva i ha de tenir unes dimensions de 3,66m x 3,66m x 0,70m.

Just abans de la sortida de la recta hi ha d'haver el número de cada carrer pintat de color blanc, de més de mig metre d'alçada i llegibles en la direcció de la carrera. A l'arribada es poden posar dos pals blancs rígids, a més de 0,30 metres de distància de la pista sempre i quan no dificultin la feina de la foto-finish, les seves mides hauran de ser d'uns 1,40 x 0,08 x 0,02 metres. En les carreres on es comença amb carril propi, però acaben amb carrer lliure (com els 800 metres llisos) es deixaran un prismes o cons just a la zona on es produeixi el canvi.

També hi ha d'haver un passadís especial per enllaçar les proves que es fan fora la pista (marató, mitja marató) i que acaben a dins.

[edita] Salts

• El salt de llargada es desenvolupa en un carrer d'uns 40 metres de llargada de la mateixa amplada que els carrers de les curses (1,22m). La taula de batuda fa 0,20m ± 0,02 x 0,10m ± 0,01. La fossa de caiguda haurà d'estar plena de sorra i no podrà fer menys de 2,75 metres d'amplada i no podrà estar més aprop de 10 metres de la taula de batuda.
• El triple salt es realitza en les mateixes instal·lacions que el salt de llargada, amb un únic canvi: en competicions internacionals la batuda es sitúa a 13 metres de la fossa en els cas dels homes i a 11 en el de les dones.
• El salt d'alçada es fa en un passadís semicircular amb un mínim de 20 metres de radi i un matalàs d'un mínim de 3 x 5 metres. El llistó és una barra feta de metall, fusta o fibra de vidre amb els extrems plans per obtenir una major estabilitat als suports. L'objectiu del saltador és saltar per sobre el llistó sense fer-lo caure. Pot pesar, com a màxim 2 kg i fa 4 metres de llargària.
• El salt amb perxa compta amb un carrer d'uns 40 metres x 1,22, un caixetí on posar la perxa i un matalàs de caiguda de 6,50m x 5m.

[edita] Llançaments

• El llançament de pes es desenvolupa en un cercle de llançament de 2,135 metres, un contenidor d'1,22 m. ± 0,01 x 0,112 x 0,10 m. ± 0,02 i el sector de caiguda de 25 metres de radi i 17,10 de corda.
• El llançament de disc compta amb un cercle de llançament de 2,50m, una gàbia protectora i un sector de caiguda de 80 metres de radi i 54,72 de corda.
• La instal·lació del llançament de javelina consisteix en un passadís de 30 a 36,50 metres amb una amplada de 4, un arc amb un radi de 8m i un sector de caiguda de 100 metres de radi i 50 de corda.
• La instal·lació del llançament de martell és un cercle de llançament de 2,135 de diàmetre, gàbia protectora i un sector de caiguda de 90 metres de radi i 61,56 de corda.

Estranya vegada alguns d'aquests llançaments poden desenvolupar-se a descampats adjacents a la pista, normalment per no fer malbé la gespa de l'interior, que molts cops s'utilitza com a camp de futbol, rugbi o hoquei sobre herba.

[edita] Pista coberta

També pot ser que es desenvolupi a pistes cobertes, on la recta fa només 50 metres, la meitat d'una pista normal, no s'hi poden fer proves com el llançament de disc o javelina per l'escàs espai del qual es disposa. Una característica d'aquestes pistes és que a l'interior no hi ha gespa i que just a la meitat hi ha una recta per desenvolupar-hi els 60 metres llisos.

[edita] Exteriors

Tot i això hi ha proves com els crossos, algunes curses de marxa i les maratons que es desenvolupen a camins o carreteres. Les maratons molts cops acaben fent una volta a la pista.

[edita] Equipament i material

El material necessari és molt variat segons la prova que es vulgui fer. En les curses és imprescindible disposar dels tacs de sortida (també anomenats estrebs o starting). En el salt amb perxa i el d'alçada es necessita un matalàs per aturar les caigudes. En els llançaments, lògicament es necessiten els instruments que es llançaran. Totes les pistes, a més han de comptar amb valles i obstacles per poder desenvolupar les proves.

El material que han de portar els jutges també varia segons la prova i segons el paper que tenen. Per exemple en un salt de llargada, uns s'encarregaran d'allisar la sorra, uns altres de mesurar, i uns altres de verificar que el salt és vàlid. Per tant és molt difícil fer una llista de tot el material que es pot necessitar a l'hora de fer de jutge.

L'equipament de roba consisteix en un conjunt format per una samarreta i uns pantalons (molt curts) o unes malles i el calçat corresponent que la majoria de cops consisteix en unes botes de claus, aquestes poden tenir claus només a la part davantera (per a curses) o a tota la planta (per a alguns salts), si es fan llençaments el les botes no tenen claus sinó que tenen una sola llisa per poder lliscar pel cercle de llançament.

[edita] Entrenament

Al principi de l'entrenament d'un atleta, aquest comença practicant moltes proves i molt diverses. Amb el temps, l'esportista s'anirà especialitzant, d'acord amb les seves habilitats i preferències. Si l'atleta no té cap prova "especial" pot dedicar-se a fer proves combinades.

Com pràcticament tot el relacionat amb l'atletisme, l'entrenament també és molt variat segons les proves que es disputin. Tot i així es pot apreciar que els sprins, la flexibilitat i la força tant de cames com de braços són molt importants en la majoria de disciplines.

L'entrenament depèn de la proximitat de competicions, de l'estat de l'atleta, de les condicions meteorològiques, etc. però normalment acostuma a seguir un patró: primer un exercicis d'escalfament (fer footing, estiraments...), després unes proves generals (exercicis de multi-salts, abdominals i flexions...), posteriorment exercicis especialitzats per la prova que es vol treballar i finalment exercicis per "deixar-se anar" com són el footing i els estiraments.

[edita] Categories

Com en tots els esports a l'atletisme hi ha diferents categories segons l'edat.

• Promoció (regides per la Federació Catalana d'Atletisme a Catalunya)
  • Aleví (10-11 anys)
  • Infantil (12)
  • Cadet (13-14)
• Regides per la IAAF
  • Juvenil (15-16)
  • Júnior (17-18)
  • Sènior
  • Veterans (normalment a partir del 35)

[edita] Proves més importants

• El Campionat del Món l'organitza la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) des de 1983. En un principi es disputava cada quatre anys, però degut al gran ressó mediàtic i econòmic que tingué la competició, a partir de la seva tercera edició, el 1991, es passà a disputar cada dos anys.
• Els Jocs Olímpics d'estiu són un competició internacional multiesportiva disputada cada quatre anys i organitzada pel Comitè Olímpic Internacional. Es tracta d'una de les competicions més prestigioses i amb més audiència arreu del món. Els competidors hi participen representant el seu Comité Olímpic Nacional respectiu, que solen representar estats independents, tot i que també hi prenen part diverses nacions sense estat.
• La Golden League és una sèrie de competicions anuals que organitza la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) des de 1983. Aquesta competició es va formar per millorar l'eficiència de les millors competicions atlètiques. Els atletes que guanyen en les sis competicions comparteixen un premi d'un miló de dòlars.
• La Copa del Món d'Atletisme, que es una competició internacional de sel.lecions continentals de proves en pista.
• El Campionat d'Europa d'Atletisme és un esdeveniment atlètic organitzat per l'Associació Europea d'Atletisme(EAA), i que se celebra cada quatre anys a una ciutat diferent, prèviament designada. La primera edició es va celebrar el 1934 a la ciutat de Torí, Itàlia, i fins el 2006 s'han disputat en 19 edicions. Únicament es va deixar de disputar l'edició del 1942 a causa de la Segona Guerra Mundial.

[edita] Els millors medallistes de la història

Els millors medallistes de la història
Posició	Atleta				Total	Anys Premiats	Disciplina premiat
1	Raymond Clarence Ewry	10	0	0	10	Del 1900 al 1908	Triple Salt
2	Paavo Nurmi	9	3	0	12	Del 1920 al 1928	-
3	Carl Lewis	9	1	0	10	Del 1984 al 1996	Sprint
4	Martin Sheridan	5	3	1	9	1904 i 1908	[1]
5	Ville Ritola	5	3	0	8	1924 i 1928	-
6	Michael Johnson	5	0	0	5	1996 i 2000	Sprint
7	Eric Lemming	4	0	3	7	Del 1900 al 1912	-
8	Jim Lightbody	4	1	2	7	Del 1904 al 1908	-
9	Evelyn Ashford	4	1	0	5	Del 1984 al 1992	Sprint
10	Hannes Kolehmainen	4	1	0	5	1912 i 1920	-
11	Meyer Prinstein	4	1	0	5	Del 1900 al 1906	-
12	Melvin Sheppard	4	1	0	5	Del 1908 al 1912	-
13	Emil Zátopek	4	1	0	5	1948 i 1952	Carrera de fons, Marató
14	Fanny Blankers-Koen	4	0	0	4	1948	-
15	Betty Cuthbert	4	0	0	4	1956 i 1960	-
16	Robert Korzeniowski	4	0	0	4	Del 1996 al 2004	-
17	Alvin Kraenzlein	4	0	0	4	1900	-
18	Al Oerter	4	0	0	4	Del 1956 al 1968	Llançament de disc
19	Jesse Owens	4	0	0	4	1936	-
20	Lasse Viren	4	0	0	4	1972i 1976	-
21	Bärbel Wöckel	4	0	0	4	1976 i 1980	Sprint

1. ↑ Premiat a les disciplines de llançament de pes, de disc, de pedra, salt de llargada dret i salt d'alçada dret

[edita] Clubs dels Països Catalans

[edita] Catalunya

Regits per la Federació Catalana d'Atletisme:

[edita] País Valencià

Regits per la Federació d'Atletisme de la Comunitat Valenciana:

[edita] Illes Balears

Regits per la Federació d'Atletisme de les Illes Balears:

[edita] Atletes dels Països Catalans

[edita] Catalunya

Les proves en les que han destacat històricament els atletes catalans han estat les de marxa atlètica amb Josep Marín, Jordi Llopart, Valentí Massana, Maria Vasco, Mari Cruz Díaz, María Reyes Sobrino o Daniel Plaza i en les proves de mig fons amb atletes com Tomàs Barris, Reyes Estévez, Monserrat Pujol al Cross Carles Castillejo, als 3000 m obstacles Juan Carlos Blanco, Marco Antonio Cepeda i Rosa María Morató i als 10000 m Gregorio Rojo, Constantino Miranda, Antoni Amoros i marató José Rios.

En proves de velocitat sobresurten David Canal, Gaietà Cornet, Jordi Mayoral i Teresa Rioné

Altres atletes destacats són l'heptaatleta Imma Clopés, amb salt de llargada Antonio Corgos, amb salt amb perxa Javier García Chico la llançadora de pes Berta Castells i Carles Sala.

[edita] País Valencià

[edita] Illes Balears

[edita] Fonts

• Portal de Atletismo (castellà)
• Atletismo (castellà)
• Atletismo de l'Encarta (castellà)
• Historia del Atletismo (castellà)
• La historia del atletismo (castellà)
• HISTORIA DEL ATLETISMO (castellà)
• La pista de atletismo (castellà)
• Athletics News and Video (anglès)
• Llista de clubs de Catalunya
• Llista de clubs del País Valencià (castellà) (PDF)
• Llista d'escoles de les Illes Balears

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Atletisme

• Federació Catalana d'Atletisme
• Federació d'Atlestisme de les Illes Balears
• Calendari de curses populars de Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Andorra
• Atletisme al YouTube.
• Ránkings del Mundo (Veteranos) (inglés)
• Llista de totes les pistes de Catalunya (PDF)
• Millors marques actuals - Web del diari Marca (castellà)
• Esquema d'una pista d'atletisme amb totes les mides (imatge)

Principals proves de l'atletisme

Velocitat: 60 m | 100 m | 200 m | 400 m ".." Tanques: 100 m tanques | 110 m tanques | 400 m tanques Mitja distància: 800 m | 1500 m | 3000 m | 3000 metres obstacles Llarga distància: 5,000 m | 10,000 m | mitja marató | marató ultramarató | curses de varis dies | cross del país Relleus: 4 x 100 m | 4 x 400 m ".." Llançaments: Disc | Pes | Javelina | Martell Salts: Salt d'alçada | Salt de llargada | Perxa | Triple salt Combinades: Pentatló | Heptatló | Decatló Marxa

Llista de proves de l'atletisme

v • d • e Articles de qualitat sobre Esport
Futbol	Copa del Món de Futbol 2006 • Futbol Club Barcelona  • Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona
Altres	Atletisme • Pilota valenciana • Tarradellas Cup 2007 masculina