Apatxe

De Viquipèdia

Apatxe

Els apatxe són una tribu índia atapasca o na-dené, el nom de la qual prové del zuni apachu “enemic”, degut a que eren hostils a les tribus dels voltants. Ells s’anomenen a si mateixos n’de, dĭnï o tindé “els homes”.

[edita] Territori ocupat

Abans de l'arribada dels blancs ocupaven el territori comprès entre Oklahoma, Nou Mèxic, Arizona, Kansas, Colorado, Utah i part de Mèxic. Actualment ocupen les reserves Fort Apache, Fort MacDowell, San Carlos, Camp Verde i part de Gila River, a Arizona, i les de Jicarilla i Mescalero, a Nou Mèxic.

[edita] Població

Els apatxe es divideixen en nombroses subtribus, sovint hostils entre si, agrupades en dos grups:

• Apatxes de l'est o querecho, que comprèn les subtribus:
  • Jicarilla, que es dividien entre llaneros (situats a les fonts del Canadian i els muntanyes entre els rius Canadian i Grande) i olleros (als marges del Chama).
  • Mescalero, entre el riu Pecos i Grande
  • Lipan
  • Chiricahua, a les fonts i al sud del riu Gila.
  • Faraón
• Apatxes de l'oest, que comprèn els:
  • White Mountain, que engloba els coyotero (anomenats així pel seu aspecte salvatge), entre els rius White i Salt, i pinaleño, així com els carrizo, cibecue, North Fork i White River.
  • Arivaipa
  • Gileño amb els mimbreño, que vivien a la vall del Mimbres, mogollón (el nom ve de mug-gy-own, 'gent de la muntanya'), i tonto als marges del riu Tonto, relacionats amb els yavapais.
  • San Carlos, mazetzal i Fort Apache.

Es creu que el 1600 eren uns 15.000 individus. El 1945 eren uns 8.996 indis, que augmentaren a 11.000 el 1960. El 1990 eren uns 12.600 a la reserva de San Carlos, 9.800 a la de Fort Apatxe (on hi ha 13.000 residents), 2.687 a Mescalero, 2.800 a Jicarilla i uns 600 a Camp Verde, en total 28.487 a les reserves. Segons el cens dels EUA del 2000, hi havia uns 96.833 apatxes, dividits d'aquesta manera:

Pel que fa a l'idioma, segons Sebeok, el 1962 hi havia aproximadament 14.000 parlants, dividits en grups:

• Coyotero, 4.000 parlants
• Jicarilla, 1.800 parlants
• Mescalero, 1.500 parlants
• Cibecue, 1.000 parlants
• Pinaleño, entre 3 i 4.000 parlants
• Chiricahua, entre 100 i 1.000 parlants
• Tonto, uns 500 parlants
• Lipan, entre 1 i 10 parlants

[edita] Costums

Abans eren nòmades i practicaven molt poc l’agricultura, s’alimentaven de magüei, baies i dels animals que caçaven, llevat del peix i de l’ós, que els era prohibit, i sobretot de carn de cavall.

Els jicarilla feien pots, cistells i terrissa amb forta influència dels navajo i pueblo. Els de l’Est vivien en tipis o refugis de matolls en forma de tipi. Els de l’Oest vivien en wikiaps de matolls o bé en un sostre de parasol sostingut per pals, i la seva societat es dividia en un lalrg nombre de clans; el nounat pertanyia al de la mare. Per la seva banda, els jicarilla es dividien en dues bandes o seccions.

Eren magnífics guerrers, poquies vegades lluitaven muntats a cavall, i tenien una gran habilitant cercant amagatalls al desert. Atacaven només des d’un indret resguardat i per sorpresa, quan comptaven amb avantatges

També tenien gran facilitat per escampar-se per les rutes de muntanya, difícils de seguir per la cavalleria. No establien aliances tribals, sinó que, en bandes de 15, 20 o com a molt 300 guerrers atacaven i desfeien establiments i caravanes, alhora que burlaven les forces militars que els seguien.

Eren sotmesos a un dur entrenament guerrer (havien de recórrer alguns kilòmetres a peu amb un glop d’aigua a la boca i escupir-lo en arribar al final) i les úniques finalitats guerreres que perseguien eren el botí i fer esclaus, ja que, a diferència dels iroquesos o sioux, atrapar o matar l’enemic no tenia cap valor especial.

Llurs costums i dances, així com creences religioses, eren similars a les dels navaho i pueblo, dels quals van prendre molts trets culturals. El seu déu originari era Jastasinan-ne (capità del cel) o Usen.

[edita] Història

[edita] Orígens i primer contacte amb els europeus

Cap el segle X baixaren del Canadà, on vivien amb els altres denés, i es creu que cap el segle XVII arribaren a Kansas i Colorado, o potser ja el 1400. S’ha trobat restes dels antics apatxes a Wupatki (800 ruïnes), els habitatges del canyó de Walnut (potser del segle XIII), Montezuma Castle, Tuzigoot, etc, a Arizona, pertanyents a la cultura Sinagua. També data del segle XIV la cultura Salado (a Tonto National Monument, vora Phoenix), i adoptaren l’irrigació de la cultura Hohokam.

Foren visitats per primer cop el 1541 per l’espanyol Francisco Vázquez de Coronado, qui els anomenà “querechos”, tot i que es creu que fray Marcos de Niza ja els havia visitat el 1538, i el 1598 per Oñate, qui els definiren més o menys com ara, enemics d’indis i de blancs. Es mostraren hostils al cristianisme, tot i que els franciscans aconseguiren batejar el 1629 al seu cap Sanaba. Llurs incursions no trobaven gaire resistència organitzada, però acabaren oferint recompenses per cada cabellera apatxe capturada, ja que des del 1688 organitzaren raids contra les possessions espanyoles.

Es calcula que entre el 1748 i el 1770 les seves incursions provocaren la mort de més de 4.000 espanyols.

Així, el 1786 el governador Bernardo de Gálvez va procurar que els venguessin alcohol i escopetes velles perquè es matessin entre ells, i amb la finalitat d'exterminar-los el 1789 Manuel Antonio Flores va organitzar una expedició contra ells, sense massa èxit. Després del tractat de Guadalupe-Hidalgo, el 1850 el seu territori passà a formar part dels EUA. Fins aleshores, el mimbreño Mangas Coloradas/Red Sleeves, supervivent d’una matança feta pels minaires mexicans de Chihuahua el 1837, havia obligat a plegar les mines de Santa Rosa amb els seus atacs. El 1852 havia signat un tractat d’amistat amb els EUA, però com no el compliren, el 1861 s’uniria a Cochise contra la Unió en la Guerra civil americana; assolaren les Muntanyes Chiricahua i Mogollon, i el 15 de juliol del 1862 van fer fugir una columna de 300 soldats a Apache Pass, tot i que moriren 73 apatxes; però Mangas Coloradas fou capturat a Apache Tejo i morí en captiveri el gener del 1863.

[edita] Les guerres amb els EUA

Per tardor del 1862 es produí una matança de mescalero, comandats per Chato, Cadette i Estrellas. Foren confinats a Bosque Redondo, però el 1863 fugiren a Mèxic. Cochise, qui havia estat tancat a la presó acussat injustament d’haver raptat un nen i que havia vist exterminar la seva família pels "cassaques blaves" el febrer del 1861, s’ajuntà amb Victorio, reuniren més de 300 guerrers i van saquejar la frontera de Rio Grande i El Paso; el 21 d’abril del 1865 Victorio i Nana intentaren signar la pau amb els EUA, però foren confinats a una reserva; Cochise es refugià a les Muntanyes Dragó, i amb 200 guerrers chiricahua va atacar Tucson, Alburquerque i d’altres ciutats frontereres fins que va signar la pau el 1872. El 1868, però, chiricahua i mescalero foren internats a la reserva de Bosque Redondo.

Pel febrer del 1871 Eskimizin i 150 aravaipa s’establiren a Camp Grant amb el tinent R.A. Whitman, i pel març s’hi establiren uns 100 més. Però foren atacats el 30 d’abril per una partida de sis nordamericans, 42 mexicans i 92 mercenaris pàpago, dirigits per William S. Oury des de Tucson: 144 apatxes moriren i 27 foren fets presoners. Encara que hi hagué judicis i Whitman fou destituït, no es va fer justícia. Pel juliol hi enviaren al general Crook, qui signaria la pau amb Eskiminzin, però no ho acceptaren ni Cochise ni Delshay, cap dels tonto. Tanmateix, pel setembre del 1872 obtingueren una pau honrosa a la reserva del seu territori mercè els oficis del general Otis Howard.

Així, l’abril del 1873 Crook rodejà Delshay i els tonto, que es rendiren i foren traslladats a la reserva de White Mountain amb els coyotero. Delshay, però, en fugí pel juliol cap a la reserva de Campo Verde, on fou assassinat per mercenaris apatxe. Alhora, el febrer del 1873 Eskiminzin i els arivaipa foren traslladats a la reserva San Carlos, però en fugiren un altre cop entre gener i abril del 1874. Aquella mateixa primavera va morir Cochise, i fou substituït com a cap dels Chricahua pels seus fills Taza i Naiche.

El 1875 la BIA va crear l’Agència San Carlos, on s’hi pretenia traslladar als Chiricahua el 3 de maig del 1876. Taza n’era partidari, però una part de la tribu no el va seguir i fugí amb el bruixot Goyathleh; uns 322 chiricahua foren duts a Warm Springs i poc després Taza moriria de pulmonia.

El 1877 Victorio i els apatxe de Warm Springs foren traslladats a la reserva de San Carlos, però el 2 de setembre s’escapà cap a Ojo Cliente amb 80 guerrers. S’entregaria, però, el febrer del 1878, però l’estiu del 1879, quan intentaren novament arrestar-lo, fugí definitivament i passà a Mèxic, on declarà «guerra eterna» als EUA.

Cap el 1879 els caps chiricahua Nana i Victorio, que havien aplegat 200 guerrers mescalero i chiricahua, assolarien la frontera, van fer incursions cruels que provocaren l’oferta de 3.000 $ pel seu cap. Mexicans i nordamericans organitzaren el 14 d’octubre del 1880 una emboscada a Tres Castillos, i mataren Victorio i 77 guerrers, mentre que 68 dones i nens foren fets presoners. Uns 30 guerrers escaparen amb Nana i assolà la frontera durant tot el 1881.

Goyathleh ('el que badalla'), més conegut com a Geronimo, s’hi escaparia el mateix 1880 amb un grapat de guerrers, alhora que Naiche s’escapava de White Mountain, i tornaren ben armats l’abril del 1882. Venceren Forsyth a Horseshoe Canyon, però els mexicans mataren nombroses dones i nens, raó per la qual s’uniren a Nana. Alhora, el profeta dels White Mountain, Nakaidoklini, influït per Wovoka, pel juliol del 1881 va introduir una nova dansa a San Carlos que ressucitava els capdills morts. Per aquest motiu, el 30 d’agost del 1881 el colonel de Fort Apache, E.A. Carr, amb 85 soldats i 23 scouts va atacar-los i matà el profeta.

El 4 de setembre del 1882 el general Crook reformà el sistema de reserves a favor dels indis, i pel maig del 1883 organitzà una expedició a Mèxic contra Geronimo. Per l’acord del 30 de maig del 1882, tornarien a la reserva 251 dones i 123 guerrers amb Nana i Loco; Gerònimo, després de diverses incursions frontereres es rendí amb Chato al general Crook el febrer del 1884.

Però els blancs conspiraven contra ell, i el 18 de maig del 1885 tornaria a escapar-se de la Reserva San Carlos (Arizona), i amb els caps Nana, Sleeves i Chiricahua, trenta guerrers, vuit nois i 92 dones i nens s’escaparia perquè el volien detenir, burlaria l’exèrcit de Crook i s’amagaria a Mèxic. El 25 de març del 1886 s’entregaren novament a Crook, però Geronimo i Naiche tornarien a fugir. El 12 d’abril del 1886 el general Nelson Miles disposà de 5.000 soldats, 500 exploradors apatxes i 2.000 voluntaris civils contra Geronimo i 24 guerrers. Cansat, l’estiu del mateix any es rendiria al general Nelson Miles, i per això fou traslladat amb Naiche, Chato, els guerrers, Eskiminzin i 40 arivaipas a la presó de Fort Marion (Florida) fins el 1894, en què fou confinat amb 340 apatxes més a Fort Sill (Oklahoma), on va morir el 1909. Tanmateix, algunes partides continuaren lluitant, amagades a les muntanyes.

Des del 1900 tingueren conflictes amb els colons que els volien usurpar les terres per tal de dedicar-les a al ramaderia, i el 1918 la grip matà la meitat dels jicarilla. Així, els jicarilla passaren de ser 995 el 1905 a 588 el 1920; a San Carlos hi havia 1.172 apatxes el 1909, mentre que a White Mountain eren 1.900 el 1871. Fins el 1937 no es constituiria el Consell Tribal dels Jicarilla. També van rebre noves aportacions religioses, com la del peyote, predicat entre ells pel lipan Billy Chiwat (1870-1915).

Des del 1960, la seva economia es basava en una estació d’esquí d’un milió de dòlars, propietat dels mescalero; un centre comercial dels jicarilla; un polígon industrial pels San Carlos, gestionat mercè el seu líder Marvin Hull; i un centre turístic amb 26 llacs artificials pels White Mountain. Endemés, el 1970 l’artista San Carlos Ted DeGrazia fundaria l’empresa de joieria Tsee yo’ba gowa (Casa de Joieria de Pedres) per tal de revitalitzar aquest art entre la tribu.

Tanmateix, el 1971 el BLM s’expropià 89.535 acres de terra apatxe per treure petroli i gas, alhora que Hoesch afirma que no cal informes sobre l’impacte mediambiental ja que no es tracta de terra pública. Això provocà nombroses protestes, raó per les quals el 1975 el cap de l’AIM entre els apatxe, Angel Martínez, va morir misteriosament en un accident de trànsit a Nou Mèxic.

El 1988 l’índex d’atur entre els mescalero era del 70%.

[edita] Llista d'apatxes cèlebres

• Gerónimo
• Cochise
• Victorio
• Mangas Coloradas
• Naiche
• Nana
• Chatto
• Taza
• Anna Price

[edita] Referències

• MELODY Michael E., The apache, Frank W. Porter III General Editor, Chelsea House, New York, 1989.
• WISSLER Clark, Los indios de Estados Unidos de America, Paidós Studio, nº 104, Barcelona, 1993.
• BROWN Dee, Enterrad mi corazón en Wounded Knee, Bruguera, Barcelona, 1970.
• Encliclopaedia Britannica, Ed. E.B. Inc, 1970.
• The New Enciclopaedia Britannica-Micropaedia.
• Enciclopaedia Americana, Grooler Inc, Danbury Corn, 1983.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Apatxe