Alfabet àrab

De Viquipèdia

Verd fosc: estats on l'alfabet àrab és l'únic oficial.
Verd clar: estats on l'alfabet àrab s'usa entre d'altres sistemes d'escriptura

L'alfabet àrab, altrament dit alifat, té característiques similars a l'alfabet hebreu, en aquest sentit és un abjad. Això fa referència al fet que les vocals curtes no es transcriuen en la majoria de llibres i publicacions, les vocals s'han de deduir del context. Aquesta situació es veu alleujada amb el fet que les llengües semítiques posen la major part del seu significat en consonants i vocals llargues, que sí són transcrites.

L'escriptura àrab és una escriptura lligada i cursiva, més que una successió de caràcters individuals. A més d'altres conseqüències, això implica que la forma de la lletra està influida pel seu context. Les consonants dobles s'indiquen amb un taxdiid o xadda, (un símbol semblant a la 'w') sobre la lletra en qüestió.

L'Alcorà està escrit utilitzant l'alfabet àrab. Hi ha diverses llengües que utilitzen aquest alfabet, entre les quals s'hi inclou l'urdú, el persa i el turc fins la reforma de Kemal Atatürk. Els mossàrabs que parlaven romanç també escriviren les seves obres, principalment religioses en caràcters àrabs; d'aquests texts se'n diu aljamiats.

La cal·ligrafia àrab es considera un art per dret propi. Donat que l'islam sunní prohibeix la representació de figures animades, les mesquites solen estar decorades amb versets de l'Alcorà delicadament escrits. Un exemple és el palau de l'Alhambra de Granada.

El SATTS (Standard Arabic Technical Transliteration System - Sistema de transliteració tècnica de l'àrab estàndar) és un estàndard que utilitza l'exèrcit dels EUA per transcriure l'alfabet àrab amb lletres de l'alfabet llatí.

[edita] Alfabet àrab

[edita] L'alfabet bàsic

¹: Les lletres àrabs canvien de forma en contacte amb altres lletres. En les columnes "Inicial", "Medial" i "Final" es mostren aquests canvis depenent si la lletra va precedida i/o seguida d'una altra lletra (en la mateixa paraula). També s'hi mostren els traços ascendents i descendents respecte a la línia base d'escriptura.

²: Les lletres mostrades en vermell a les formes inicial i medial no s'uneixen a la lletra següent, per tant la lletra següent anirà en la seva forma inicial, encara que sigui enmig de la paraula.

³: Vegeu "Lletres especials".

⁴: Vegeu "Lletres solars i lunars".

[edita] Lletres especials

Les següents són lletres que no solen ser incloses en l'alfabet bàsic, o que tenen funcions addicionals, a part del seu valor consonàntic:

• L´àlif. Per si mateixa no té valor fonètic. Té altres funcions, com ara:
  • Fer de suport al diacrític que indica vocalització en paraules que comencin per "vocal".
  • Fer de suport al símbol wasla (ٱ), que indica una sinalefa amb la paraula anterior.
  • Fer de suport a la hamza.
  • Indicar un allargament del diacrític fatha.
• La hamza (ء). Representa una parada glotal [ʔ]. Originalment aquesta funció l'acomplia l´àlif. No s'uneix a les lletres anteriors ni posteriors (és a dir, sempre la trobem en la seva forma "aïllada"). Pot escriure's sobre la línia base d'escriptura, o sobre una lletra que li faci de suport (àlif أ, waaw ؤ o iaa´ ئ). En el cas de la iaa´ aquesta perd els dos punts però cal no confondre-la amb àlif maqsuura. En el cas de l´àlif també pot anar a sota: إ.
• L´àlif maqsuura o àlif leina (ى). Té la forma d'una iaa´ sense els dos punts, però realment és un àlif. Només va al final de la paraula.
• La taa´ marbuuta (ة). Va sempre (unida o aïllada) a final de paraula. S'escriu com una haa´ amb dos punts a sobre (els de la taa´). Normalment s'usa per a indicar la terminació del femení. Quan es vocalitza es pronuncia com la taa´ i quan no es vocalitza (cosa que sol passar amb les consonants que tanquen una frase) es pronuncia com la haa´.
• La laam´àlif (ﻻ). No és una lletra, és la forma que adopten la laam i l´àlif quan van unides en aquest ordre. Hi ha altres parelles de lletres que formen "dígrafs" en ajuntar-se, però ﻻ és l'únic obligatori.

[edita] Vocalització de les lletres

Per a indicar l'"obertura" de les lletres en ser pronunciades, hom usa una sèrie de signes diacrítics:

• La fatha (بَ, a l'exemple es mostra sobre la baa´) indica una vocalització oberta [a]/[æ].
• La kasra (بِ) és l'única que va sota la lletra en qüestió, i indica una vocalització més aviat tancada i frontal [i]/[e].
• La damma (بُ) indica una vocalització més aviat tancada i posterior [u]/[o].
• El sukun (بْ) indica que la consonant s'emet sense cap so vocàlic.
• La xadda (بّ) indica geminació. És a dir, que la lletra en qüestió s'ha de pronunciar com si fossin dues, la primera d'elles amb sukun i la segona amb la vocalització que li pertoqui.
• Els tanwiin de fatha (بً), kasra (بٍ) o damma (بٌ). Són els mateixos diacrítics reduplicats. Indiquen indeterminació en un substantiu i només van a final de paraula. En ser pronunciats, a la vocalització corresponent se l'hi afegeix el so [n].

Els diacrítics no se solen escriure normalment i només se solen trobar en l'alcorà i en textos per a nens i persones que estan aprenent a llegir.

Quan es vol indicar una vocalització llarga, hom usa les següents consonants (en aquest cas que deixen de ser emprades com a tals):

• Per a allargar la fatha s'hi afegeix un àlif: (با) [baː].
• Per a allargar la kasra, una iaa´: (بي) [biː].
• Per a allargar la damma, una waaw: (بو) [buː].

[edita] Lletres solars i lunars

A la meitat de les 28 lletres de l'alfabet bàsic (marcades amb groc en la taula superior), hom les ha baptejat com a "solars" i a l'altra meitat com a "lunars". Aquesta distinció no respon a cap raó astronòmica o astrològica, sinó a les paraules que es fan servir com a model de comportament.

Les lletres solars, reben el seu nom perquè la paraula-exemple d'aquest grup és شمس (sol). Quan es determina amb l'article (ال), la primera consonant de la paraula, ش, en entrar en contacte amb la ل de ال, l'assimila. Llavors, en comptes d'[al'ʃams] hom pronuncia [a'ʃːams]. Per marcar aquesta geminació de la ش, aquesta agafa ّ (vegeu més amunt, a "Vocalització", apartat de la xadda). Així, الشّمس شمس.

Les lletres lunars són les que no tenen aquest comportament: no hi ha assimilació de la ل (es pronuncia) i per tant tampoc no hi ha geminació. En aquest cas la paraula-exemple és قمر (lluna). Així, قمر ['qamar] القمر [al'qamar]

[edita] Numerals àrabs

Hi ha dos tipus de numerals a l'escriptura àrab; numerals àrabs estàndard i numerals orientals àrabs utilitzats a l'escriptura àrab de l'Iran, el Paquistan i la Índia. Els numerals, al contrari que les lletres, s'escriuen i llegeixen d'esquerra a dreta.

[edita] Vegeu també

• Alfabet de xat àrab

[edita] Enllaços externs

Pàgina al lloc web de la Promotora Española de Lingüística amb la història i genealogia de l'alfabet àrab. Molta informació (en castellà).

Teclat virtual àrab en línia, ideal per a texts curts.

Tutorial d'escriptura i caligrafia àrab bàsica (en castellà).

Apartat sobre la llengua àrab del portal Arabismo.com amb moltes referencies a material d'accés públic útils per a l'aprenentatge de la llengua àrab.